Hooolaaaa! què tal? avui estic de bones pq el Pèls sta al 51 al matí enlloc de l'Abreme i m'agrada + q estigui ell. (i tmb em fa feliç q ell no em burxi km fa tothom dient q m'agrada el Pepón ¬_¬ i llavors em diuen: km és q t'agrada si és un quarentón? i em fa emprenyar q m'ho repeteixin dia si dia tmb ¬_¬). i m'ha fet gràcia perque jo estava al balcó tafanejant a vere si tan sols hi era ahir o què i va, m'enxampa, atura el bus 1 bona estona a la parada i em saluda amb la mà efusivament!! uooooh! jejeje quina gràcia m'ha fet! :P
Bé, doncs km q encara nu he seguit prou amb la història com per posar-la aqui, el Miki ma passat 1 de les seves històries pq la penji aqui. jejeje ell és + bèstia que jo escrivint però ja em direu què us sembla! la història es diu: "Transtorn irreversible". ¬.¬
Em dic David i estic amagat darrere d’una columna de la sala fosca, a l’aparcament d’un centre comercial. Per què estic aquí amagat? Doncs perquè fujo de la policia, i corro el risc d’acabar a l’altre barri. Per què fujo? La resposta es fa evident si coneixes el que m’he dedicat a fer aquest últim mes:
El problema es va originar ara fa unes quatre setmanes, o el que és el mateix, fa un mes. Rondaven dos quarts de deu de la nit, i jo sortia de treballar. Estava fent el ritual de cada dia: apagar els llums, redreçar la taula, agafar la maleta, fer un últim cop d’ull a tot i tancar la porta del despatx. Després em vaig dirigir cap a l’ascensor, perquè clar, treballo en un vuitè pis i no hi ha ganes d’utilitzar les precioses escales de marbre marró. Doncs això, vaig demanar l‘ascensor. No va trigar gaire en venir, perquè ja estava al vuitè pis, el meu. Vaig entrar-hi i vaig pitjar el botó del garatge, però no em podia ni imaginar el que m’esperava allà baix. Em vaig dirigir al meu cotxe, i durant el curt trajecte hem vaig topar amb el “segurata” del soterrani. Em va dir bona nit i jo li vaig tornar un igualment. Un cop vaig arribar al meu cotxe, em vaig treure les claus de la butxaca com vaig poder, i vaig obrir la porta. Em vaig inclinar cap dins el vehicle per deixar la maleta al seient de l’acompanyant i en aquell precís instant vaig rebre una estrebada a les cames. Algú em va estirar amb força per les cames i em va fer caure la maleta i vaig rebre un cop al llavi inferior, i encara no se exactament contra que vaig topar. Un cop estirat a terra i lleugerament atordit per la inesperada sorpresa, la misteriosa persona em va prémer el cap amb una mà i amb l’altre va agafar la porta del cotxe i em va començar a colpejar el cap amb la porta del meu propi cotxe. Després de rebre mitja dotzena de cops, jo estava pràcticament sense cap mena de força per defensar-me d’aquell improvisat atac. Em va deixar anar el cap, i vaig caure com el plom, vaig respirar, em pensava que ja s’havia acabat tot, però realment era ara quan començaria un fet que em marcaria la resta dels meus dies. Vaig notar com unes mans em baixaven els pantalons, i tot seguit el soroll que em començava a témer: uns pantalons descordant-se i una cremallera que baixa. Jo vaig intentar aixecar-me, però em van fallar les forces i vaig caure. El següent que em passar apart que ho recordo a intervals i preferiria no recordar-ho, ja us ho podeu imaginar. Hagués preferit morir a haver de passar per aquell infern i semblant patiment. Quan el causant de la meva trastornació va acabar em va dir: - T’està ben merescut, cretí!.- I va marxar d’esquenes a mi sense tan sols deixar-me oportunitat d’ensenyar-me la seva cara, que si l’hagués vist, de ben segur que no l’oblidaria mai.
Després d’aquell desgraciat incident vaig estar reclòs a casa meva durant dues setmanes, amb una salut mental pèssima. Vaig estar aquelles dues setmanes anat a veure, més ben dit, em venia a veure un psicòleg, que encara que sembla mentida em va ajudar a sortir de l’estat de “shock”. Encara que quan vaig començar a ser jo, no era jo totalment, era un joc borrós, furiós, agressiu i amb ganes de venjança. Així que vaig recuperar alguna part del mecanisme que em feia funcionar, perquè el seny no el vaig recuperar, vaig dir-li al psicòleg que ja no feia falta que vingués més i vaig començar a buscar-me la ruïna.
Vaig decidir que li tornaria a la persona que vagi ser el que m’havia fet, però només hi havia un immens problema: no li vaig veure la cara al desgraciat que m’ho va fer.
De tal manera que aquella mateixa nit aniria al mateix garatge on em va passar la desgracia, buscaria algú sospitós i al sospitós que trobi li faré pagar el que a mi m’havien fet, fos aquella persona o no, encara que seria millor encertar-lo i problema resolt. Així que quan es va començar a fer fosc vaig anar al garatge de la meva ex empresa ( perquè vaig deixar-hi de treballar) i em vaig col·locar en un racó fosc a l’espera d’algun personatge sospitós. Mentre esperava va venir el “segurata”,( que no era el del dia de la catàstrofe, n’era un altre) i em va preguntar que hi feia allà, jo li vaig respondre amb una altre pregunta: I l’altre guarda? Em va mirar de reüll i per sobre l’espatlla amb aires de superioritat i em va deixar anar un “Jo he preguntat primer”. Així que si no volia encara més problemes dels que estava disposat a buscar-me, havia de respondre. Ràpidament se’m va acudir una excusa: Estic esperant un amic. El “segurata” va tornar a utilitzar la mirada anterior i aquest cop va dir: I l’has d’esperar en aquest racó?. Jo li vaig respondre un clar i concís SÍ que li va xocar de tal manera que em va mirar d’una manera diferent, aquest cop em va mirar em cara d’estúpid i em va dir: Ahh, tu t’ho faràs. I va fer mitja volta per marxar, però en aquell mateix moment va tornar a donar 180 graus més per tornar-se a dirigir a mi i explicar: “Fa poc més d’una setmana que em va contractar, perquè el guarda anterior se’n va anar a treballar a un altre lloc, un centre comercial crec que era”. Em vaig quedar parat, no sabia que dir i li vaig dir que molt bé. Llavors va utilitzar una altre cara de la seva reduïda col·lecció per demostrar-me que estava insatisfet del meu molt bé, i va dir: “Només això?”. Cosa a la qual li vaig respondre: que volies que et fes un petò?. Aquella última frase li va fer pujar la mosca al nas del “segurata” d’intel·ligència reduïda, i em va respondre amb ironia: “ No estaria gens malament”, es posar a riure un cop va haver acabat, em va dir una cosa que em va fer esclatar: “ Marica!”. I mentre ell tornava a riure, li vaig agafar la seva porra amb un àgil moviment i encara no se’n va adonar fins que li vaig clavar un bon cop als nassos de manera que li vaig fer perdre l’equilibri momentàniament. En poca estona el guarda es va incorporar per insultar-me i dir-me el nom del porc. Ell seguia parlant enlloc d’actuar, així que com ell no contraatacava, vaig tornar a atacar, aquest cop vaig optar per atacar al coll, un bon cop sec al cop, acompanyat d’una puntada de peu allà on els homes ens fa tan de mal. El guarda va caure de genolls en dos temps a terra, llavors vaig donar-li el cop de gràcia per deixar-lo atordit una bona estona, un fort cop al clatell. Un cop immòbil, li vaig fer el mateix que em van fer a mi. Un cop vaig haver acabat el guarda em va dir:” Desgraciat me las pagaràs totes juntes!”. I jo li vaig respondre una frase que em sonava d’haver sentit no fa molt: T’està ben merescut, cretí!
Pel que es veu, després d’allò el “segurata” va anar a la comissaria denunciar-me, i com em va poder veure, encara que no amb òptima claredat, els va descriure a aquells policies quins eren els meus trets característics. Una setmana després en totes les comissaries em “coneixien” i em buscaven. Per cada cantonada hi havia un retrat fet a mà que recreava bastant bé la meva persona. Fa una setmana al veure un dels meus cartells per carrer em vaig espantar i em vaig pensar que ja em tenien, però realment no em tenien, ningú no m’havia reconegut, i per tant sota la meva foto posava: Si veu aquest home truqui al ..., perquè si sabessin el meu nom suposo que ja l’haurien posat.
Vaig poder tornar a respirar, menys mal. Eren quarts de nou, i jo tornava de fer un tomb. Al passar per l’esquifit parc de davant de casa meva, l’escombriaire, que estava escombrant fulles seques amb el rasclet, se’m va quedar mirant i em va dir:” Ei, em sona la teva cara”. A si? Vaig dir jo falsament. No se per què deu ser. L’escombriaire se’m va tornar a quedar mirant i reflexionant sobre la meva cara va dir: ”Sí...t’he vist en un cartell en una paret...”. Vas ben encaminat, li vaig reconèixer. Em va mirar per tercera vegada, després es va quedar mirant el terra i va aixecar de cop el cap. Que ja hi caus? Li vaig preguntar. “Sí, tu ets aquell home que la policia està buscant com si fossis un gran dolent de pel·lícula”. Ni jo mateix ho hagués dit millor, premi per senyor! Li vaig dir amb el meu gran humor, cosa que l’escombriaire no va entendre massa, perquè em va dir:” No sembles tan mal tio, em pregunto que hauràs fet”. I es va quedar mirant-me amb el cap recolzat sobre les mans que alhora les tenia recolzades en el mànec del rasclet que el tenia verticalment repenjat a terra. Em vaig dirigir lentament cap a ell mentre li deia si ho volia saber. Un cop davant seu ens vam quedar els dos uns cinc segons mirant-nos fixament. A continuació amb un d’aquells moviments extrems que se fer, li vaig prendre el rasclet amb la mà esquerra, i amb el mateix moviment pràcticament i aquest cop amb les dues mans li vaig etzibar un gran cop de rasclet amb tota la meva força i amb la intenció de deixar-li la marca de per vida, apart de ferir-lo i deixar-lo fora de joc. “ Aaaa! Mal nascut!” em va cridar alhora que es posava la mà a la cara per mirar de frenar per segons alguna de les múltiples ferides que li acabava d’ocasionar amb seu rasclet. Mentre es tapava la cara i cridava de dolor ( entre altres coses perquè havia acabat de perdre la visió del seu ull esquerra) vaig donar-li un fort cop amb el mànec del rasclet a la boca de l’estómac, i per qüestió de minuts es va quedar completament fora de joc. Al estar fora de joc, vaig llençar el rasclet i vaig disposar-me a fer-li el que jo havia patit tres setmanes enrere i m’havia acostumat a fer. Com suposo que ja sabeu a que em refereixo ja no fa falta que ho digui. Un cop vaig haver acabat jo vaig tocar pirandó, i l’escombriaire encara seguia allà estès a terra commocionat per les variades ferides físiques i morals que li havia fet.
Una setmana més va passar fins arribar al dia d’avui. Pel que he pogut saber, l’escombriaire em va denunciar i també un altre home que no coneixia de res ni li havia fet res. Així que la policia que normalment s’avorria ara tenia la distracció d’atrapar-me, i van intensificar la seguretat per tot el barri. D’això me’n ha adonat fa un parell d’hores quan he sortit de casa per observar que és el que es coïa pel barri.
Només sortir de casa un policia m’ha vist, s’ha tret el transmissor i ha dit alguna cosa, alguna cosa que no m’ha fet gràcia i he sortit corrents tot recte. Al instant el poli m’ha començat a perseguir i al cap de dos minuts de la persecució he començat a sentir un parell se sirenes de la policia, merda! M’han enxampat i he agut de pensar algun pla per perdre’ls de vista i , a la velocitat de la llum m’ha vingut la idea de refugiar-me al garatge del centre comercial del qual ara em trobo amagat, perquè? Perquè era el lloc de refugi més proper que he trobat. Però abans de trobar-me tal i com em trobo ara, encara m’ha passat una cosa més:
Just al entrar havia aconseguit despistar als policies. He avançat una dotzena de metres i...sabeu a qui m’he trobat? Ni més ni menys que el guarda que treballava al garatge l’empresa on treballava anteriorment. Quina sorpresa, però la sorpresa ha estat que en veure’m m’ha dit: “ Que vens a per més?”. No pot ser, serà desgraciat, va ser ell! Clar, d’aquesta manera tot encaixa: Que em coneixes, que fos allà en solitari i la seva força, era ell! Es va posar a riure i va dir:” Ah que no te’n vas adonar que era jo?, doncs si ho arribo a saber no canvio de feina”. Em vaig enrabiar de mala manera i el vaig insultar una estona, i després em vaig disposar a clavar-li un bon cop de puny, però se’l va esquivar amb suma facilitat i em va advertir: “ No podràs amb mi!”. Abans no pogués reaccionar ja tenia el seu puny emmarcat a la meva cara. Vaig deduir que el “segurata” era homosexual i em va fer allò apart de per perjudicar-me, per gust, de tal manera que encara que li pagués amb la mateixa moneda, a ell li agradaria i no hi guanyaria res. Jo era davant una columna del garatge i ell va agafar embranzida per fer una envestida, me’l he ensumat i m’he apartat, fen-lo xocar-se a ell mateix amb la columna, i aprofitant el seu cop li e agafat el cap i li he estampat amb totes les meves forces contra la columna un altre cop. El guarda s’ha desplomat momentàniament i ha aprofitat per agafar-li la seva pistola i venjar-me del que m’havia fet fa un mes. Com em vaig venjar? Simple, li he disparat al lloc on més es mereixia, si allà, als “òrgans masculins”, un tret i ha quedat “fregit” pobre infeliç. En el que no havia pensat és en el soroll del tret que a alertat a la policia, guiant-los cap dins el garatge. Al veure moviment policíac, he anat al fons del garatge i m’he posat darrere una columna amb la pistola del meu amic preparada per si algú el vol acompanyar a l’altre barri. I així és com estic ara mateix, a l’expectativa del que fan els deu policies que deu haver-hi i que deuen haver descobert el cos sense vida del guarda. Espera s’acosta un poli i es posa a la part inversa de la columna, ara veurà! Amb un precís moviment surto de darrere la columna, l’apunto.... i.... què? No hi és...Sento una cosa metàl·lica, freda, darrere el clatell, m’empasso saliva, merda ja he begut oli. Fins mai més.
Buenu, he fet copiar i pegar, eh? les faltes d'ortografia corren a càrrec d'ell, no meves. :P doncs amb aquesta història el meu germanet va guanyar el Sant Jordi de l'any passat als "Padres", en q la Shin-chan li va donar la victòria pq li va molar la història. :P
Canvi de tema: :P tornant al tema del bus. els homes i horaris de dilluns a divendres. si els voleu agafar ^^
Matí:
Julio - L51 6.40/7.50/9.40/11/12.20/13.40 (per la plaça) ---> canvi amb Bigoti
Sudamericà L63 7.30 (per diagonal) / L51 8.20/10.20/11.40/13 (per la plaça)/ L57 13.50 (macià)
(mola + sudaka però l'Emma em va dir que era massa despectiu ¬_¬) enlloc dl Jose Manuel
Odia num2 L63 7.25 (diagonal)/ L51 8.10/ 10/11.20/12.40/14 (per la plaça) ---> canvia amb Jacinto
Pèeeeeeels! L56 7 (carretera) / L51 8.40/10.40/12/13.20 (plaça) / L56 14.25 (macià)
Pepón L62 -50 7.30/9.50/12.20/... ^^ (per sant feliu)
Paio de les ulleres del collblanc o Odia num3 -- L50-62 7.50 /10.20/ 12.50/... (per Sant feliu)
Mario L50-62--- 6.50/8.30/10.50/13.20... ^^ (per sant feliu)
Brincos 3 L61 8.25 (dd macià)/ L61 9.50 (sant feliu)/11.50 (sant feliu)/ 13.50 (sant feliu) ^^
Voltor L57 8.35 (diagonal)/ L61 9.30 (macià)/10.50 (sf)/11.30 (macià)/12.50 (sant feliu)/13.30 (macià) ^^
Riki L65 8.20 (sant just)/ L64 10 (sant feliu)/ L64 11 (macià) / L64 12.40 (sant feliu)/... T_T
Inspector 3 L51 9.20 (plaça)...
Andalús L64 8 (macià)/ L64 12 (macià)
Peloparriba L64 10.40 (sant feliu) / L51 14.20 (macià)
Bicolor SF2 nou
Patillut SF1 nou
King Àfrica SF2 vell
Rossa SF1 vell
Tarda:
Arracada
Pèls
Cap d'es SF1 nou
Neo Moskeitor SF2 nou
Bruixa SF2 vell
Va de guapo 2 SF1 vell
Mafiós
Bigoti 4 L64 17 (sf) / L64 18 (macià)
Cluni
Bigoti
Arturu
Jacinto
Iaio del Cafè amb llet L50/62
...
Buenu, quan sàpiga + dels de la tarda i això ja ho posaré. a part que em fa pal. jojojo XD apa, ens veiem! que he de baixar les escombraries! :P
Mostrando entradas con la etiqueta histories miki. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta histories miki. Mostrar todas las entradas
martes, septiembre 05, 2006
jueves, julio 27, 2006
una nova avnetura del detectiu Bigoti!
Aquesta és la tercera aventura del detectiu Bigoti!
aquest cop les nostres lladres de guant blanc, de les quals, nomès hi intervenen aquest cop l'Emma i la Cristina, han de robar els ingredients necessaris per a competir en una competició de pastisseria!! si, ho heu sentit bé! han de robar els ingredients d'una famosa i prestigiosa pastisseria! i el detectiu Bigoti ho haurà d'impedir! us ho perdreu? :O
El detectiu Bigoti, cas 3 : la competició de pastisseria de les lladres de Sant Feliu!
Així és, les quatre noies stan treballant tranquil·lament al bar/restaurant del Tecus, quan de sobte, entra el Pèls tot sobresaltat, seguit del Pèls 2 i l'Arracada.
- Manel, es pot saber què et passa?.- va preguntar-li el Tecus eixugant un got.
- senyor, tenim problemes!.- va exclamar el Pèls buscant la seva super pinta a la butxaca del pantaló.
- quins problemes?.- va preguntar el Tecus.
- doncs que se n'ha anat de la llengua, com sempre, i ara tenim problemes.- va dir el Pèls 2 assenyalant l'ase del Pèls.
- Manel! quin una n'has fet aquest cop?.- va preguntar el Tecus amb els braços en gerres.
- doncs, miri, senyor.... és una llarga història!.- va exclamar gratant-se el clatell.
- doncs comença ara, Manel!.- va exclamar el Tecus.
- doncs que estavem reunits el Jose, el Gabi i jo prenent unes copes amb uns amics i va i se m'acut dir que el seu bar té els millors pastissets del món per postres i clar, el Cluni, que té una filla pastissera, doncs ma dit que ella i la seva companya volien tastar els pastissets en una competició contra les seves pastisseres.jejeje.- va dir el Pèls gratant-se el cabell de nou.
- mira que ets ximple, Manel! no et clavo una cleca pq després has de conduir, que sino, et deixo sense cap!.- va exclamar el Tecus.
- I ara què fem, senyor?.- va preguntar l'Arracada.
- doncs quin remei! deixar que l'Emma i la Cristina participin. però no hem de deixar que se'ls conegui la seva identitat, o el Bigoti ja hi ficarà el nas de nou. d'acord?.- va dir el Tecus als seus treballadors.
- d'acord.- van dir els tres.
- i tu, Manel, muts i a la gàbia! ho has entès?.- va dir-li fulminant-lo amb la mirada.
- si senyor, em sap molt de greu el que he fet, senyor. ho he fet sense pensar.- va dir el Pèls amb una profunda reverència cap al Tecus.
En aquell moment, el Tecus va cridar les dues noies i els va explicar la situació. les dues van accedir i li van demanar els ingredients al Tecus. l'home li va dir al Pèls 2 que anès amb el Jose a comprar i van tornar dient que la filla del Cluni s'havia quedat amb tots els ingredients possibles per a fer els pastissos per assegurar-se la victòria! tenien problemes!
- noies, heu de robar els ingredients necessaris per als pastissets de cal Cluni abans de la competició, sinò, esteu perdudes.- va dir-los el Tecus.
- cap, els està demanant un crim!.- va exclamar el Pèls.
- si, però no tenim més remei! a més a més. són els altres, els qui fan trampes!.- va exclamar el Tecus indignat.
- doncs hi anirem, senyor!.- van exclamar les noies.
- les quatre.- va dir la Tati allargant la mà.
- gràcies.- van dir-li l'Emma i la Cris.
Aixi que les quatre lladres, es van disfressar i van sortir al carrer acompanyades del Pèls, el Pèls 2 i l'Arracada. quan s'acostaven a cal Cluni, van veure a l'inspector Bigoti, que estava xerrant amb ell. natural, són companys de l'altra feina del Bigoti, són conductors! >o<>
allà dins de la casa es van escolar fàcilment i van aconseguir robar els ingredients, i l'Arracada, sol, les va dur per no aixecar sospites.
El dia del concurs...
Les dues noies, convenientment disfresades van participar i van guanyar. Al dia següent, el bar del Tecus era ple de gent esperant per menjar els nous pastissets de postres. al final, per a les 4 lladres de Sant feliu va acabar bé un altre cop. les enxamparà el Bigoti algun dia? :O i tot gràcies a les indiscrecions del Pèls! uoh! ;)
Apa, us deixo amb això i ens veiem! deixeu-me un comentari tant si us ha agradat com si no! ok? ;) apa, fins aviat! Pèeeeels!
miércoles, julio 26, 2006
Una nova aventura del detectiu Bigoti!
Huola de nou! ara feia dies que no actualitzava... jejeje XD doncs avui km que he somiat amb 1 nova aventura del Detectiu Bigoti, doncs us la explicaré!! jeje ^^
Història 2. La fugida de la presó i una nova aventura amb el Bigoti.
La història comença que el Bigoti ha detingut a les 4 lladres i estan a la garjola. no se sap com, però el Bigoti i la seva xarxa d'informació gairebé infal·lible han aconseguit enxampar el quartet més famós del poble. l'home es vanaglorieja davant dels seus amics allà, davant de la cel·la. la Tati, de mala llet, li diu:
- Bigoti, vols fer el favor de xul·lejar-te a una altra banda! o millor, digues-me qui t'ha fet el xivatasso.
- jojojo, ho vols saber?.- va preguntar-li el Bigoti.
- doncs per això t'ho pregunto, carai!
- doncs t'ho diré. la teva arxienemiga, la Sara.
- la Sara?! ai la mala XXX. doncs quan surti d'aqui ja l'arreplegaré!.- va exclamar la Tati donant un cop de puny contra els barrots de la cel·la.
El Bigoti s'allunyava fent jojojo.
Quan estaven soles van planejar la sortida...
- Com penses sortir d'aqui, Tati?.- va preguntar-li l'Emma traient un xiclet de la butxaca.
- me'n dones un?.- va preguntar-li la Tati abans de respondre-li.
-té. algu en vol un?.- va preguntar l'Emma a les alres dues.
- no, gràcies.- van dir-li.
- pq no els preparem uns xiclets explosius?.- va pregutar la Cris.
- i com els fem, eh, Cris?.- va respondre-li la Lorena agafant un xiclet de la seva pròpia butxaca.
- no ho sé.- va dir estirant-se al terra.
- i si fem un forat?.- va preguntar l'Emma.
- podria ser. com el comte de Montecristo.- va dir la Cris.
- viciosa del Montecristo!.- va exclamar l'Emma.
- tu calla, viciosa dels xiclets!.- va exclamar la Cris arraconant-se en una altra banda. per sort, una pedra es va desprendre en aquell moment. un cap rodó i negre va aparèixer.
Les noies es van mirar i després van mirar cap al sostre. el cap que apareixia era el del Pèls! de cop i volta va aparèixer una corda. faltava poc pq les vinguéssin a buscar. era arriscar-se. les noies van començar a pujar per la corda. en ser a dalt li van demanar explicacions al Pèls. estava acompanyat pel Pèls 2! els dos van saludar i els van demanar silenci a les noies i les van guiar cap a les clavagueres. allà els van dir:
- Com que jo m'estimo molt la Tati, us he vingut a donar un cop de mà.- va dir el Pèls.
- I jo, com que estic sortint amb l'Emma, també.- va dir el Pèls 2. (jojojo)
aixi que les van conduir cap al seu amagatall secret.
En quant al Bigoti, en arribar a la cel·la amb l'inspector en cap i en veure que les famoses lladres havien desaparegut es va empipar de nou amb el Bigoti i el va amenaçar en despatxar-lo si no les trobaven. per això, va demanar a la Brigada especial contra criminals buscats que les busquésisn per tot arreu. aixi que van aparèixer l'Alvaro i l'Alfredo, dos dels homes de confiança del gran cap i els va manar que per al cas, ajudessin al Bigoti tant com puguéssin. i a més a més, li va demanar al Bigoti que dugués tmb a algun dels seus homes. però la busqueda va ser en va, pq les noies estaven refugiades al bar del Tecus on, de moment, hi tornaven a treballar com a cambreres. ^^
De moment, aixi acaba la nova història. es clar, que podria seguir, però es que el somni s'acabava aqui. si ho creieu interessant, ja seguiré, però aquest cop, conscient. jeje com que era 1 somni, el Pèls 2, normalment, no sé pq es el novio de l'Emma i el Pèls sempre està enrotllat per allà fent de bona persona ¬_¬
buenu, per avui ho deixo, pq ja venen a emprenyar.
Història 2. La fugida de la presó i una nova aventura amb el Bigoti.
La història comença que el Bigoti ha detingut a les 4 lladres i estan a la garjola. no se sap com, però el Bigoti i la seva xarxa d'informació gairebé infal·lible han aconseguit enxampar el quartet més famós del poble. l'home es vanaglorieja davant dels seus amics allà, davant de la cel·la. la Tati, de mala llet, li diu:
- Bigoti, vols fer el favor de xul·lejar-te a una altra banda! o millor, digues-me qui t'ha fet el xivatasso.
- jojojo, ho vols saber?.- va preguntar-li el Bigoti.
- doncs per això t'ho pregunto, carai!
- doncs t'ho diré. la teva arxienemiga, la Sara.
- la Sara?! ai la mala XXX. doncs quan surti d'aqui ja l'arreplegaré!.- va exclamar la Tati donant un cop de puny contra els barrots de la cel·la.
El Bigoti s'allunyava fent jojojo.
Quan estaven soles van planejar la sortida...
- Com penses sortir d'aqui, Tati?.- va preguntar-li l'Emma traient un xiclet de la butxaca.
- me'n dones un?.- va preguntar-li la Tati abans de respondre-li.
-té. algu en vol un?.- va preguntar l'Emma a les alres dues.
- no, gràcies.- van dir-li.
- pq no els preparem uns xiclets explosius?.- va pregutar la Cris.
- i com els fem, eh, Cris?.- va respondre-li la Lorena agafant un xiclet de la seva pròpia butxaca.
- no ho sé.- va dir estirant-se al terra.
- i si fem un forat?.- va preguntar l'Emma.
- podria ser. com el comte de Montecristo.- va dir la Cris.
- viciosa del Montecristo!.- va exclamar l'Emma.
- tu calla, viciosa dels xiclets!.- va exclamar la Cris arraconant-se en una altra banda. per sort, una pedra es va desprendre en aquell moment. un cap rodó i negre va aparèixer.
Les noies es van mirar i després van mirar cap al sostre. el cap que apareixia era el del Pèls! de cop i volta va aparèixer una corda. faltava poc pq les vinguéssin a buscar. era arriscar-se. les noies van començar a pujar per la corda. en ser a dalt li van demanar explicacions al Pèls. estava acompanyat pel Pèls 2! els dos van saludar i els van demanar silenci a les noies i les van guiar cap a les clavagueres. allà els van dir:
- Com que jo m'estimo molt la Tati, us he vingut a donar un cop de mà.- va dir el Pèls.
- I jo, com que estic sortint amb l'Emma, també.- va dir el Pèls 2. (jojojo)
aixi que les van conduir cap al seu amagatall secret.
En quant al Bigoti, en arribar a la cel·la amb l'inspector en cap i en veure que les famoses lladres havien desaparegut es va empipar de nou amb el Bigoti i el va amenaçar en despatxar-lo si no les trobaven. per això, va demanar a la Brigada especial contra criminals buscats que les busquésisn per tot arreu. aixi que van aparèixer l'Alvaro i l'Alfredo, dos dels homes de confiança del gran cap i els va manar que per al cas, ajudessin al Bigoti tant com puguéssin. i a més a més, li va demanar al Bigoti que dugués tmb a algun dels seus homes. però la busqueda va ser en va, pq les noies estaven refugiades al bar del Tecus on, de moment, hi tornaven a treballar com a cambreres. ^^
De moment, aixi acaba la nova història. es clar, que podria seguir, però es que el somni s'acabava aqui. si ho creieu interessant, ja seguiré, però aquest cop, conscient. jeje com que era 1 somni, el Pèls 2, normalment, no sé pq es el novio de l'Emma i el Pèls sempre està enrotllat per allà fent de bona persona ¬_¬
buenu, per avui ho deixo, pq ja venen a emprenyar.
miércoles, julio 19, 2006
Les aventures i desventures del Detectiu Bigoti
Bueenu, ja torno a ser aqui pel blog. ara feia temps q no mi passava... avui com q he somiat això i em sembla una aventura completa us ho explicaré. són les aventures del detectiu amb el Bigoti més gros i divertit de Sant Feliu! el Bigoti! doncs si, finalement, en els meus somnis s'ha convertit en un detectiu de la brigada especial de Sant Feliu, d'aqui a uns 10 anys aprox, q es dedica a enxampar els grups criminals més buscats i que tothom sap qui en són els membres però que mai s'enxampen.
aixi q us deixo amb el primer cas: "El cas del robatori dels platets d'or del Teatre Nacional."
Era 1 dia corrent a Sant Feliu. estem al 2020.aqui ja hi arriba el tramvia i travessa la ciutat (XD) fins arribar a Molins. en aquest poble, però hi ha un grup de 4 delinquentes molt buscades que tenen planejat actuar aquesta mateixa nit. la Tati, l'Emma, la Cris i la Lorena són els 4 membres de la banda. són especialistes en obres d'art i aquesta nit es volen fer amb els platets d'or que estaran al teatre aquesta nit. l'inspector Bigoti, aquesta matinada ho ha sabut d bona pasta, que actuarien i estan ideant un pla a la comissaria.
resulta que el Bigoti ho sap perquè la seva filla és la cap de la Lorena i la Cris al bar on treballen i la jefa es va deixar el movil amb una comunicació amb son pare a mitges mentre anava a fer un encàrrec per a ell i casualment, ho va sentir. llavors, va posar la seva superment en marxa i va idear aquest pla.
Mentrestant, a l'amagatall de les noies (casa de la Lorena)...
aquesta tarda, agafem el tram fins al teatre i llavors, quan facin el transport de les peces, les canviem per aquestes falses. (va dir la Lorena ensenyant-ne unes imitacions de plàstic pintades).
les noies van agafar el tram i allà hi havia un conductor superestrany! duia 1 megabigoti com el de l'inspector Bigoti! O.O els va dir:
- Bona tarda, jojojo.
- Bona tarda.- van dir elles marcant el Bitllet.
El Bigoti no els treia l'ull de sobre. elles "anaven de guapes vestides" per anar al teatre i llavors, el Bigoti va dir per la ràdio:
- ho teniu tot a punt?
- si.- van dir des de darrera del teatre.
Va començar el pla. les noies volien colar-se quan s'hagués posat tot en moviment, però les noies que duien els plats, van relliscar escales avall i els plats van quedar esmicolats! el Bigoti, en sentir el terrabastall, va acostar-se al lloc del crim i va veure una de les seves millors agents per terra, que havia relliscat amb una pell de plàtan.
el Bigoti es va escandalitxar i va dir als seus agents que si volien fugir que podrien fer-ho. amb la confusió, una noia vestida amb l'uniforme i que la seva cara no li sonava va sortir d'allà. el Bigoti va pensar que deuria ser d'una altra divisió i que per això no la coneixia. però per si de cas va decidir pujar les escales i interrogar-la. però quan va arribar al capdamunt de les escales, la noia ja no hi era.
el Bigoti va examinar els bocinets de terra i era 1 còpia! aquella noia havia de ser una de les 4! i va donar l'alarma. però per mala sort del Bigoti no les van trobar.
al dia següent, al seu despatx li va caure el pèl. pobre Bigoti! acabarà bé per a ell el següent cas?
Doncs aixi ha anat la primera història del Detectiu Bigoti. espero poder-ne escriure més, però ja ho vorem! jejeje
apa, fins aviat! amb la continuació de la història del Pèls.
Ah! i no us oblideu de fer els vostres comentaris aqui! que m'agrada veure que em deixen comentaris amb les opinions! apa, fins aviat!!
viernes, junio 30, 2006
El Detectiu Miki i el cas de les desaparicions: el desenllaç
Aqui poso el desenllaç de la primera història del detectiu Miki. espero que la disfruteu tant com jo quan la vaig escriure! ô.ô
- Sí, tot el dia.
- Perfecte.
- Vostè qui és?
- Sóc el Detectiu Miki i li voldria fer unes preguntes.
- Molt bé.
- Vostè va ser la que va veure les nenes del senyor Simon amb un paio desconegut?
- Sí, jo les vaig veure amb un home vell que se les va emportar. Les dues duien a les mans un peluix en forma de peix, gran, de colors. Cosa que em va cridar l’atenció.
- Ah si?.- va dir el Miki fent-se l’orni. Altra volta el peix de colors.
- Sí, i ja no sé res més.
- Aquell home passa sovint per aquí?
- No ho sé, no em sona.
- Molt bé, moltes gràcies.
- Em pot posar un merengue?.- va demanar el Fran.
- Si, és clar. Alguna cosa més?- va dir la dependenta.
- Sí. Una taronjada. La té de llauna?
- Sí.
- Doncs una de llauna.
- Per prendre aquí?
- Sí.- va dir el Miki.
- Molt bé.
- Ah! Senyoreta, la taronjada en un got llarg, amb glaçons, un tros de llimona. D’acord?
- Sí. Alguna cosa més?
- Sí. Per mi un entrepà de pernil salat. I de veure un cacaolat.
- Per mi un entrepà de xoriço. I per veure un granmissat de café.- va dir el Saba.
- I per mi unes pastes variades, d’aquelles d’allà. I una llet blanca.
- Molt bé.- va dir la dependenta.
El Miki va fer un senyal als nois per seure a la taula de la finestra, perquè així vegessin al Colom i al David quan vinguéssin.
- Miki, i ja sabran on som?.- preguntà el Fran.
- Sí, perquè és la pastisseria preferida del Colom.
- Aaahh!.- van dir els altres.
- Ara explicaré les meves conclusions del cas, explicant-lo pas per pas.- va dir el Miki.
- Ah si?.-van fer els nois.
- Sí, però abans vull saber si heu pensat en algu en concret.- va dir el Miki.
- Es que amb tan poques pistes... – va dir el Fran.
I per allà passaven el Colom i el David. El Fran els va fer un senyal amb la taronjada a la mà.
El David i el Colom van entrar. No duien bosses de la compra, això volia dir que havien anat a ca el David a deixar les bosses.
El Colom va demanar unes pastes que venien en una bossa i que tenien pinta de ser mini croissants. I per veure una horxata, com sempre.
I el David va demanar dues bosses de mini croissants i quatre donuts de xocolata. I per veure una cola de litre.
Llavors, el Colom i el David van seure.
El Miki els va preguntar com els havia anat la compra i va dir que bé.
La dependenta els va servir el que havien demanat tots menys el Fran, que ja tenia el seu got, buit, de taronjada.
- Si són servits; aquí tenen les seves comandes.
- Gràcies. Pot portar-me una altra taronjada igual?
- Sí, és clar.- va dir la dependenta.
- Vaig a menjar-me això...- va dir el Colom.
Va començar a obrir la bossa i en va treure una pasta, però en veure que no li agradava perquè resultà ser una pasta de crema per dins i coco ratllat i resulta que al Colom no li agrada el coco, va fixar la seva mirada cap als croissants del David, i quan ell mirava per la finestra... nyaca! Ja li havia pres un croissant de la bossa. I el David va veure que tenia un croissant estrany i va pensar ja hi ha tornat! I li va passar una bossa de croissants de xocolata al Colom i ell es va quedar la del Colom.
Després d’això el Miki va dir:
- Mireu les fotos de les nenes. .- La primera no tenia res de particular però el David va dir:
- Agafa un peix de peluix!
- Sí, jo els he vist. Però no recordo on...- va dir l’Oscar.
- Exacte! Totes les nenes i el nen de les desaparicions tenien aquest peluix, a més, la mare de la primera nena desapareguda, anava al psicòleg, que segons l’Oscar va veure allà.
- Això!.- va corroborar l’Oscar.
- No voleu dir que són massa coincidències?.- va preguntar el Miki.
- Això vol dir que el segrestador és el psicòleg!.- va exclamar el Fran amb menjar a la boca.
- Podria ser...
- Podria ser?!.- exclama el Saba amb aires de superioritat.
- Sí, una persona és innocent fins que es demostri el contrari.
- Ah!.- va dir el Saba.
- Ara farem una visiteta al doctor.... truquen.- va dir el Miki mentre treia el mòbil.
Era la senyora Núria, que deia que el Carlitus acabava d’arribar de l’escola. El Miki li va dir que si la vella havia cantat.
La senyora Núria va dir que sí, que havia dit que el doctor Focamonjo Peixflonjo era el cap de la senyora i que li havia segrestat la néta i li havia dit que si no sortia bé la investigació que li faria el mateix que a les altres nenes que havia agafat.
El Miki va preguntar-li si sabia què els feia a les altres nenes, però la senyora Núria li va dir que ella no ho sabia.
Va penjar. El Miki els va explicar el que els havia dit la mare d’en David i van decidir actuar. Van fer una visita com a polis el Fran i el Miki. Es van aixecar i van deixar jalar als altres.
Van pujar la pujada del Carrer de Ca l’Ample, que era on, per casualitat, hi havia el consultori del doctor Focamonjo- Peixflonjo.
Van trucar a la porta i els va obrir un vell calb, amb una barba de nan, i amb una panxa considerable.
El Fran li va xiuxiuejar al Miki: ja fa honor al carrer on viu, eh?
El senyor ample va dir:
- En què els puc servir, senyors policies?
- Doncs ens agradaria fer-li unes preguntetes, per pura rutina.- va dir el Miki.
- Que potser sóc sospitós per alguna cosa?.- va preguntar el doctor amb una entonació molt falsa.
- No, hi ara!.-va exclamar el Fran amb molt de sarcasme.
- Era sarcasme, això d’ara?.- va preguntar el doctor.
- No, és que ell sempre parla així. Així és el meu ajudant.- va dir el Miki clavant-li un cop de colze al Fran.
- Els agradaria passar?
- És clar.
- Passin, passin, que veuran el piset... – va dir el doctor.
En entrar es veia una placa que deia Consultori del Doctor Cinto Ample Focamonjo-Peixflonjo.
- Óndia Miki mira això!.- va exclamar el Fran.
El Miki, que anava davant amb el doctor es va girar amb mirada fulminant i el doctor també.
- Vosté es diu Cinturó Ample! No ho sabia. Quin nom més peculiar!.- va exclamar el Fran.
- Em dic Cinto Ample, i no pas Cinturó Ample.
- Ah! Ho sento, senyor Ample.- va dir el Miki.
- No passa res, però revisi-li la vista al seu ajudant.
El Miki va pensar: m’hauria d’haver endut el David...
Van veure les sales que hi havia per tot el consultori i van veure que per tot arreu hi havia peixos de peluix.
El Miki li va preguntar:
- Com és que per tot el consultori hi té peixos de peluix, senyor Ample?
- Doncs perquè com diu el meu cognom, Peixflonjo, m’agraden molt els peixos flonjos de peluix. I per aquest motiu, en tinc per arreu.
- Ah.
- Perquè ho pregunta?
- Per curiositat.
- Coneix la senyora Gutiérrez?
- En conec molta de gent.
- Però aquesta senyora en concret?
- No ho sé. Es una pacient meva?
- Sí.
- Que m’ha denunciat?
- Què li fa pensar?
- No ho sé. La seva presència?
- Doncs és per una cosa en relació amb la senyora Gutiérrez.
- Ah! Doncs ho sento, però ja coneix allò del secret professional; i que, per tant, no li puc dir res de res.
El Fran va agafar un dels peluixos i va dir:
- A l’etiqueta hi posa Focamonjo-Peixflonjo inc!!!
El Miki es va mirar el Fran i va dir al doctor:
- Què m’en pot dir d’això?
- Que tinc una fàbrica de peixos de peluix. Ja li he dit que m’agraden molt.
- On té la fàbrica?
- Això importa?
- Sí, molt.- va dir el Miki pensant que el Fran havia fet diana.
- Doncs al darrera de casa, en una fàbrica.
- Podem visitar-la?
- Per?
- Perquè tinc una sospita.
- Què? Vostè sospita de mi?
- Penso que vostè ha segrestat els nens, perquè segons les nostres fonts, un home gran i gras ha segrestat les nenes del Senyor Simon, el veí de sota seu.
- I creu que he estat jo?
- Sí, perquè elles tenien el seu peluix.
- Són veïnes,els el vaig regalar jo.
- I la filla de la senyora Gutiérrez?
- També.
- Mentider! No pot ser això veritat! Perquè la filla va desaparèixer abans de que la senyora Gutiérrez vingués al seu consultori. I ella viu lluny d’aquest carrer.
- I ella no el podria haver comprat?
- No. Perquè acaba de dir que vostè li va donar.
El metge va intentar fugir i va activar una cortina de fum.
Va obrir-se una porta secreta que duia a la fàbrica de peluixos i el fum es va esvair quan el Miki va obrir una finestra.
El Miki li va dir al Fran que truquès al Colom i als altres perquè pugéssin, que necessitaven reforços. Ell, mentrestant, trucava al Carlitus i li demanava que li portés la càmara de vídeo per agafar proves de la culpabilitat del senyor Ample.
Van arribar en poca estona. El Miki va mirar d’esbrinar per on havia escapat el senyor Ample. El Colom, que estava cansat, va arrepenjar-se en una figureta en forma de peix, que hi havia a l’estanteria de la llar de foc del despatx personal del senyor Ample.
Es va obrir la porta. Van cantar victòria.
Els detectius van entra a la sala amb les pistoles a les mans. En entrar al recinte secret, es va veure una fàbrica una mica estranya. El Carlitus anava filmant tot el que hi havia. I tot d’una es va veure una sala estranya, en la qual hi havia un peixet a la porta, penjat. Van obrir-la i van veure que hi havia robes de nens petits. En entrar més endins, van veure que hi havia les màquines amb les quals es feien els peluixos i van veure rastres de sang al voltant de la màquina, la qual hi quedaven també restes de ossos. Era esgarrifador, el paio feia servir nens petits per a fer els seus peluixos! L’havien de detenir pel crim comès.
El Miki va trucar al cap de la policia i li va comunicar els fets, li va dir que tenia proves de la culpabilitat del senyor Ample i que donés l’ordre de busca i captura del paio. El van enxampar a la fugida de la ciutat quan es disposava a marxar en un tren de llarg recorregut.
I un cop més, el detectiu Miki havia resolt un altre cas.
Doncs lo dit en l'anterior post, si voleu les històries en versió colors per una millor comprensió de la història, tan sols cal demanar-ho. he escrit unes 10 històries del detectiu Miki, espero que les pugui acabar, perquè algunes estan sense desenllac bé per mandra o bé per falta d'idees. però espero acabar-les aviat! ens veiem! ^.*
Nova història: El Detectiu Miki i el cas de les desaparicions.
Tal i com indico al títol posaré una nova història. aquesta la vaig escriure ja fa temps, quan tenia el vici de les històries de detectius i estava enganxadíssima (l'estiu passat) a les històries de l'inpector Maigret del Georges Simenon.
aquest detectiu Santfeliuenc és el Detectiu Miki i ell i els seus inseparables amics i ajudants resoldran insòlits casos que passen a Sant Feliu! :O aquest no és el primer cas. el primer no recordo on el vaig posar. quan el trobi el penjaré. aquesta és la història del tercer cas del Detectiu Miki.
només em cal dir: que la disfruteu! ^o^
aquestes són les 7 primeres pàgines, en el seguent post anirà la conclusió del cas! ^.* (si voleu diàleg de colors, m'ho diueu, i ho canviaré encantada ^^)
EL DETECTIU MIKI: EL CAS DE LES DESAPARICIONS MISTERIOSES.
El Miki, es va separar del cos de policia perquè trobava que no li satisfeia el fet de fer de poli i va muntar la seva pròpia agència de detectius en un edifici de la seva localitat, en el qual hi havia una filatèlia a sota i al costat una numismàtica.
Però el Miki no estava sol en això, tenia els seus ajudants: el David (el dels calers), el Carlitus (el dels calers, bis), el Fran (el pringat), el Colom (el qui feia d’esquer, normalment), el Saba (un simple acoplat) i l’Oscar (un company més).
Aquell dia, una dona misteriosa va entrar a la agència del Miki i li va dir: la meva filla ha desaparegut.
El Miki la va fer seure i li va oferir un cafè. La dona semblava nerviosa i li va dir que la seva fill feia tres setmanes que no donava senyals de vida i que la policia no l’havia sabut trobar, potser era morta.
El Miki va obrir el pot dels xupa xups i en va agafar un; el David, que mirava de lluny, el va imitar. Llavors, va dir:
Primer de tot, vull una foto de la seva filla, saber què feia quan va desaparèixer, amb qui havia estat abans de desaparèixer, els seus amics i enemics, tot això. I a més, si em permet, veure la seva habitació i les seves pertinencies per tenir pistes.
La dona va dir que tot això ja li havia preguntat la policia.
El Miki li va dir que si no li deixava fer que no podria ajudar-la. Llavors, la dona va accedir a deixar-los-hi anar l’endemà a la tarda perquè aquella tarda tenia teràpia al psicòleg.
El detectiu li va preguntar que perquè hi anava i ella li va respondre que des de la desaparició de la seva filla que hi anava per sentir-se millor, que aquell psicòleg era molt bo.
El Miki va deixar marxar la senyora quan li va haver donat les dades solicitades.
Quan la senyora va sortir li va dir al Colom i a l’Oscar que la seguissin fins al psicòleg i que el Colom i ell es fessin passar per pacients i que després li portéssin informació.
Al dia següent, va venir un home super preocupat que deia que les seves filles havien desaparegut també. El Miki el va fer seure com a la senyora del dia anterior. Ell va parlar, va dir que les seves filles havien sortit una estona al carrer de ca l’ample i que ja no havien tornat. Ell les va anar a buscar però no estaven enlloc. El més curiós es que una veïna havia dit que les havia vist amb un home de mitjana edat.
El Miki va encendre la bombeta. Potser es tractava d’un segrestador de menors? Un pederasta? O què? Mentre el senyor parlava, el Miki anava fent les seves hipòtesis.
Ell li va deixar una foto de les seves filles, eren bessones, de 10 anys. Ell li va preguntar si la seva dona també hi era. I li va explicar que ell i la seva dona estaven divorciats des de feia temps i que ell vivia sol amb les nenes; ja que la mare s’en va desentendre.
El Miki va anar a casa de les nenes amb el David.
Tots dos van estar mirant, era una habitació normal i corrent, de color de rosa, per les dues nenes que compartien l’habitació. Les nenes tenien un peluix de un peix immens de color vermell que va cridar l’atenció del Miki, però no sabia perquè.
El Miki li va dir que el mantindria informat i li va dir adéu al senyor Simón.
El Miki li va preguntar a en David:
- Has vist res que et cridi l’atenció?
- No, senyor. Hi hauria d’haver algo que em cridès l’atenció i no m’hi he fixat?
- No, alguna cosa que et cridi l’atenció personalment.
- Doncs no, també es una resposta negativa, senyor.
- Doncs així, tornem al despatx.
- Senyor, em permet una pregunta.
- Si.
- Anem a jugar una estona a bàsquet per aclarir-li les idees?
- Bona pensada! Anem al Casino.
- Si, senyor.
El Miki i el David van entrar al Casino i van demanar el de sempre, una cola en un got llarg, amb llimona, glaçons i una canyeta per beure.
Els nois van agafar els gots i van entrar a les pistes de bàsquet per tal de jugar i van veure un grup de negres que jugaven. Els van demanar partit. Van estar jugant i en Miki li donava voltes al cas que duien entre mans; és que al detectiu Miki l’ajuda a pensar el fet de jugar a bàsquet.
Al cap de mitja hora va aparèixer en Fran, amb un got llarg a les mans, ple de taronjada (per variar), amb una rodanxa de llimona a dins i uns glaçonets.
El Miki li va preguntar:
- El mateix de sempre?
- Sí, senyor. Taronjada de llauna, el que em van recomanar en aquell viatge que vam fer. S’en recorda?
- Sí. Encara segueixes amb aquell costum. Això és bo.
Després de dir això es va quedar pensant.
- Costum, eh?.- va dir el Miki per si mateix.
- Diu algo?.- preguntà en David.
- No res, pensava.
- Ah. Vale. – va dir en David pujant els gots buits de cola al bar.
- Ara faré una gran esmaixada que us deixaré bocabadats!.- va exclamar en Fran mentre saltava.
En Miki es va girar cap a ell i en Fran es va donar un cop de cap amb l’aro de la cistella. Tothom esclafí a riure.
- Sí que ha estat una gran esmaixada!.- exclamà en Miki.
- No s’en rigui, senyor!.- exclamava en Fran avergonyit, cridant arreu, com fa sempre que està avergonyit.
Els altres només feien que riure però es que no hi havia per a menys. El que amoïnava al Miki és que ni el Colom ni l’Oscar no havien tornat.
Passà un tercer dia, arribàren en Colom i l’Oscar a l’oficina.
- Bon dia, senyor,
- Bon dia, Oscar. Què m’explica?
- Crec que aquest psicòleg és molt estrany. Fa les coses com la gent espera que ho faci.
- És molt fals? És això el que em diu?.- preguntà el Miki.
- Sí. A més, té uns peluixos en forma de peix de colors per totes les sales.
- Eh?.- pensà el Miki. Això em sona.
Aquell matí entrà una dona gran amb el seu net petit plorant i va dir:
- tinc un cas per a vostè, senyor Miki.
- Passi, bona dona. Vol un cafè?
- Sí, si us plau. Si pot ser, amb croissants, que no he esmorzat.- va dir la vella.
- Bruixa. T’ho cobraré.- va xiuxiuejar en David anant al forn de la cantonada del carrer a buscar croissants.
- El meu company els ha anat a buscar, si em fa el favor de seure.
- Si, senyor. Ara li explico el que passa.
- Si?
- Que la meva neta va desaparèixer ahir.
- Ahir? On?
- Al carrer de ca l’ample. Quan va anar a jugar a casa d’una amiga seva. Jo la vaig advertir, que en aquell carrer havia desparegut gent, però va dir que només anava a casa d’una amiga, que tornaria acompanyada de la mare de l’amiga. Però no va tornar.
- Va passar algo estrany?
- No. Jo no sé res més. Vaig trucar a casa de l’amiga i la mare em va dir que la seva filla també havia desparegut. Que havia sortit amb la meva neta i que no havien tornat.
- I això? La dona ho ha denunciat a la policia?
- O hi tant! Ella i jo. És que el meu fill fa prop d’un mes que ha sortit en un viatge de negocis i que encara no ha tornat i ma deixat els nens a mi.
- Ah... – va dir el Miki.
- Doncs, farà algo?
- Potser té relació amb el cas que estic investigant.- digué el Miki.
- I li he de dir algo més.
- Sí, m’ha de deixar veure l’habitació de la nena i ma de donar una foto d’ella, per més pistes.
- Molt bé. Quan m’acabi el café amb croissants el porto a casa.- digué la vella xarrupant un glop del cafè que acabava de preparar en Fran.
El David acabava d’entrar amb els croissants i pensant que la vella era una bruixa aprofitada.
- Escolti, avui el seu fill no ha d’anar a l’escola? Em sembla que avui començava el curs escolar.
- Sí, però no veu que ara no el puc acompanyar?
- I el seu marit?
- És mort des de fa deu anys.
- No! Espero que no digui el que estic pensant!.- va exclamar el Fran al seu interior. I en veu alta va dir:
- Senyor, vaig al lavabo, amb el seu permís.
El David el va mirar estranyat.
- Doncs això està mal fet.
- Ja ho sé, però no tinc ningú a qui demanar que porti el nen.- digué la vella amb mirada imploradora.
- Ah, està bé... David! Pots portar el nen a l’escola? A quina escola va, senyora?.- va dir el Miki mirant la vella.
- Ah! Moltes gràcies. Va a les monges.
- Molt bé, així queda a la cantonada. David, ves a les monges i porta el nen, quan acabis, ens veiem al carrer de ca l’ample.
- D’acord, d’acord, ja vaig a fer de mainadera.- va dir el David ronsejant.
- Anem?.- va dir el Miki a la senyora.
- Sí.
La dona es va aixecar amb molt de compte però de cop i volta li va caure una micro-càmara.
El David, el Colom i el Miki estaven a l’aguait i van collir la càmara, van bloquejar les sortides i van agafar la vella.
Sort que el Fran acabava de sortir del vàter, perquè se li havia vist el llautó, que ho feia per no portar el nen.
Llavors. Van agafar unes manilles del calaix de la taula del Colom, que era la més propera i van dir-li:
- ja pot cantar, senyora.
- No sé de què em parla.- va dir la vella girant la cara.
- Doncs la faré parlar.- va dir el David aixecant el puny. La veritat és que el David estava indignat per lo dels croissants.
- Molt bé. Colom, treu-li la perruca!.- exclamà el Miki.
- Parrup!.- va fer el Colom. Es disposava a treure-li la perruca a la vella quan ella va dir.
- Jo no porto cap perruca.
- Ah no?.- va preguntar el David.
- No. Jo sóc així de vella.
- I ens ha dit la veritat? Així què hi feia la càmara sota les faldilles, eh?
- No sé de què em parla. No vol dir que no l’havia col·locat vostè a sota el sofà per inculpar-me. A més, vostè no em pot retenir.
- Ah no?.- preguntà el Miki.
- No!
- Sí que puc. Perquè encara sóc policia.- va dir el Miki ensenyant la placa.
- No és veritat! Vosté va deixar el cos.
- Jajajajajaja. I vostè com sap això?
- Perquè el meu... perquè m’ho han dit!.- va sentenciar la vella.
- Ah! Veig que estava a punt de confessar... doncs perquè ho sàpiga, encara estic al cos de policia, el que passa, que en les hores lliures vaig per lliure. I quan agafo vacances, també.
- Impossible! Vostè és massoca!
- Jajajaja. Pot dir el que li plagui, senyora Matasans!.- va dir el Miki llegint el nom en el dni de la senyora que li allargava el David.
- Eh? Lladre! M’ha robat el dni!
- Vostè no està en condicions de dir res. A veure.... diu que és doctora auxiliar en psicologia, té 47 anys, vidua, i que viu al carrer Colomines. Interessant...
- Què troba interessant?
- Que vostè viu al carrer del damunt de ca l’ample.
- Ja li he dit abans!
- No. Vostè ha dit que la seva néta ha anat al carrer de Ca l’Ample a jugar no que visquès al carrer de dalt.
- Doncs això és el que volia dir.
- I realment té una néta, senyora Matasans?
- Sí. Li he dit la veritat!
- Je, pot ser veritat o no. Que potser li han segrestat la néta? O m’equivoco?
- Com ho sap?
- Jejeje. Perquè ja he resolt el cas.
- Queè?! Ja?.- van exclamar tots de cop.
- Si. Ara el resoldrem, nois. Però primer de tot, truca a la teva mare perquè vingui a vigilar la sospitosa.- va dir li al David.
El David va pujar al pis de sobre on hi vivien els seus pares i li va demanar a la seva mare que baixès una estona.
Es veu que sa mare li va dir que si a canvi ell li feia la compra, així que ell li va dir que si. Així que el Davis i el Colom van anar a fer la compra.
Així que el Miki es va emportar el Saba, el Fran i l’Oscar. I va dir al David i el Colom que es trobarien al carrer de Ca l’Ample.
El Miki i la colla van dir adéu a la senyora Núria i li van dir que quan el Carlitus torni del col·legi que la rellevi. Ella va fer que si amb el cap mentre buscava l’encenedor a la butxaca dels pantalons i treia un cendrer del tercer calaix de la taula del David. Se suposava que li deuria deixat ella.
Així que els nois van marxar.
El Miki i els altres van arribar al Carrer de Ca l’Ample i van entrar en una pastisseria i van començar l’interrogatori definitiu.
El Miki es va acostar a la dependenta i li va dir:
- perdoni, vostè va estar aquí dilluns i dimarts?
continuarà en el següent post! ^.*
Suscribirse a:
Entradas (Atom)