El Detectiu Miki i el cas de les desaparicions: el desenllaç

Aqui poso el desenllaç de la primera història del detectiu Miki. espero que la disfruteu tant com jo quan la vaig escriure! ô.ô

- Sí, tot el dia.
- Perfecte.
- Vostè qui és?
- Sóc el Detectiu Miki i li voldria fer unes preguntes.
- Molt bé.
- Vostè va ser la que va veure les nenes del senyor Simon amb un paio desconegut?
- Sí, jo les vaig veure amb un home vell que se les va emportar. Les dues duien a les mans un peluix en forma de peix, gran, de colors. Cosa que em va cridar l’atenció.
- Ah si?.- va dir el Miki fent-se l’orni. Altra volta el peix de colors.
- Sí, i ja no sé res més.
- Aquell home passa sovint per aquí?
- No ho sé, no em sona.
- Molt bé, moltes gràcies.
- Em pot posar un merengue?.- va demanar el Fran.
- Si, és clar. Alguna cosa més?- va dir la dependenta.
- Sí. Una taronjada. La té de llauna?
- Sí.
- Doncs una de llauna.
- Per prendre aquí?
- Sí.- va dir el Miki.
- Molt bé.
- Ah! Senyoreta, la taronjada en un got llarg, amb glaçons, un tros de llimona. D’acord?
- Sí. Alguna cosa més?
- Sí. Per mi un entrepà de pernil salat. I de veure un cacaolat.
- Per mi un entrepà de xoriço. I per veure un granmissat de café.- va dir el Saba.
- I per mi unes pastes variades, d’aquelles d’allà. I una llet blanca.
- Molt bé.- va dir la dependenta.
El Miki va fer un senyal als nois per seure a la taula de la finestra, perquè així vegessin al Colom i al David quan vinguéssin.
- Miki, i ja sabran on som?.- preguntà el Fran.
- Sí, perquè és la pastisseria preferida del Colom.
- Aaahh!.- van dir els altres.
- Ara explicaré les meves conclusions del cas, explicant-lo pas per pas.- va dir el Miki.
- Ah si?.-van fer els nois.
- Sí, però abans vull saber si heu pensat en algu en concret.- va dir el Miki.
- Es que amb tan poques pistes... – va dir el Fran.
I per allà passaven el Colom i el David. El Fran els va fer un senyal amb la taronjada a la mà.
El David i el Colom van entrar. No duien bosses de la compra, això volia dir que havien anat a ca el David a deixar les bosses.
El Colom va demanar unes pastes que venien en una bossa i que tenien pinta de ser mini croissants. I per veure una horxata, com sempre.
I el David va demanar dues bosses de mini croissants i quatre donuts de xocolata. I per veure una cola de litre.
Llavors, el Colom i el David van seure.
El Miki els va preguntar com els havia anat la compra i va dir que bé.
La dependenta els va servir el que havien demanat tots menys el Fran, que ja tenia el seu got, buit, de taronjada.
- Si són servits; aquí tenen les seves comandes.
- Gràcies. Pot portar-me una altra taronjada igual?
- Sí, és clar.- va dir la dependenta.
- Vaig a menjar-me això...- va dir el Colom.
Va començar a obrir la bossa i en va treure una pasta, però en veure que no li agradava perquè resultà ser una pasta de crema per dins i coco ratllat i resulta que al Colom no li agrada el coco, va fixar la seva mirada cap als croissants del David, i quan ell mirava per la finestra... nyaca! Ja li havia pres un croissant de la bossa. I el David va veure que tenia un croissant estrany i va pensar ja hi ha tornat! I li va passar una bossa de croissants de xocolata al Colom i ell es va quedar la del Colom.
Després d’això el Miki va dir:
- Mireu les fotos de les nenes. .- La primera no tenia res de particular però el David va dir:
- Agafa un peix de peluix!
- Sí, jo els he vist. Però no recordo on...- va dir l’Oscar.
- Exacte! Totes les nenes i el nen de les desaparicions tenien aquest peluix, a més, la mare de la primera nena desapareguda, anava al psicòleg, que segons l’Oscar va veure allà.
- Això!.- va corroborar l’Oscar.
- No voleu dir que són massa coincidències?.- va preguntar el Miki.
- Això vol dir que el segrestador és el psicòleg!.- va exclamar el Fran amb menjar a la boca.
- Podria ser...
- Podria ser?!.- exclama el Saba amb aires de superioritat.
- Sí, una persona és innocent fins que es demostri el contrari.
- Ah!.- va dir el Saba.
- Ara farem una visiteta al doctor.... truquen.- va dir el Miki mentre treia el mòbil.
Era la senyora Núria, que deia que el Carlitus acabava d’arribar de l’escola. El Miki li va dir que si la vella havia cantat.
La senyora Núria va dir que sí, que havia dit que el doctor Focamonjo Peixflonjo era el cap de la senyora i que li havia segrestat la néta i li havia dit que si no sortia bé la investigació que li faria el mateix que a les altres nenes que havia agafat.
El Miki va preguntar-li si sabia què els feia a les altres nenes, però la senyora Núria li va dir que ella no ho sabia.
Va penjar. El Miki els va explicar el que els havia dit la mare d’en David i van decidir actuar. Van fer una visita com a polis el Fran i el Miki. Es van aixecar i van deixar jalar als altres.
Van pujar la pujada del Carrer de Ca l’Ample, que era on, per casualitat, hi havia el consultori del doctor Focamonjo- Peixflonjo.
Van trucar a la porta i els va obrir un vell calb, amb una barba de nan, i amb una panxa considerable.
El Fran li va xiuxiuejar al Miki: ja fa honor al carrer on viu, eh?
El senyor ample va dir:
- En què els puc servir, senyors policies?
- Doncs ens agradaria fer-li unes preguntetes, per pura rutina.- va dir el Miki.
- Que potser sóc sospitós per alguna cosa?.- va preguntar el doctor amb una entonació molt falsa.
- No, hi ara!.-va exclamar el Fran amb molt de sarcasme.
- Era sarcasme, això d’ara?.- va preguntar el doctor.
- No, és que ell sempre parla així. Així és el meu ajudant.- va dir el Miki clavant-li un cop de colze al Fran.
- Els agradaria passar?
- És clar.
- Passin, passin, que veuran el piset... – va dir el doctor.
En entrar es veia una placa que deia Consultori del Doctor Cinto Ample Focamonjo-Peixflonjo.
- Óndia Miki mira això!.- va exclamar el Fran.
El Miki, que anava davant amb el doctor es va girar amb mirada fulminant i el doctor també.
- Vosté es diu Cinturó Ample! No ho sabia. Quin nom més peculiar!.- va exclamar el Fran.
- Em dic Cinto Ample, i no pas Cinturó Ample.
- Ah! Ho sento, senyor Ample.- va dir el Miki.
- No passa res, però revisi-li la vista al seu ajudant.
El Miki va pensar: m’hauria d’haver endut el David...
Van veure les sales que hi havia per tot el consultori i van veure que per tot arreu hi havia peixos de peluix.
El Miki li va preguntar:
- Com és que per tot el consultori hi té peixos de peluix, senyor Ample?
- Doncs perquè com diu el meu cognom, Peixflonjo, m’agraden molt els peixos flonjos de peluix. I per aquest motiu, en tinc per arreu.
- Ah.
- Perquè ho pregunta?
- Per curiositat.
- Coneix la senyora Gutiérrez?
- En conec molta de gent.
- Però aquesta senyora en concret?
- No ho sé. Es una pacient meva?
- Sí.
- Que m’ha denunciat?
- Què li fa pensar?
- No ho sé. La seva presència?
- Doncs és per una cosa en relació amb la senyora Gutiérrez.
- Ah! Doncs ho sento, però ja coneix allò del secret professional; i que, per tant, no li puc dir res de res.
El Fran va agafar un dels peluixos i va dir:
- A l’etiqueta hi posa Focamonjo-Peixflonjo inc!!!
El Miki es va mirar el Fran i va dir al doctor:
- Què m’en pot dir d’això?
- Que tinc una fàbrica de peixos de peluix. Ja li he dit que m’agraden molt.
- On té la fàbrica?
- Això importa?
- Sí, molt.- va dir el Miki pensant que el Fran havia fet diana.
- Doncs al darrera de casa, en una fàbrica.
- Podem visitar-la?
- Per?
- Perquè tinc una sospita.
- Què? Vostè sospita de mi?
- Penso que vostè ha segrestat els nens, perquè segons les nostres fonts, un home gran i gras ha segrestat les nenes del Senyor Simon, el veí de sota seu.
- I creu que he estat jo?
- Sí, perquè elles tenien el seu peluix.
- Són veïnes,els el vaig regalar jo.
- I la filla de la senyora Gutiérrez?
- També.
- Mentider! No pot ser això veritat! Perquè la filla va desaparèixer abans de que la senyora Gutiérrez vingués al seu consultori. I ella viu lluny d’aquest carrer.
- I ella no el podria haver comprat?
- No. Perquè acaba de dir que vostè li va donar.
El metge va intentar fugir i va activar una cortina de fum.
Va obrir-se una porta secreta que duia a la fàbrica de peluixos i el fum es va esvair quan el Miki va obrir una finestra.
El Miki li va dir al Fran que truquès al Colom i als altres perquè pugéssin, que necessitaven reforços. Ell, mentrestant, trucava al Carlitus i li demanava que li portés la càmara de vídeo per agafar proves de la culpabilitat del senyor Ample.
Van arribar en poca estona. El Miki va mirar d’esbrinar per on havia escapat el senyor Ample. El Colom, que estava cansat, va arrepenjar-se en una figureta en forma de peix, que hi havia a l’estanteria de la llar de foc del despatx personal del senyor Ample.
Es va obrir la porta. Van cantar victòria.
Els detectius van entra a la sala amb les pistoles a les mans. En entrar al recinte secret, es va veure una fàbrica una mica estranya. El Carlitus anava filmant tot el que hi havia. I tot d’una es va veure una sala estranya, en la qual hi havia un peixet a la porta, penjat. Van obrir-la i van veure que hi havia robes de nens petits. En entrar més endins, van veure que hi havia les màquines amb les quals es feien els peluixos i van veure rastres de sang al voltant de la màquina, la qual hi quedaven també restes de ossos. Era esgarrifador, el paio feia servir nens petits per a fer els seus peluixos! L’havien de detenir pel crim comès.
El Miki va trucar al cap de la policia i li va comunicar els fets, li va dir que tenia proves de la culpabilitat del senyor Ample i que donés l’ordre de busca i captura del paio. El van enxampar a la fugida de la ciutat quan es disposava a marxar en un tren de llarg recorregut.
I un cop més, el detectiu Miki havia resolt un altre cas.


Doncs lo dit en l'anterior post, si voleu les històries en versió colors per una millor comprensió de la història, tan sols cal demanar-ho. he escrit unes 10 històries del detectiu Miki, espero que les pugui acabar, perquè algunes estan sense desenllac bé per mandra o bé per falta d'idees. però espero acabar-les aviat! ens veiem! ^.*