martes, septiembre 05, 2006

Una nova història! ^^

Hooolaaaa! què tal? avui estic de bones pq el Pèls sta al 51 al matí enlloc de l'Abreme i m'agrada + q estigui ell. (i tmb em fa feliç q ell no em burxi km fa tothom dient q m'agrada el Pepón ¬_¬ i llavors em diuen: km és q t'agrada si és un quarentón? i em fa emprenyar q m'ho repeteixin dia si dia tmb ¬_¬). i m'ha fet gràcia perque jo estava al balcó tafanejant a vere si tan sols hi era ahir o què i va, m'enxampa, atura el bus 1 bona estona a la parada i em saluda amb la mà efusivament!! uooooh! jejeje quina gràcia m'ha fet! :P

Bé, doncs km q encara nu he seguit prou amb la història com per posar-la aqui, el Miki ma passat 1 de les seves històries pq la penji aqui. jejeje ell és + bèstia que jo escrivint però ja em direu què us sembla! la història es diu: "Transtorn irreversible". ¬.¬


Em dic David i estic amagat darrere d’una columna de la sala fosca, a l’aparcament d’un centre comercial. Per què estic aquí amagat? Doncs perquè fujo de la policia, i corro el risc d’acabar a l’altre barri. Per què fujo? La resposta es fa evident si coneixes el que m’he dedicat a fer aquest últim mes:
El problema es va originar ara fa unes quatre setmanes, o el que és el mateix, fa un mes. Rondaven dos quarts de deu de la nit, i jo sortia de treballar. Estava fent el ritual de cada dia: apagar els llums, redreçar la taula, agafar la maleta, fer un últim cop d’ull a tot i tancar la porta del despatx. Després em vaig dirigir cap a l’ascensor, perquè clar, treballo en un vuitè pis i no hi ha ganes d’utilitzar les precioses escales de marbre marró. Doncs això, vaig demanar l‘ascensor. No va trigar gaire en venir, perquè ja estava al vuitè pis, el meu. Vaig entrar-hi i vaig pitjar el botó del garatge, però no em podia ni imaginar el que m’esperava allà baix. Em vaig dirigir al meu cotxe, i durant el curt trajecte hem vaig topar amb el “segurata” del soterrani. Em va dir bona nit i jo li vaig tornar un igualment. Un cop vaig arribar al meu cotxe, em vaig treure les claus de la butxaca com vaig poder, i vaig obrir la porta. Em vaig inclinar cap dins el vehicle per deixar la maleta al seient de l’acompanyant i en aquell precís instant vaig rebre una estrebada a les cames. Algú em va estirar amb força per les cames i em va fer caure la maleta i vaig rebre un cop al llavi inferior, i encara no se exactament contra que vaig topar. Un cop estirat a terra i lleugerament atordit per la inesperada sorpresa, la misteriosa persona em va prémer el cap amb una mà i amb l’altre va agafar la porta del cotxe i em va començar a colpejar el cap amb la porta del meu propi cotxe. Després de rebre mitja dotzena de cops, jo estava pràcticament sense cap mena de força per defensar-me d’aquell improvisat atac. Em va deixar anar el cap, i vaig caure com el plom, vaig respirar, em pensava que ja s’havia acabat tot, però realment era ara quan començaria un fet que em marcaria la resta dels meus dies. Vaig notar com unes mans em baixaven els pantalons, i tot seguit el soroll que em començava a témer: uns pantalons descordant-se i una cremallera que baixa. Jo vaig intentar aixecar-me, però em van fallar les forces i vaig caure. El següent que em passar apart que ho recordo a intervals i preferiria no recordar-ho, ja us ho podeu imaginar. Hagués preferit morir a haver de passar per aquell infern i semblant patiment. Quan el causant de la meva trastornació va acabar em va dir: - T’està ben merescut, cretí!.- I va marxar d’esquenes a mi sense tan sols deixar-me oportunitat d’ensenyar-me la seva cara, que si l’hagués vist, de ben segur que no l’oblidaria mai.
Després d’aquell desgraciat incident vaig estar reclòs a casa meva durant dues setmanes, amb una salut mental pèssima. Vaig estar aquelles dues setmanes anat a veure, més ben dit, em venia a veure un psicòleg, que encara que sembla mentida em va ajudar a sortir de l’estat de “shock”. Encara que quan vaig començar a ser jo, no era jo totalment, era un joc borrós, furiós, agressiu i amb ganes de venjança. Així que vaig recuperar alguna part del mecanisme que em feia funcionar, perquè el seny no el vaig recuperar, vaig dir-li al psicòleg que ja no feia falta que vingués més i vaig començar a buscar-me la ruïna.
Vaig decidir que li tornaria a la persona que vagi ser el que m’havia fet, però només hi havia un immens problema: no li vaig veure la cara al desgraciat que m’ho va fer.
De tal manera que aquella mateixa nit aniria al mateix garatge on em va passar la desgracia, buscaria algú sospitós i al sospitós que trobi li faré pagar el que a mi m’havien fet, fos aquella persona o no, encara que seria millor encertar-lo i problema resolt. Així que quan es va començar a fer fosc vaig anar al garatge de la meva ex empresa ( perquè vaig deixar-hi de treballar) i em vaig col·locar en un racó fosc a l’espera d’algun personatge sospitós. Mentre esperava va venir el “segurata”,( que no era el del dia de la catàstrofe, n’era un altre) i em va preguntar que hi feia allà, jo li vaig respondre amb una altre pregunta: I l’altre guarda? Em va mirar de reüll i per sobre l’espatlla amb aires de superioritat i em va deixar anar un “Jo he preguntat primer”. Així que si no volia encara més problemes dels que estava disposat a buscar-me, havia de respondre. Ràpidament se’m va acudir una excusa: Estic esperant un amic. El “segurata” va tornar a utilitzar la mirada anterior i aquest cop va dir: I l’has d’esperar en aquest racó?. Jo li vaig respondre un clar i concís SÍ que li va xocar de tal manera que em va mirar d’una manera diferent, aquest cop em va mirar em cara d’estúpid i em va dir: Ahh, tu t’ho faràs. I va fer mitja volta per marxar, però en aquell mateix moment va tornar a donar 180 graus més per tornar-se a dirigir a mi i explicar: “Fa poc més d’una setmana que em va contractar, perquè el guarda anterior se’n va anar a treballar a un altre lloc, un centre comercial crec que era”. Em vaig quedar parat, no sabia que dir i li vaig dir que molt bé. Llavors va utilitzar una altre cara de la seva reduïda col·lecció per demostrar-me que estava insatisfet del meu molt bé, i va dir: “Només això?”. Cosa a la qual li vaig respondre: que volies que et fes un petò?. Aquella última frase li va fer pujar la mosca al nas del “segurata” d’intel·ligència reduïda, i em va respondre amb ironia: “ No estaria gens malament”, es posar a riure un cop va haver acabat, em va dir una cosa que em va fer esclatar: “ Marica!”. I mentre ell tornava a riure, li vaig agafar la seva porra amb un àgil moviment i encara no se’n va adonar fins que li vaig clavar un bon cop als nassos de manera que li vaig fer perdre l’equilibri momentàniament. En poca estona el guarda es va incorporar per insultar-me i dir-me el nom del porc. Ell seguia parlant enlloc d’actuar, així que com ell no contraatacava, vaig tornar a atacar, aquest cop vaig optar per atacar al coll, un bon cop sec al cop, acompanyat d’una puntada de peu allà on els homes ens fa tan de mal. El guarda va caure de genolls en dos temps a terra, llavors vaig donar-li el cop de gràcia per deixar-lo atordit una bona estona, un fort cop al clatell. Un cop immòbil, li vaig fer el mateix que em van fer a mi. Un cop vaig haver acabat el guarda em va dir:” Desgraciat me las pagaràs totes juntes!”. I jo li vaig respondre una frase que em sonava d’haver sentit no fa molt: T’està ben merescut, cretí!
Pel que es veu, després d’allò el “segurata” va anar a la comissaria denunciar-me, i com em va poder veure, encara que no amb òptima claredat, els va descriure a aquells policies quins eren els meus trets característics. Una setmana després en totes les comissaries em “coneixien” i em buscaven. Per cada cantonada hi havia un retrat fet a mà que recreava bastant bé la meva persona. Fa una setmana al veure un dels meus cartells per carrer em vaig espantar i em vaig pensar que ja em tenien, però realment no em tenien, ningú no m’havia reconegut, i per tant sota la meva foto posava: Si veu aquest home truqui al ..., perquè si sabessin el meu nom suposo que ja l’haurien posat.
Vaig poder tornar a respirar, menys mal. Eren quarts de nou, i jo tornava de fer un tomb. Al passar per l’esquifit parc de davant de casa meva, l’escombriaire, que estava escombrant fulles seques amb el rasclet, se’m va quedar mirant i em va dir:” Ei, em sona la teva cara”. A si? Vaig dir jo falsament. No se per què deu ser. L’escombriaire se’m va tornar a quedar mirant i reflexionant sobre la meva cara va dir: ”Sí...t’he vist en un cartell en una paret...”. Vas ben encaminat, li vaig reconèixer. Em va mirar per tercera vegada, després es va quedar mirant el terra i va aixecar de cop el cap. Que ja hi caus? Li vaig preguntar. “Sí, tu ets aquell home que la policia està buscant com si fossis un gran dolent de pel·lícula”. Ni jo mateix ho hagués dit millor, premi per senyor! Li vaig dir amb el meu gran humor, cosa que l’escombriaire no va entendre massa, perquè em va dir:” No sembles tan mal tio, em pregunto que hauràs fet”. I es va quedar mirant-me amb el cap recolzat sobre les mans que alhora les tenia recolzades en el mànec del rasclet que el tenia verticalment repenjat a terra. Em vaig dirigir lentament cap a ell mentre li deia si ho volia saber. Un cop davant seu ens vam quedar els dos uns cinc segons mirant-nos fixament. A continuació amb un d’aquells moviments extrems que se fer, li vaig prendre el rasclet amb la mà esquerra, i amb el mateix moviment pràcticament i aquest cop amb les dues mans li vaig etzibar un gran cop de rasclet amb tota la meva força i amb la intenció de deixar-li la marca de per vida, apart de ferir-lo i deixar-lo fora de joc. “ Aaaa! Mal nascut!” em va cridar alhora que es posava la mà a la cara per mirar de frenar per segons alguna de les múltiples ferides que li acabava d’ocasionar amb seu rasclet. Mentre es tapava la cara i cridava de dolor ( entre altres coses perquè havia acabat de perdre la visió del seu ull esquerra) vaig donar-li un fort cop amb el mànec del rasclet a la boca de l’estómac, i per qüestió de minuts es va quedar completament fora de joc. Al estar fora de joc, vaig llençar el rasclet i vaig disposar-me a fer-li el que jo havia patit tres setmanes enrere i m’havia acostumat a fer. Com suposo que ja sabeu a que em refereixo ja no fa falta que ho digui. Un cop vaig haver acabat jo vaig tocar pirandó, i l’escombriaire encara seguia allà estès a terra commocionat per les variades ferides físiques i morals que li havia fet.
Una setmana més va passar fins arribar al dia d’avui. Pel que he pogut saber, l’escombriaire em va denunciar i també un altre home que no coneixia de res ni li havia fet res. Així que la policia que normalment s’avorria ara tenia la distracció d’atrapar-me, i van intensificar la seguretat per tot el barri. D’això me’n ha adonat fa un parell d’hores quan he sortit de casa per observar que és el que es coïa pel barri.
Només sortir de casa un policia m’ha vist, s’ha tret el transmissor i ha dit alguna cosa, alguna cosa que no m’ha fet gràcia i he sortit corrents tot recte. Al instant el poli m’ha començat a perseguir i al cap de dos minuts de la persecució he començat a sentir un parell se sirenes de la policia, merda! M’han enxampat i he agut de pensar algun pla per perdre’ls de vista i , a la velocitat de la llum m’ha vingut la idea de refugiar-me al garatge del centre comercial del qual ara em trobo amagat, perquè? Perquè era el lloc de refugi més proper que he trobat. Però abans de trobar-me tal i com em trobo ara, encara m’ha passat una cosa més:
Just al entrar havia aconseguit despistar als policies. He avançat una dotzena de metres i...sabeu a qui m’he trobat? Ni més ni menys que el guarda que treballava al garatge l’empresa on treballava anteriorment. Quina sorpresa, però la sorpresa ha estat que en veure’m m’ha dit: “ Que vens a per més?”. No pot ser, serà desgraciat, va ser ell! Clar, d’aquesta manera tot encaixa: Que em coneixes, que fos allà en solitari i la seva força, era ell! Es va posar a riure i va dir:” Ah que no te’n vas adonar que era jo?, doncs si ho arribo a saber no canvio de feina”. Em vaig enrabiar de mala manera i el vaig insultar una estona, i després em vaig disposar a clavar-li un bon cop de puny, però se’l va esquivar amb suma facilitat i em va advertir: “ No podràs amb mi!”. Abans no pogués reaccionar ja tenia el seu puny emmarcat a la meva cara. Vaig deduir que el “segurata” era homosexual i em va fer allò apart de per perjudicar-me, per gust, de tal manera que encara que li pagués amb la mateixa moneda, a ell li agradaria i no hi guanyaria res. Jo era davant una columna del garatge i ell va agafar embranzida per fer una envestida, me’l he ensumat i m’he apartat, fen-lo xocar-se a ell mateix amb la columna, i aprofitant el seu cop li e agafat el cap i li he estampat amb totes les meves forces contra la columna un altre cop. El guarda s’ha desplomat momentàniament i ha aprofitat per agafar-li la seva pistola i venjar-me del que m’havia fet fa un mes. Com em vaig venjar? Simple, li he disparat al lloc on més es mereixia, si allà, als “òrgans masculins”, un tret i ha quedat “fregit” pobre infeliç. En el que no havia pensat és en el soroll del tret que a alertat a la policia, guiant-los cap dins el garatge. Al veure moviment policíac, he anat al fons del garatge i m’he posat darrere una columna amb la pistola del meu amic preparada per si algú el vol acompanyar a l’altre barri. I així és com estic ara mateix, a l’expectativa del que fan els deu policies que deu haver-hi i que deuen haver descobert el cos sense vida del guarda. Espera s’acosta un poli i es posa a la part inversa de la columna, ara veurà! Amb un precís moviment surto de darrere la columna, l’apunto.... i.... què? No hi és...Sento una cosa metàl·lica, freda, darrere el clatell, m’empasso saliva, merda ja he begut oli. Fins mai més.


Buenu, he fet copiar i pegar, eh? les faltes d'ortografia corren a càrrec d'ell, no meves. :P doncs amb aquesta història el meu germanet va guanyar el Sant Jordi de l'any passat als "Padres", en q la Shin-chan li va donar la victòria pq li va molar la història. :P

Canvi de tema: :P tornant al tema del bus. els homes i horaris de dilluns a divendres. si els voleu agafar ^^

Matí:

Julio - L51 6.40/7.50/9.40/11/12.20/13.40 (per la plaça) ---> canvi amb Bigoti
Sudamericà L63 7.30 (per diagonal) / L51 8.20/10.20/11.40/13 (per la plaça)/ L57 13.50 (macià)
(mola + sudaka però l'Emma em va dir que era massa despectiu ¬_¬) enlloc dl Jose Manuel
Odia num2 L63 7.25 (diagonal)/ L51 8.10/ 10/11.20/12.40/14 (per la plaça) ---> canvia amb Jacinto
Pèeeeeeels! L56 7 (carretera) / L51 8.40/10.40/12/13.20 (plaça) / L56 14.25 (macià)
Pepón L62 -50 7.30/9.50/12.20/... ^^ (per sant feliu)
Paio de les ulleres del collblanc o Odia num3 -- L50-62 7.50 /10.20/ 12.50/... (per Sant feliu)
Mario L50-62--- 6.50/8.30/10.50/13.20... ^^ (per sant feliu)
Brincos 3 L61 8.25 (dd macià)/ L61 9.50 (sant feliu)/11.50 (sant feliu)/ 13.50 (sant feliu) ^^
Voltor L57 8.35 (diagonal)/ L61 9.30 (macià)/10.50 (sf)/11.30 (macià)/12.50 (sant feliu)/13.30 (macià) ^^
Riki L65 8.20 (sant just)/ L64 10 (sant feliu)/ L64 11 (macià) / L64 12.40 (sant feliu)/... T_T
Inspector 3 L51 9.20 (plaça)...
Andalús L64 8 (macià)/ L64 12 (macià)
Peloparriba L64 10.40 (sant feliu) / L51 14.20 (macià)
Bicolor SF2 nou
Patillut SF1 nou
King Àfrica SF2 vell
Rossa SF1 vell

Tarda:

Arracada
Pèls
Cap d'es SF1 nou
Neo Moskeitor SF2 nou
Bruixa SF2 vell
Va de guapo 2 SF1 vell
Mafiós
Bigoti 4 L64 17 (sf) / L64 18 (macià)
Cluni
Bigoti
Arturu
Jacinto
Iaio del Cafè amb llet L50/62
...

Buenu, quan sàpiga + dels de la tarda i això ja ho posaré. a part que em fa pal. jojojo XD apa, ens veiem! que he de baixar les escombraries! :P

3 comentarios:

Paradisse dream dijo...

Jo he vist avui al pèls, jejejejeje, pero ell a mi no..i a veure qui hi ha demà a les 14.20 al L51 y a les 16.00 de tornada, suposo que será el mateix, no?
I a veure si ens veiem aviat nenes....Byes!!!

Kitsune dijo...

visiteu aquesta pàgina. és molt bona!

http://www.ciao.es/Manana__Opinion_818054

Paradisse dream dijo...

El dissabte, faig dissabte a la meva casa nova...pro si toto va be, el diumenge no faig res....et diré alguna cosa, vale?