lunes, enero 15, 2007

Capítol 5 part 1 (un nou merder al bus XD)

I heus aqui un nou capítol de la novel·la del bus (la ficticia per part meva i no per part del Pèls). aqui comença la saga de la secre nova, encara que se me n'ha nat l'olla i me n'he nat per les branques, per variar XDDDD

disfruteu-la!!! XD

Personatges a l'olla......................................................................

Bigoti
Tecus
Pèls
Pepón
Tati
Cris
Emma
Julio
Pelopi
Gos
Brincos 3
Scorpio
Odia 2
Pèls 2
Jacinto
Voltor

Capítol 5: la festa de benvinguda de la nova secretària.

El dia a dia a l’autobús va continuar després d’aquest petit incident entre el Manel i el Jose. Uns dies més tard, el Tecus va reunir el grupet dels tarats per comentar-los que volia fer una festa de benvinguda per a la nova secretària. L’Agustin va dir:
- jojojo. Jo crec que el millor és la platja! Cuixes, culs i pits!.- va dir l’home rient.
- Estem d’acord.- van dir la resta per unanimitat.
- Sou uns pervertits. Però estem a desembre, nois.- va dir el Tecus.
- Una picina coberta.- va proposar el Pelopi.
- A on?.- va dir el Tecus aixecant 1 cella a l’estil del Pelopi.
- Doncs en la meva urbanització n’hi ha una.- va dir el Pelopi amb orgull a la veu.
- Doncs ens aconseguiries de tenir-la per nosaltres a bon preu per a quan?.- va dir el Tecus sospirant.
- Doncs per d’aquí una setmana, més o menys per al pont del 6 al 8.- va respondre el Pelopi.
- Doncs t’ho encarrego a tu, Déu dels conductors.- va dir el Tecus agafant la paperassa.
- I ja està?.- va preguntar el Bigoti amb ulls brillants.
- Si, ja està. La resta, a la teva imaginacio, com sempre.- va dir el Tecus fent gestos amb la mà com dient: fuig, home fuig!
- Si, senyor.- van dir la resta mirant amb pànic a l’Agustín.

En sortir del despatx estaven junts el Gos, el Julio, el Brincos 3, el Pepón i l’Antonio (Odia 2)...

- Creieu que l’Agustín en farà una altra de les seves?.- va dir el Gos tot clavant-li una queixalada a una magdalena.

- Doncs n’estic totalment convençut.- va dir el Julio traient una Vanguardia d’una pila per pujar-la al seu bus.
- Au, no em deprimeixis, que cada cop que s’ajunten el David, el Riki i l’Agustin per no dir que s’enduu el Jose i el Joan m’espanto només de pensar-ho.- va dir el Gos sospirant.
- Doncs jo tinc curiositat per saber què fan.- va dir el Brincos 3 fumant el seu cigarret.
- Doncs a mi mentre no m’emprenyin...- va dir el Pepón fumant també.
- Tu, ja en tens prou amb el que tens a sobre, no Jose?.- va dir-li el Julio rient.
- Això això. Ei! No et fiquis amb la meva xicota!.- va renyar-lo el Pepón clavant-li un clatellot al Julio.
- Què feu?.- va preguntar una veu per darrera.
Els tios es van girar i van veure que era l’Scorpio.
- Ei, Tito!.- va dir l’Odia 2 acostant-se a ell i oferint-li un cigarro.
- Uneix-te a nosaltres!.- va exclamar el Brincos 3 amb el cigarro a les mans.
- Jo toco el dos.- va dir el Gos.
- Pobre Jose Manuel, no teniu cap consideració per ell.- va dir el Julio rient.
- Tu calla! Que sempre te n’enfots de les desgràcies alienes!.- va exclamar el Gos marxant indignat.
- Ei Col·legues!.- va exclamar una veu que treia el nas per la zona de fumadors.
- Ei Gregor! Què tal?.- va exclamar el Julio.
- Ei Jose!.- va exclamar el Pèls 2 saludant al Julio encaixant les mans.
- Si que sou amics, no?.- va preguntar el Pepón extranyat.
- Doncs si, i això que aquest operari es va ficar amb mi.- va remugar 1 altra veu.
- Hombre, Jacin!.- va exclamar l’Scorpio.
- Que mania con acortarme el nombre! Que me llamo Ja-cin-to!.- va exclamar el Jacinto tot indignat i rebuscant el paquet de cigarros de la butxaca.
- I de quin operari parlaves, Jacinto?.- va dir el Pepón encuriosit.
- Doncs d’aquest.- va dir el Cinto assenyalant al Julio.
- Si ja deia jo... què et va dir?.- va preguntar el Pepón.
- Jo ho sé!.- va exclamar l’Odia 2.
- Què?!.- van preguntar els altres.
- Li va dir “Cinto”. I es va ofendre.- va dir l’Antonio rient.
- Anda que... no sé qui està pitjor va remugar el Pepón apagant la cigarreta i marxant.
- Ja te’n vas, Jose?.- li va preguntar el Gregor.
- Doncs si, he quedat.
- Jo també vinc, que també he quedat amb la xicota.- va dir el Pèls 2 amb somriure malvat.
- La xicota?.- van preguntar els altres.
- Oh! Que comencen les maquines de marujear!!.- va exclamar el Pepón.
- Toquem el dos!.- va dir el Pèls 2 fugint amb el Pepón.
- Ei! No us escapareu! Confesareu com us va amb aquelles dues!.- van exclamar els marujones que estaven fent safreig a les cotxeres.
- Per cert, on és el Manel?.- va preguntar el Jacinto.
- És veritat! Que el, surt amb la tercera!.- va exclmar el Julio.
I mentre s’entretenien parlant del Pèls, el Pèls 2 i el Pepón van fugir momentàniament de la colla dels marujones.

A Sant Feliu...

- Si que triga, aquest bestiot!.- remugava la Cris asseguda al banc que hi ha a l’entrada de Sant Feliu des de Barcelona.
- Doncs el meu xurri encara triga més.- remugava l’Emma.
- Vols que apostem per comprovar quin dels dos triga més?.- va preguntar la Cris.
- Perquè no? No tenim res més a fer...- va dir l’Emma mirant en un punt fixe.
- Què mires?.- va preguntar la Cris.
- Algo amb el que ens entretindrem mentre esperem.- va dir l’Emma assenyalant a la vorera del davant.
- Ooooh! Però si són el Manel i la Tati! Anem a espiar-los?.- va proposar la Cris.
- M’has llegit el pensament.- va afirmar l’Emma aixecant-se i sortint disparada cap al pas de vianants que estava en verd.
- Els avisem?
- No cal, si no ens veuen ja ens buscaran. Per venir tard!.- va exclamar l’Emma.
- Si ens truquen al movil ens delataran.- va dir la Cris.
En aquell moment va sonar el movil de la Cris.
- hola!
- Escolta, que ja sé qua vinc tard i que no tinc perdó però que m’he entretingut a cotxeres. On ets?
- Estic espiant al Manel i la Tati amb l’Emma. Estem al carrer del Sol.
- Molt bé, el Gregor i jo venim en menys de 5 minuts i tafanejarem amb vosaltres.
- D’acord. Ara li dic a l’Emma.
- Fins ara.
- Fins ara.
- Què diu?
- Diu que estava perdent el temps a cotxeres amb els marujones i que ara vindrà amb el Pèls 2, que records del teu novio.
- Ah! Esta bé. Ja l’arreglaré després, per no trucar-me!.- va remugar l’Emma traient la càmara de la bossa.
- Oooh!
- Sempre s’ha d’anar preparada! Des de que ens han agafat confiança i fan més el ximple que sempre em lamento de no tenir-la en els moments més importants.- va dir l’Emma fent-los una foto.
- Ja ho veig...- va dir la Cris saludant al Pepón que venia corrents amb el Pèls 2.
- Sentim el retard.- van dir tots dos fent una reverència i fent cara de pena.
- Sabeu que el que feu és contradictori?.- va remugar l’Emma.
- No teniu remei.- va dir la Cris rient.
- La que va parlar...- va dir el Pèls 2 rient i fent-li un petonet a l’Emma i abraçant-la mentre li deia coses a cau d’orella.
- Em sap greu, preciosa.- va dir el Pepón abraçant a la noia.
- Està bé. Si realment et sap greu. Vols espiar-los?
- Saps que està malament.
- Ja, però no em negaràs que no és divertit.- va dir la Cris.
- Si, ho admeto.- va dir el Pepón fent-li un petonet.
- Anem. Han començat a marxar.- va dir el Pèls 2.
- Si.- van dir el Pepón i la Cris.
- On deuen anar?.- va preguntar el Pepón.
- Ves a saber...- va remugar l’Emma.
- A fer perversions.- va dir la Cris rient.
- Calla, no diguis aquestes coses!.- va exclamar l’Emma.
- Jajaja. Vols que nosaltres fem el mateix?.- li va preguntar el Pèls 2 fent-li un petonet.
- ...- l’Emma va pensar.
- I a sobre s’ho pensa!.- va exclamar la Cris rient.
- Ei! Ara s’aturen! Amaguem-nos!.- va exclamar el Pèls 2.
Els 4 es van amagar darrera d’uns matolls.
- no es veu res de res.- va remugar l’Emma.
- Nena, preciosa, deixa de remugar!.- va exclamar el Pèls 2.
- No em dóna la gana! Estic molt indignada amb tu perquè has vingut tard i a més a més, no em truques i li dius al Pepón que em digui alguna cosa.
- Eh! Sense faltar al respecte, eh?! Que jo no he fet res.- va remugar el Pepón.
- Ara tu! A callar! Que la Cris bé que et diu Pepón, no?
- Perquè la Cris és la Cris.- va remugar el Pepón rebuscant alguna cosa.
- Eh. Ni se t’acudeixi fumar!.- va exclamar la Cris.
- Ei! Fan alguna cosa!.- va exclamar el Pèls 2 per deixar estar les baralles.
- Què fan?.- van preguntar les noies.
- A veure...- va dir el Pepón acostant-se al grupet i abandonant la idea de fumar amb cara de resignació.
- Oh! Hi ha gent estranya!.- va exclamar la Cris.
- Qui deuen ser?.- va dir l’Emma.
- Mafiosos?.- va preguntar el Pepón.
- Jeje. Com a les pelis, no?.- va dir la Cris.

Mentrestant, la Tati i el Pèls...

- Manel, t’he de dir una cosa. El Jose diu que vol parlar amb tu.- va dir la Tati.
- El Jose? Quin? perquè en conec molts. Què passa, preciosa?.- va preguntar el Pèls traient un paquet de xiclets i menjant-se’n un.
- Doncs un amic meu i teu, que diu que està amoinat.
- Amoinat? Perquè? Per nosaltres?
- Si. Des d’aquell dia.
- Quin dia?
- El de la discoteca.
- El de la discoteca? A l’estiu? Quan vam començar?
- Si.- va dir la Tati mirant a terra.
- Doncs què passa? Digues-m’ho sense embuts.
- Que et vas enrotllar amb la teva ex?.- li va preguntar la Tati.
- Què vols dir? Nomès em va acompanyar a l’hospital perquè estava ferit.- va dir el Pèls posant-se vermell i nerviós. Mirant cap a una altra banda.
- Menteixes. Encara us seguiu veient.- va dir la Tati enfadada.
- No en tens proves!.- va exclamar el Pèls.
- Les tinc.
- Que potser vas contractar un detectiu o què? Que potser no confies en mi?
- Doncs ja no. En aquell moment et vaig perdre la confiança.- va dir la Tati agafant el movil.
- Què vols fer?
- Deixar-ho còrrer. Però abans...- va dir la Tati fent una perduda a un movil.
- Què vols fer!.- va exclamar el Pèls.
- Estomacar-te de valent!.- va exclamar la Tati.
- Què?!.- va exclamar el Pèls.
- Perquè et recordis de mi per tota la teva vida! I del mal que em vas fer!.- va exclamar la Tati.
- Molt bé. Fes el que vulguis. Però em venjaré i et faré el doble o el triple del mal que em facis avui físicament. Et faré mal amb el que més te’n pugui fer. Recorda-ho.- va dir el Pèls amenaçant.
- Me’n recodraré. Però si fas mal als meus, no sobreviuràs.- va amenaçar la Tati marxant i van aparèixer el Mafiós i la seva colla de matones per apallissar el Pèls.
- Tati, d’aquesta te’n recordaràs!.- va exclamar el Pèls mentre ella marxava entrant al 4x4 taronja del Mafiós.
- Anem.- va dir la Tati mentre marxaven ella i el Mafiós mentre els amics del Mafiós apallissaven al Pèls.

Mentrestant, els mirones...

- Que fort!.- va exclamar la Cris.
- Anem.- va dir l’Emma tota seriosa.
- Això em sembla que no ho hauriem d’haver vist.- va dir el Pepón encenent una cigarreta.
- Et dono la raó.- va dir l’Emma buscant un mocador.
- Que sensible que és la meva nena!.- va exclamar el Pèls 2.
- Deixa’m, que m’he de mocar!.- va exclamar l’Emma deslliurant-se de l’abraçada del Pèls 2.
- Jo.- va dir el Pèls 2 posant cara de pena.
- Ara podràs abraçar-me, però deixa’m mocar primer! No voldràs pas mocs, no?.- va preguntar l’Emma amb un somriure mentre llençava el mocador en una paperera propera.
- Què fem?.- va preguntar el Pèls 2 mentre abraçava a l’Emma de nou.
- Ai! però que enganxòs que estàs, no?.- va dir el Pepón abraçant a la Cris també.
- Jeje. El que va parlar. Voleu que anem junts a algun lloc, els quatre?.- va proposar el Pèls 2.
- Tu el que vols és burxar a tres persones, no?.- va dir-li la Cris amb mirada de “ets un burxador”.
- Com ho saps? És que no estic en mode parelleta.- va dir el Pèls 2 badallant.
- Ah! O sigui que no et vols quedar a soles amb mi, eh? Vale. Aquesta me la apunto.- va dir l’Emma amb les mans en forma de nanses.
- No és això, reina. És que quan esteu les dues m’encanta perquè em diverteixo amb les vostres bestieses. A més, amb el Jose, us puc burxar a les dues i a ell.- va dir el Pèls 2 amb un somriure de no haver trencat mai cap plat.
- Vaja, així que també em vols burxar a mi.- va dir el Pepón fent una calada en la distància.
- Jose, on vas, tant lluny?.- va exclamar el Pèls 2 rient.
- Ja ho veus, a la senyora li molesta el fum. Doncs me’n vaig lluny.- va dir rient.
- Pobret Pepón, com el maltractes.- va dir l’Emma rient en plan burxador com el Pèls 2.
- Ara no comencis tu també.- va dir-li la Cris amb mirada assassina.
- Correm! Que ens matarà amb la mirada!.- va exclamar el Pèls 2 fugint.
- Ximple.- va dir la Cris anant fins on era el Pepón, i el pobre, va llençar la cigarreta resignat i li va oferir un braç per recolzar-se i van marxar els quatre.

Una estona més tard, a la Manisa...

- Aquest forn m’encanta.- va exclamar l’Emma assenyalant el forn de la Manisa que està a Falguera.
- Ah si?.- va preguntar el Pepón encuriosit.
- Jose, no pots entrar aquí!. Va exclamar el Pèls 2.
- Perquè?.- va preguntar ell amb cara de “amb quina em sortirà aquest ara?”.
- Perquè està prohibit fumar!.- va exclamar el Pèls 2 rient.
- Ja està bé! Deixa’m estar.- va dir el Pepón fent veure que marxava.
Llavors, la Cris li va fer cara de pena i ell va dir:
- Jo també en sé, de fer cara de pena.- va dir ell posant cara de pena.
- Va, fuma abans d’entrar.- va dir la Cris amb un somriure.
- Em deixes?.- va dir ell amb ulls brillants.
- Si, lluny de mi.- va dir ella rient.
- Si ja deia jo...- va dir el Pepón allunyant-se per fumar-se la cigarreta.
- Pobre home, el margines.- va dir el Pèls 2 rient per fer-la sentir culpable.
- Tu calla, mala persona! Burxador!.- va dir la Cris acostant-se al Pepón.
- Pobret, em sap greu.- va dir-li fent-li un petonet a la galta.
- No passa res, ja m’hi estic acostumant.- va dir ell somrient tot vermell.
- Oh! Que bonic! Un morreig!.- exclamava el Pèls 2 de lluny i xiulant.
- Tu calla!.- van exclamar tots dos alhora.
- Jajaja. Diuen tu calla els dos alhora!.- exclamava el Pèls 2 saltant i fent ganyotes.
- Te l’estàs buscant!.- va exclamar el Pepón amenaçant perseguint al Pèls 2 pel carrer.
- Quins homes...- van dir les dues noies sospirant.
- Anem entrant?.- va dir la Cris amb un somriure de felicitat.
- Si.- van dir els homes que estaven a punt d’estovar-se.
- Anem.- va dir l’Emma contenta també.
- Què passa?.- va preguntar el Pèls 2, que estava al costat de l’Emma.
- Res.- va dir ella fent-se la interessant.
- Au, explica’m-ho.- li demanava el Pèls 2.
- No vull dir-t’ho! És un secret!.- va dir ella fent jejeje.
- I tu tampoc m’ho dius, preciosa?.- li deia el Pepón a la Cris.
- No ho sé.- va dir la Cris fent-se la interessant també.
- Au...-va dir el Pepón somrient d’orella a orella.
- Està bé...- va dir ella cedint i demanant-li al Pepón que parés la orella.
- Eh! Secretos en reunión es de mala educación!.- van dir el Pèls 2 i l’Emma alhora.
- Si és que fins i tot les bestieses les diuen alhora, eh Jose?.- va dir la Cris rient.
- Si, eh?.- va dir l’home vermell com un pebrot.
- Què passa, Jose? Què t’ha dit?.- va dir el Pèls 2 amb curiositat.
- Jeje. No t’importa.- va dir la Cris mirant al Pepón.
- Això, no t’interessa, marujón!.- va exclamar el Pepón bebent de la tassa de café.
- És clar que sóc un marujón! En sóc el president dels marujones de la companyia!.- va exclamar el Pèls 2 amb orgull.
- Ai, el meu estimat Gregor.- va dir l’Emma sospirant.
- Ai, la meva preciosa!.- va exclamar el Pèls 2.
- Au, deixeu de fer bestieses en públic!.- va dir la Cris.
- Com si tu no en fessis també.- va dir l’Emma donant la maneta al Pèls 2.
- Tu calla.- va dir la Cris remugant.
- Va, que te la dono jo també.- va dir el Pepón amb un somriure d’orella a orella.
- Ai, no em puc resistir a aquest somriure.- va dir ella amb els colors a la cara.
- Au, que jo tampoc puc amb tu, dona!.- va dir ell.
- Au, calleu! Que ens feu venir ganes de fer cosetes!.- va cridar el Pèls 2.
- Au! Tu sí que ets bèstia, Gregori!.- va exclamar el Pepón.
- Au, canviem de tema.- va dir la Cris.
- Truquen.- va dir el Pèls 2.
- És el teu, carinyo.- va dir l’Emma al Pèls 2.
- Ah si?.- va dir ell rebuscant per les butxaques de la seva caçadora el seu telèfon mòvil.
- Mira que no reconèixer la seva pròpia melodia...- va dir el Pepón rient mentre li donava la mà a la Cris.
- Deixeu de fer manetes, parelleta!.- va exclamar l’Emma.
- Tu calla.- van dir el dos.
- A duo un altre cop!.- van exclamar el Pèls 2 i l’Emma rient.
- Els que van parlar...- van dir el Pepón i la Cris.
- Digui?.- va dir el Pèls 2, que finalment va despenjar el telèfon.
- Hola, Gregor! Sóc l’Agustín!.- va exclamar el Bigoti rient.
- Hola, Agustín.- va dir el Pèls 2 rient.
- Escolta, et trucava perquè et volia dir la data de la festa de benvinguda de la nova secre.-va dir el Bigoti.
- Quin dia?
- El dissabte vinent? Et va bé?
- Ara li pregunto a la mestressa.- va dir el Pèls 2 somrient a l’Emma.
- Ara t’ho miro.- va dir l’Emma traient la seva superagenda.
- Et va bé dissabte vinent, preciosa?.- va preguntar el Pèls 2.
- A veure... doncs sí, el diumenge tinc un curset però el dissabte el tinc lliure.- va dir l’Emma guardant de nou l’agenda a la bossa.
- Quin tros d’agenda, noia!.- va exclamar el Pepón aixecant-se de la cadira.
- A fumar de nou?.- va preguntar el Pèls 2 rient.
- No! Vaig a veure el Roca.- va dir el Pepón.
- Ah! a fumar al Roca? que porc, de veritat...- va dir el Pèls 2.
- Si és que amb les parets no es pot parlar...- va dir el Pepón entrant al lavabo.
El Pèls 2 va seguir parlant amb el Bigoti per telèfon i quan el Pepón va tornar del lavabo el Pèls 2 va dir:
- l’Agustin diu que la festa es celebra dissabte que ve tot el dia a l’urbanització on viu el David. Que portem el banyador i els estris de bany i la roba que ens faci falta per canviar-nos i que portem roba de mudar perquè pretén fer una mena de ball.
- Vaja! Quina en deu estar pensant aquest cop?.- va dir la Cris.
- Ves a saber...- va dir el Pepón pensant.
- Un ball! Ja en tinc ganes! Festa!.- va exclamar l’Emma emocionada.
- Ah si? Vols festa, bonica?.- va preguntar el Pèls 2 amb un somriure malvat.
- Però aquest David, sempre organitza les festes, no?.- va preguntar el Pepón.
- Ja ho saps, és l’ullet dret del cap. Igual que aquest parell, que li cauen bé i els dóna certes llicències que a la resta de clientes no els deixa.- va dir el Pèls 2 rient.
- I això?.- va preguntar l’Emma.
- Mira, li caieu bé.- va dir el Pèls 2 encongint-se d’espatlles i somrient afectuosament.
- Vaja.- va dir l’Emma arronsant les espatlles també.
- Necessites un massatge?.- va preguntar el Pèls 2 rient.
- Potser sí...- va dir l’Emma amb un somriure malvat.
- Anem a donar una volta? Aquí ja fa massa calor.- va dir la Cris aixecant-se.
- Potser si, hem dit massa bestieses.- va dir el Pepón aixecant-se també.
- Potser sí que ens convé que ens toqui l’aire.- va dir l’Emma posant-se la bufanda.
- Bé, ens veiem la setmana que ve.- va dir el Pèls 2 agafant a l’Emma per la espatlla.
- Que us ho passeu bé.- va dir la Cris.
- Igualment.- va dir l’Emma rient imitant al Bigoti.
- Jejeje. Ens veiem demà al bus de les 8.20.- va dir la Cris.
- Això.- va dir l’Emma.
- Adeu.- van dir els 2 homes mentre es feien 1 salutació especial.
- Eh! A veure si estaré gelosa del Gregori, eh?.- va dir la Cris al Pepón.
- No pateixis, que no m’agraden els homes.- va dir el Pepón abraçant-la amb un somriure.
- Això espero perquè sinò acabarem malament tu i jo, eh?.- va dir-li la noia fent-li un petonet a la galta.
- Ai, però que bufona que ets!.- va dir ell fent-li un petó a la galta també.
- Hola!.- va dir una veu al darrera d’ells.
Els dos es van girar, era el Voltor.
- Hola.- va dir el Pepón amb cara de fàstic.
- Jose, home, que sembla que vegis algú no desitjat.- va dir el Voltor rient i traient algo d’una bossa.
- Què busques? I què vols?.- li va dir el Pepón de mala gana.
- Doncs una cosa important.- va dir el Voltor.
- Què?.- va preguntar el Pepón impacientant-se mentre mirava com el Voltor treia un paquetet embolicat de la bossa.
- Aqui tens, guapa. Això és per a tu.- va dir el Voltor amb un supersomriure.
- Què?!.- va exclamar el Pepón tot indignat.- t’atreveixes a fer-li un regal perquè sí a la meva xicota davant meu?.- va afegir l’home molt indignat.
- És que com que tu no i fas regals he pensat que en comparació amb la seva amiga que sempre en rep del Gregori i dels seus admiradors que era injust i he pensat fer-n’hi un per demostrar-li el meu apreci.- va dir el Voltor amb cara que semblava de sinceritat.
- Però tú de què vas?!.- va exclamar el Pepón superindignat.
- Moltes gràcies. Però ara no sé si acceptar-ho o no. Mai m’havia passat això.- va dir la Cris al Voltor.
- No pateixis, que això és simplement una mostra d’afecte, de moment no tinc pensat posar-me entre vosaltres.- va dir el Voltor somrient.
- De moment?.- va preguntar el Pepón amb cara de “què pretens”.
- Doncs si, perquè si veig que la fas patir sí que m’hi ficaré pel mig.- va dir el Voltor somrient com aquell que no diu res de significat però que té importància.
- És que et penses que no la cuidaré? L’estimo molt i la penso cuidar com un tresor.- va dir el Pepón agafant la noia i abraçant-la.
- Així m’agrada. I un regalet de tant en tant no faria cap mal.- va dir el Voltor donant el regal a la noia.
- Gràcies.- va dir ella desembolicant el paquetet.
El Pepón la mirava amb cara de desconfiança. Eren unes arracades amb forma d’estrella amb una flor a dins! De color blau i rosa!
- moltes gràcies.- va dir la Cris fent un supersomriure al Voltor.
- De res, guapíssima.- va dir el Voltor tot vermell fins a les orelles.
- Au, anem, preciosa. O aquest encara et dirà més coses.- va dir el Pepón agafant la noia per la mà i marxant d’allà deixant al Voltor allà amb un somriure als llavis mentre consultava el seu rellotge taronja.
- Anem. Adéu.- va dir la Cris al Voltor.
- Adéu, guapa. Ja ens veurem al bus.- va dir el Voltor tot content fent-li adéu amb la mà.

Una mica més lluny...

- No li hauríes d’haver acceptat el regal.- remugava el Pepón a la Cris.
- Perquè no?.- va dir ella mirant-lo extranyada.
- Doncs perquè no és el teu nòvio ni res!
- Però ell me l’ha fet perquè ha volgut, el regal. I a més, ja ha dit que no era per a res, simplement, apreci.- va dir ella amb una mirada innocent.
- Doncs jo crec que et va al darrera i per això et fa regals.- va dir el Pepón enfadat mentre buscava les ulleres de sol.
- Doncs jo crec que no. És impossible que algú em vagi al darrera, home!.- va exclamar ella rient.
- I jo què sóc, doncs?.- va dir el Pepón agafant les ulleres de sol de la butxaca dreta de l’abric.
- Jose, no et posis les ulleres de sol, home. Que sinò no sé què penses.- va dir ella.
- És que em poses nerviós, dona.- va dir ell netejant les ulleres de sol.
- Ho sento. Però tu també fas coses d’aquestes amb les teves fans del bus.- va dir ella.
- Però no accepto regals!- va dir ell fent morros.
- Si que els acceptes! La senyora de les mandarines et donava mandarines perquè deia que estaves molt guapo.- va dir ella fent morros també.
- Ah! Però ella ja fa anys que em coneix! I ho feia per fer el ximple! Ho fa amb tots els conductors!.- es va queixar el Jose.
- Doncs estem iguals. Ell m’ho ha fet perquè ha volgut! I deixa de donar-hi tantes voltes! Que em fas posar nerviosa a mi!
- Au, està bé. Deixem-ho correr, d’acord?.- va dir ell oferint-li la mà.
- Si, deixem-ho estar.- va dir la Cris donant-li la mà i marxant cap a casa d’ell.

Au, doncs fins aqui tinc escrit de la història. amb un petit afegitó que faig escriure anit inclòs. aixi que ara escriuré més i potser demà, si tinc temps us afegiré més trosset... sinò quan en tingui un tros prou gros per poder-lo penjar de cop XD

au, ens llegim!

i no us oblideu de deixar els vostres comentaris... el dia en que algun d'ells trobi el meu blog em pengen! XD

domingo, enero 14, 2007

Capítol 4 part 4 XD i finalitza aqui! XD (el capítol)

I ara, després de rentar-me el caparró segueixo escrivint aqui el que vaig escriure ja fa temps, per allà l'estiu... XD

que us divertiu!

Personatis dramae....................................................................

Emma
Pèls 2
Pepón
Cris
Jacinto
Bigoti
Brincos 3
Pèls
Tati
Cap d'es
Jose Luis


La senyora va portar-los les clares i els va demanar si ja havien decidit què volien per sopar. L’Emma, que havia estat distreta observant el lloc es va quedar parada, per sort, el Pèls 2 va dir:
- Si, ja en s hem decidit. Volem d’entrant un suc de pinya, de primer una amanida de formatges i de segon carn de bé a la brasa, si us plau.- va dir l’home tant cavallerós com sempre, amb un supersomriure als llavis.
- Molt bé, va dir la dona recollint la llista del menú.
- Gràcies.- va dir-li l’Emma al Pèls 2 quan la vella era a la cuina fent el jalar.
- De res, he pensat que dels tres plats que hi havia per escollir de cada plat eren els que et farien més gràcia.
- Doncs m’agraden.- va dir ella amb un somriure de satisfacció.
- Me n’alegro d’haver-ho encertat!.- va dir somrient alhora que començava a riure.
- Aquí tenen els sucs de pinya.- va dir la barman deixant-los a la taula.
- Gràcies.- van dir l’Emma i el Pèls 2.
- De res.- va xiuxiuejar la vella mentre anava a la cuina i parlava en àrab amb el cuiner/a.
- Vaja, deu ser musulmana.- va dir l’Emma.
- Segurament.- va dir el Pèls 2 rient.
Un cop begut el suc, parlaven de moltes coses mentre esperaven l’amanida.
La senyora, en 10 minuts va portar les amanides i es va dir:
- bon profit.
- Gràcies.- van dir els dos preparant-se per menjar.
- De res.- va dir la dona anant a la cuina de nou.
- Bon profit.- va dir-li el Pèls 2 a l’Emma.
- Gràcies. Igualment.- va dir-li la noia a ell.
- Els segons.- va dir la senyora llevant-se els plats del primer mentre els deixava les costelletes de bé a la brasa.
- Gràcies.- van dir els dos de nou.
- De res. Els deixo ja la llista de postres perquè pensin mentre mengen els segons.- va dir la vella.
- D’acord. Gràcies.- va dir-li el Pèls 2 agafant la llista de les postres.
- Mira, cafè irlandès. A tu t’agrada, oi?.- va dir-li el Pèls 2 amb un somriure de satisfacció com dient: “recordo el que t’agrada”.
- Si, potser me’l demano. Si no hi ha unes postres noves que em cridin l’atenció.- va dir l’Emma.
- Jajaja. Tenen un plat original!.- va exclamar el Pèls 2.
- Quin?.- va dir l’Emma.
- Però a tu no t’agradaria.- va dir el Pèls 2.
- Però digues’m-ho...
- Tonyina amb nata.
- Ecs. Tonyina...
- Per això t’ho deia.- li va dir el Pèls 2 rient.
- Això de postres?
- No, era un dels segons.
- Quin fàstic. Sort que has triat el bé.
- Si, oi?.- va dir ell somrient.
- Era bo, el bé.- va dir l’Emma escurant l’última engruna de bé.
- Si, tens raó. Què vols de postres?.- va preguntar el Pèls 2 a l’Emma passant-li la llista de postres.
- Doncs estic bastant tipa però vull trufes rellenes de crema amb nata per damunt i un cafè irlandès.- va dir l’Emma amb cara de “porfi, porfi”.
- Doncs jo vull trufes amb maduixa i un cafè amb gel.- va dir el Pèls 2 somrient.
- Saps que ens costarà dormir, oi?.- va dir l’Emma rient.
- Ah! Cap problema! Tampoc et deixaré dormir, aquesta nit!.- va dir ell rient.
- Què vols dir amb això?.- va dir ella sorpresa.
- Doncs el que vull dir.- va dir ell rient.
- Ja m’ho explicaràs, doncs.-va dir l’Emma bevent.
- No, t’ho ensenyaré.- va dir ell posant-se seriós però somrient alhora, amb el superpentinat de mafiós repentinat i les ulleres de sol al cap.
- Ja veurem, doncs, què m’ensenyes.- va dir ella rient i vermella com un pebrot.
- Ja han decidit el que volen de postres?.- va dir la senyora apareixent de cop i donant un sobresalt a l’Emma, que estava pensant: ens haurà sentit?
- Doncs si, per ella unes trufes de crema amb nata i un cafè irlandès. I per a mi unes trufes de maduixa amb un cafè amb gel.
- Molt bé. Els duc també el compte quan els els porti?
- Doncs si, així avancem.- va dir el Pèls 2.
- D’acord.- va dir la vella anant cap a la barra de nou.
- Avui et convido jo, ja que tu em convides al teu poble.- va dir el Pèls 2.
- No, l’altre cop ja em vas convidar tu, aquest cop et convido jo.- va dir l’Emma.
- Ni parlar-ne. He dit que et duria a passar una nit inoblidable i no vull que paguis.- va dir ell insistint.
- Insisteixo. Pago jo.
- No, jo.
- Que jo!.- exclamà l’Emma.
- Noooooo!.- va dir ell exhaltant-se per primera vegada.
- Que he dit que jo!.- va exclamar l’Emma posant-se seriosa i quan la dona es va acostar va pagar sense donar-li temps al Pèls 2 de pagar.
- Però que tossuda! Doncs el proper cop et convido jo!.- va exclamar l’home fent morritos.
- D’acord.- va dir ella guardant-se el bitllet restant a sota l’aixella.
- Quin estil.- va dir el Pèls 2 rient.
- Tu calla.- va dir ella vermella.
- Anem?.- va dir l’home quan ja havien acabat.
- Anem.- va dir l’Emma.
- Ara et duré al remat final.
- Ah si? A veure què m’ensenyes....- va dir l’Emma amb un somriure provocador.
- No em provoquis o...
- O què? Ja som prou grans, no?.- va dir l’Emma amb un somriure de pilla.
- Doncs anem al lloc on et volia portar.- va dir el Pèls 2 oferint-li el seu braç i fent-li un petó.
- Si, xurri.- va dir l’Emma.

Mentrestant, a Sant Feliu...

- Quina merda! Sempre acabem a Sant Feliu!.- va exclamar el Pèls indignat.
- Tu calla, m’has dit que anavem al restaurant que jo volguès, no? Doncs anem al xinès de Falguera.- va dir la Tati.
- Està bé...- va dir el Pèls cedint.
- Doncs entrem.- va dir la Tati.
- Bona nit. Taula per a dos?.- va preguntar el cambrer.
- Si, gràcies.- va dir la Tati.
- Em sap greu, però no tenen lloc per a dues persones, hauran de compartir la taula amb una altra parella, que li hem donat una taula de quatre a falta de una de dos.- va dir el Cambrer del restaurant.
- Què fem?.- va preguntar el Pèls a la Tati.
- Mirem qui hi ha, i depenent de qui sigui, ens quedem.- va dir la Tati.
- Està bé.- va dir el Pèls.
- Ens pot ensenyar qui hi ha a la taula?.- va preguntar la Tati al cambrer.
- Doncs suposo que si.- va dir el cambrer dubtant.
- Ens quedem!.- va exclamar la Tati de cop.
- Queeeeeeeeè?!.- van exclamar els dos que estaven sopant a la taula on van portar al Pèls i la Tati.
- Quina sorpresa! Què hi feu per aquí?.- va preguntar el Pèls.
- Doncs sopar.- va dir el Pepón començant-se a enfadar.
- Quina casualitat, eh?.- va dir el Pèls seient davant del Pepón i mirant com menjava per fotre’l.
- De tots els restaurants de Sant Feliu has hagut de venir a aquest, Manel?.- va preguntar el Pepón amb la cullerada d’arròs a la mà.
- Doncs si, és que la meva nena ha insistit.- va dir somrient.
- Vaja...- va dir ell reprimint la ràbia.
- Doncs em demano uns rotllets de primavera i unes empanadilles.- va dir la Tati quan el cambrer els va prendre nota.
- I jo vull uns fideus xinesos amb gambes i una marmita de sípia.- va dir el Pèls.
- Per beure?.- va preguntar el cambrer.
- Vi rosat i gasosa.- va demanar el Pèls.
- D’acord.- va dir el cambrer retirant-se.
- Què? Després voleu sortir amb nosaltres de gresca?.- va preguntar el Pèls emocionat.
- NO!.- va exclamar el Pepón amb un no rotund.
- Quina pena... però potser ella sí que vol...- va dir el Pèls provant de convèncer-lo.
- NO. Repeteixo. Volem passar la vetllada sols. L’altra vegada ja em vas espatllar els plans. Aquest cop NO.- va dir el Pepón menjant el pollastre el més de pressa possible per marxar d’allà.
- Que t’enguegaràs.- va dir-li la Cris donant-li la mà.
- Si no m’he ennuegat ja, no crec que ho faci! Estic que estic a punt de rebentar dels nervis!.- va exclamar el Pepón histèric.
- Però...- va provar de dir el Pèls.
- Calla! Més val que callis. que sempre que obres la bocota la cagues.- va dir el Pepón nerviosissim.
- Està bé. Bon profit.- va dir el Pèls començant a menjar.
En acabar el segon plat va dir que no volia postres i va demanar el compte i que volia pagar-lo directament a caixa. Es volia allunyar del Pèls però el Pèls es va aixecar al mateix moment que ell i es van donar un sonor cop al cap i van quedar estesos uns minuts. Les noies es van quedar molt amoïnades sense saber què fer i finalment es van aixecar. I el Pepón va remugar:
- au, seguim sopant!.- i va seure a la taula al lloc del Pèls.
- Au, marxem.- va dir el Pèls agafant la mà de la Cris.
- Ei!.- van exclamar la Tati i la Cris alhora.
- Què?!.- van preguntar el Pèls i el Pepón alhora.
- Que què?! Què passa aquí? Us proposeu tocar els nassos o què?!.- van dir les noies.
- No.- van dir els dos tios.
- Doncs què passa? Perquè tu vas amb mi i el Jose seu amb la Tati?.- va preguntar la Cris al Pèls.
- De què parles? El Jose sóc jo.- va dir el Pèls.
- I un bé negre!.- va exclamar la Cris amb els braços plegats.
- La broma no té gràcia, Manel.- va dir-li la Tati al Pèls.
- És la veritat.- va dir el Pèls.
- Doncs què demostra que tu ets el Pepón?.- va dir la Cris.
- Doncs vine, que t’ho dic.- va dir-li el Pèls fent que ella se li acostès per dir-li algo a cau d’orella.
- Estàs bé del cap?!.- va exclamar ella.
- Perfectament. Ja sé que és difícil demostrar que mentalment sóc el Jose en el cos del Manel i que suoso que ha estat amb el cop de cap, però què vols que t’hi faci..- va dir el Pèls.
- Doncs penso que això que m’has dit a cau d’orella t’ho podria haver dit el Jose. I això que és privat!.- va exclamar la Cris enfadada.
- Dona, ja et vaig prometre ahir que no ho diria a cap dels meus amics...- va dir el Pèls acostant-se a la noia.
- Que no et crec! És impossible! Manel, deixa de fer el ximple! I tu, Jose, deixa de menjar!.- va exclamar la Cris.
- Cris, pensa que potser és cert. Passen coses estranyes. Au, Manel, digues, què hem fet fins abans de venir aquí?.- va dir la Tati al Jose.
- Doncs claar i tu m’has despertat amb uns crits perquè havies tingut un malson.- va dir el Pepón.
- Veus? Ningu sabia què hem fet. I el Pepón ho sap. Com t’ho expliques això?.- va preguntar la Tati.
- I llavors què fem?.- va preguntar la Cris.
- Deixar-los així, té morbo.- va dir la Tati.
- Ni de conya!.- va exclamar la Cris.
- Què teníeu pensat per avui que t’emprenya tant?.- va preguntar-li la Tati.
- Avui havíem quedat per anar a dormir a casa seva.- va dir la noia vermella.
- Anar a dormir i prou?.- va preguntar la Tati burxant.
- Doncs si!.- va dir ella enfadada.
- Vale, vale.- va dir la Tati rient.
- I si ens donem un altre cop de cap?.- va preguntar el Pepón.
- Vols dir que funcionarà?.- va preguntar la Cris.
- Provem-ho i ho sabrem.- va dir el Pèls somrient.
- Au, prova-ho. Que se’m fa estrany veure el Manel mirant-me a mi amb el somriure carinyòs del Jose i parlant com ell.- va dir la Cris.
- Au, no t’amoïnis...- va dir l’home fent-li un petó al front.
- Ecs! No em toquis, Manel!.- va exclamar la Cris.
- Que sóc jo!.- va exclamar el Pèls (Pepón).
- Au, calla.- va dir la Cris.
- Som-hi!.- va dir el Pèls (pepón).
- Au!.- van cridar els dos.
- Ha funcionat?.- va preguntar la Cris.
- No. I fa mal.- van dir els dos.
- Ximples. Hem d’anar a l’hospital.- va dir la Cris.
- Si, ara hi corro! Perquè ens tractin com ximples!.- va exclamar el Pèls (Pepón).
- Doncs què vols que fem, eh, Jose?.- va dir la Cris amb cara de preocupació.
- Esperar a demà a veure què fem.- va dir ell intentant fer-li un petó per calmar-la.
- Eh! Tu no em toquis!
- Au! Però que sóc jo! De veritat.- va dir el Pèls (Pepón)
- Però no vull que em toquis amb el cos del Manel.
- Està bé.- va dir el Pepón sospirant.
- Doncs esperem a demà.- va dir la Tati.
- Està bé.- va dir la Cris emportant-se el Pèls (Pepón).
- Bona nit.- va dir la Cris.
- Bona nit.- va dir el Pepón agafant la seva cartera de la butxaca del Pepón (Pèls) i canviant-li per la del Pèls que tenia a la butxaca del cul.
- Gràcies.- va dir el Pèls, que seguia menjant.
- Anem.- va dir la Cris sospirant.

Fora del restaurant...

- Em sembla increïble que t’hagis passat això, Jose.- va dir la Cris.
- A mi també. Però deu haver passat per alguna cosa en concret. No t’amoïnis, demà ja pensarem en algo a cal Jacinto.- va dir el Pepón.
- Eeeeh?! Que vols anar-hi igualment? En aquestes condicions?.- va exclamar la Cris sorpresa.
- Es clar! Així ho resoldrem allà!.- va exclamar el Jose.
- Doncs ja ho veurem...- va xiuxiuejar la Cris.
- No t’amoïnis més, dona. Ja trobarem una solució demà, ara cap a casa.- va dir l’home posant-li la mà al cap i fent-li un petó a la galta.
- Ecs. T’he dit que no facis això!.- va dir ella apartant-se.
- Y dale! Tú eres cabezota como tú sola, cariño! Bueno, pues no me dejes hacerte nada, tú misma te lo pierdes.- va dir el Pepón fent morros.
- Ja t’he dit que no vull que te m’acostis amb la pinta del Manel, que és molt estrany. Ah! I espero que la Tati no et faci res...- va dir ella sospirant.
- Dubto molt que la teva amiga, per molt morbo que tingui es tiri al Manel amb el meu cos, però bé...- va dir el Pepón posant els ulls en blanc.
- No diguis bestieses! Espero que no.- va dir ella.
En arribar a casa del Pepón...

- Quin piset més mono!.- va exclamar la Cris.
- Si, el primer cop que vens i que sigui en aquestes circumstàncies. Maleït Manel!.- va exclamar el Pepón ple de ràbia.
- Se’m fa estrany veure el cos del Manel dient: maleït Manel amb la teva ràbia, Jose.
- Jeje. Una mica estrany si que és, oi?.- va preguntar l’home.
- Doncs si.- va dir ella seient a la taula del menjador.
- Au, que t’ensenyo el dormitori.- va dir el Pepón.
- Oh! Que maaacoooo! Un lavabo rosa!.- va exclamar la Cris.
- Si, és que la meva àvia va insistir en triar un dels lavabos per quan vinguès ella de tant en tant. I li va fer il·lusió rosa.
- Que bé!! A casa la meva àvia n’hi ha un d’igual i sempre es el que m’ha agradat més.- va dir la noia amb un somriure.
- M’alegro que t’agradi.- va dir l’home somrient.
- I l’habitació, Jose?
- És aquesta.- va dir entrant en una habitació de matrimoni.
- I això? No vius sol?.- va preguntar estranyada.
- Per si tenia parella algun dia, per això una habitació amb un llit de matrimoni. I en aquesta altra hi dormo normalment, quan estic sol.- va dir assenyalant l’habitació contígua.
- Ah. Vaja.
- I en aquesta hi dorm l’Agustín quan hi ve de tant en tant.- va dir el Pepón rient.
- Uala! És que el Bigoti es queda sovint?
- Doncs si.- va dir ell com lo més normal del món.
- Ah! Però no pensis malament!.- va exclamar ell de cop, en veure la cara que feia la noia.
- Està bé. Doncs em puc quedar en una habitació sola?
- No vols dormir amb mi?.- va dir l’home fent una mirada suplicant.
- És que... amb aquesta pinta...
- Això té solució!.- va exclamar el Pepón ficant-se al lavabo.
Una estona més tard...
- Que et semblo?.- va preguntar el Pepón amb l’aspecte canviat.
- El Manel et matarà.- va dir la Cris després de veure que s’havia tallat els cabells a lo cutre i amb els cabells tot engominats.
- Jeje. No tens res més a dir? Estic més guapo?.- va preguntar l’home acostant-se a ella.
- Home, més guapo més guapo... què vols que et digui, el Manel no m’agrada, físicament. És un noi jove, si, però no m’atreu.- va dir ella mirant-lo als ulls.
- Au, pensa que sóc jo. Tanca els ulls i prou.- va dir l’home fent-li un petó.
- Deixa-ho córrer, home. Ja t’he dit que m’agrades, però que no vull que em toquis amb el seu cos. Vull que siguis tu mateix amb el teu propi cos.- va dir ella avergonyida.
- Bé, doncs si és així, et perdono.- va dir fent-li una abraçada.
- Perdonar-me el què?
- Que no vulguis que te m’acosti. És que fa mal que em diguis que m’allunyi.
- Au, home...- va dir ella entristint-se.
- No facis aquesta cara. Anem a dormir?
- Si, bona nit.- va dir ella quedant-se a l’habitació on dormia normalment ell.
- Au, doncs jo dormiré a l’habitació de l’Agus.- va dir ell resignat.
- Bona nit.- va dir ella fent-li una abraçada.
- Bona nit, preciosa.- va dir ell sense deixar-la anar.

Mentrestant, l’Emma i el Pèls 2...

- que et sembla, la platja?
- És preciosa, així de nit.
- Ja t’ho deia, que et duria a un lloc interessant.- va dir el Pèls 2 abraçant la noia.
- Ejem...
- No diguis res, escolta’m...- va dir l’home tot enrojolat.
- D’acord, t’escolto.
- M’agrades molt, tots aquests mesos que hem estat sortint m’has començat a agradar més i més i et vull demanar que surtis amb mi formalment i que siguem una parella. Ho vols?.- va dir l’home mirant a la noia als ulls.
- Doncs et dic que si, que tu també m’agrades molt.- va dir l’Emma.
- Quina alegria!.- va exclamar el Pèls 2 sense deixar de petonejar la noia.
- Passegem?.- va pregunat la noia donant-li la mà.
- Si.- va dir ell tot feliç.
I sota la llum de la lluna plena d’aquella nit, l’Emma i el Pèls 2 van començar una nova vida junts, quines peripecies els esperen d’ara en endavant com a parella?

Mentrestant, la Tati i el Pèls...

- Escolta Manel, em sembla que has menjat massa. Després el Jose t’escabetxarà per haver menjat massa amb el seu cos.- li va advertir la Tati.

- És que tenia gana!.- va exclamar el Pèls.
- Ui! Tinc el mòvil del Jose enlloc del meu. Tafanegem els seus missatges?.- va proposar el Pèls.
- No està bé... però... és una temptació massa gran!.- va exclamar la Tati prenent-li el movil de les mans i començant a llegir els missatges.
- Oh! S’envia missatges amb la Cris!.- va exclamar el Pèls.
- Ah si? I què li diu?.- va dir la Tati.
- Que bonic... que romàntic, aquest home .-va dir el Pèls.
- A veure si em dius coses semblants, eh?!.- li va recriminar la Tati clavant-li un clatellot.
- Si vols començo ara mateix!.- va dir el Pèls acostant-se a la Tati.
- Més val que no.- va dir la Tati apartant-lo.
- Perquè?.- va preguntar el Pèls indigant fent morritos.
- Perquè no em puc concentrar amb la cara del Pepón.- va dir la Tati.
- Au, no et dóna morbo?
- La Cris em matarà i el Pepón a tu. Aixi que més val que no.- va dir la Tati pregant perquè el Pèls la deixès estar.
- Està bé, em comportaré. Però no sé si podré aguantar-me.- va dir el Pèls amb cara de pena.
- Ui, una trucada?!.- va exclamar el Pèls.
- Ei, hola Cinto!.- va exclamar el Pèls.
- Cinto? com que Cinto? Que em dic Ja-cin-to! Ei, escolta Jose. Que em pots fer un favor?.- va preguntar el Cinto.
- Si, quin?.- va respondre el Pèls.
- Doncs que demà, quan vinguis, si pots portar unes olivetes també, perquè he mirat l’armari i no en tinc. D’acord?.- va preguntar el Jacinto tot amoïnat.
- Oh! I tant! Per cert, el Manel diu que també vol venir.- va dir el Pèls.
- Ah! Doncs que vingui també! Es que li he deixat uns missatges al contestador perquè no hi era. Aixi que l’afegeixo també. Doncs digues-li que ell dugui les olivetes i alguna cosa més per picar. D’acord?
- D’acord. Fins demà!
- Fins demà.
- Marxem demà?.- va preguntar la Tati.
- Demà anem a cal Cinto. Ha dit que a les 6 a casa seva i que el Jose també hi va. Què deuen fer? Escoltem el contestador...- va dir el Pèls.
“Ei, Manel, sóc el Jacinto, de la feina. demà a casa vull estrenar una tele nova que m’he comprat, d’aquestes de plasma i amb satèlit digital. He convidat a uns col·legues per veure el futbol allà. T’hi apuntes? Digues-me alguna cosa, d’acord? Fins demà, doncs! Comptem amb tu!”

- Doncs això és el que deia.- va dir el Pèls.
- Vaja. Per cert. Si has parlat amb el cos del Jose però a la teva manera què haurà pensat el Cinto?
- Doncs que el Jose ha begut o alguna cosa per l’estil. Demà ja sabrà la veritat.- va dir el Pèls arronsant les espatlles.
- Doncs noi, dorms al sofà.- va dir la Tati.
- Perquè?!.- va exclamar tot indignat.
- Perquè em fa cosa estar a prop teu, tio! Fuig! El llit avui és meu.- va dir la Tati tapant-se amb el llençol
- Està bé...- va dir el Pèls amb cara de pena i el cap cot.
- Bona nit, amor meu.- va dir la Tati.
- Bona nit, tirana.- va dir el Pèls tot trist.
- De tirana res, que ho faig pel nostre bé.- va dir la Tati apagant el llum.
- Està bé...- va dir el Pèls estirant-se al sofà.


Al dia següent... a cal Cinto...

- Bona tarda!.- van exclamar el Pèls 2 i l’Emma, que arribaven tots contents.
- Bona tarda. Sou els primers.- va dir el Cinto tot content.
- Oh! Que bé, no?.- van dir ells dos rient.
- Per les vostres cares veig que anit ho vau passar bé, oi?.- va dir el Cinto amb una mirada pícara.
- Potser si, és el màxim que et diem.- va dir el Pèls 2 rient com un beneit.
- Bé, doncs seieu al sofà, poseu-vos còmodes i esperem junts mirant qualsevol cosa mentre els altres venen.- va dir el Cinto.
- Ah! Si! Té, unes patatones per picar: fritos, patates del dia i conos 3D del condis.- va dir l’Emma.
- Gràcies.- va dir el Cinto.
- Ding dong.
- El timbre.- va dir el Cinto anant a obrir.
- Bona tarda!.- va exclamar content en veure el Bigoti que arribava juntament amb el Cap d’es i el Ceri.
- Eiii!.- van exclamar els acabats d’arribar.
- Què em porteu un regalet?.- va preguntar el Jacinto emocionat.
- Doncs si.- van dir tots amagant les bosses amb el mejar i el beure.
- Quina ilu!.- va exclamar el Cinto entrant i fent saltironets.
- Ding dong!.- va sonar de nou el timbre.
- Ja vinc!.- va exclamar el Cinto corrent cap a la porta mentre els tres que havien arribar seien al sofà amb el Pèls 2 i l’Emma.
- Hooola!.- van dir el Pèls (Pepón) i la Cris alhora.
- Que us heu confòs de parella?.- va preguntar el Cinto extranyat.
- És una llarga història. Ara us ho explicarem.- va dir la Cris donant-li les begudes (una ampolla de cava rosat, un kas de taronja i un sprite).
- Gràcies, passeu, passeu.- va dir el Cinto.
En entrar el Pèls (Pepón) i la Cris al menjador tothom se’ls va quedar mirant com “estic flipant”. I el Bigoti, que va ser el primer en reaccionar va dir:
- què ha passat? Que us heu canviat les parelles amb la Tati o què?
- No exactament...- va dir la Cris que no sabia com explicar-ho.
- Ding dong
- El timbre! Vaig a veure qui és.
- Hola!.- van dir el Pepón (Pèls) i la Tati.
- Us esperàvem. Passeu.- va dir el Cinto aguantant-se el riure.
De nou, a la sala, tothom petrificat. En veure el Pepón engominat, amb la Tati. Ah! I el Pèls, amb els cabells de punxa, curts i engominats a l’estil Pepón i el Pepón a l’estil Pèls tot descamisat i amb roba de més jovenet.
- ens podeu explicar què passa aquí?.- va demanar el Bigoti.
- Doncs que ahir al vespre ens van trobar per casualitat al xinès i el Pepón va voler marxar ràpidament perquè no volia estar amb el Manel i llavors, es van donar 1 cop de cap i van fer un intercanvi de cossos.- va explicar la Tati resumidament.
- Aaaaaah!.- van fer els presents.
- Ding dong.
- Hooola!.- van dir el Jose Luis i el Gos, que arribaven plegats.
- Ei! Veniu, no us perdeu això!.- va exclamar el Cinto arrossegant-los cap al menjador.
- Què ha passat?.- van preguntar els dos.
- Doncs que s’han canviat de cossos i no saben com tornar-hi.- va explicar el Jacinto rient.
- Doncs si que estem bé!.- va exclamar el Brincos 3, que havia obert amb les claus.
- Ui! Tens claus,Manel?.- li va preguntar el Pepón (Pèls) en el to burleta de sempre.
- Manel, deixa de fer el burro amb el cos del Jose, que alucino. Ah! I responent a la teva pregunta. Si, m’he barallat amb la dona i estic passant uns dies a cal Cinto.- va dir el Brincos 3 rient.
- Compartim gastos, eh?.- va recalcar el Cinto.
- Exacte, no visc aquí en aquest superpiset de gorra, eh?.- va dir el Brincos 3 agafant una cadira i seient a propet de la Cris.
- Doncs abans de que comenci el partit, hem de trobar una solució.- va dir el Pèls 2 posant-se la cinta del Barça al cap.
- I si els fem donar un altre cop de cap?.- va preguntar el Brincos 3.
- Ja ho vam provar i res.- va dir la Cris.
- Què pensàveu en aquell moment?.- va preguntar el Cap d’es.
- Doncs en estrangular el Pèls i perdre’l de vista.- va respondre el Pèls (Pepón).
- En burxar al Pepón.- va respondre el Pepón (Pèls).
- Jajaja. Aixi pensàveu l’un en l’altre...- va dir el Bigoti pensant.
- Reunió!.- va exclamar la Tati.
- Si, em sembla que hem pensat el mateix, noia!.- va exclamar el Bigoti rient.
- Vosaltres, exclosos.- va exclamar la Tati.
En una habitació...

- hem de fer que es barallin i després, accidentalment, que es donin un bon cop de cap.- va explicar la Tati.
- És una bona idea. Com els fem enfadar?.- va preguntar el Jose Luis.
- Molt fàcil. Propiciar que el Manel digui bestieses de les seves, jo el burxaré també i la resta procureu fer-lo enfadar al màxim. Aixi, els donarem una empenta quan estiguin a prop i es canviaran de nou.- va explicar el Bigoti.
- D’acord.- van dir tots alhora abandonant la habitació del Cinto.
- Una mica guarrillo si que ets, eh, Cintet?.- va renyar-lo el Bigoti rient.
- Tu calla, que en teoria no hauríeu d’haver-hi entrat, per tant, no he endreçat.- va dir ell avergonyit.

- Si, si... està bé.- va dir el Bigoti.
- Mans a la obra!.- va exclamar la Tati aixecant el braç.

De nou a la saleta d’estar...

- Manel, em fas un petonet?.- va preguntar la Tati.

- És clar!.- va exclamar el Pèls (en cos del Pepón)llançant-se-li al damunt.
- Eeeeh! No la petonegis amb el meu cos!.- va exclamar el Pèls (Pepón).
- Si, segur que anit tu si que et vas aprofitar del meu cos!.- va exclamar el Pèls començant a fer el burro.
- Mentida! Espero que no hagis fet més bestieses...- va advertir-lo el Pepón.
- Potser si...- va fer el Pèls dissimulant.
- Ahir vam tafanejar els teus missatges de mòvil.- va dir la Tati.
- Aaaaaah! De què aneu? Tafaners! Maaaneeeeel! Tros de carellot! Com t’atreveixes!.- va exclamar llançant-se li al damunt.
- Deixa’m, violent. Que no vull ferir el meu preciòs cos!.- va exclamar el Pèls.
- Tu calla! Desgràcia humana! Què més vas fer?
- Dormir al sofà!.- va exclamar la Tati rient.
- Aaah! El mal d’esquena que agafaré serà culpa teva!
- L’edat, se’t ressenteix, eh?.- va dir el Pèls picant l’ullet a l’estil comercial (amb el cos del Pepón).
- I un rave!.- va exclamar intentant-lo escanyar.
- Ara!.- va exclamar el Bigoti mentre tothom se’ls llançava al damunt i el Brincos 3 i el Cinto els feien donar 1 bon cop de cap.
Els dos van estar inconscients a terra una bona estona fins que el Pepón va recobrar el coneixement.
- Collons!, quin mal de cap!.
- Et trobes bé?.- va preguntar la Cris.
- A qui se li acut fer-nos un superplacatge.- va dir el Pepón.
- Recordes anit?.- va preguntar la Cris.
- Perfectament, no em vas deixar fer-te res perquè tenia el cos del Manel... – va dir l’home corrents al lavabo per veure si estava com sempre.
- Em sembla que ha tornat tot a la normalitat...- va dir el Brincos 3 engegant la tele mentre començava a picar fritos.
- Ei! No t’ho jalis tot tu!.- va exclamar la Tati llançant-se al damunt del plat de fritos.
- Són meus!. Mi teeessooooooroooo.- va exclamar el Brincos 3 guardant-se el plat entre els braços com algo molt preciós.
- Au, Manel , no et converteixis tu en Golum, ara!.- va exclamar el Pèls 2.
- Jajaja. Segur que si el Manel estès despert ja n’haguès dit alguna de les seves!.- va exclamar el Pepón sortint feliç del lavabo i abraçant la Cris.
- Quines ganes tenia de tornar al meu cos!.- va exclamar l’home fent-li un petó a la noia.
- Ah si?.- van dir tots rient burletament.
- Calleu! Deixeu-me estar!.- va exclamar el Pepón abraçant-la més.
- Ooh! Quin mal de cap!.- va exclamar el Pèls.
- Manel! T’has despertat!.- va exclamar la Tati abraçant el Pèls perquè no es volia quedar enrera respecte la Cris i el Pepón.
- Si... quines ganes de tornar al meu cos...- va dir mirant la Tati.
- L’altre!.- va exclamar el Brincos 3 obrint el pot d’olives verdes amb pinyol.
- Tu, gula! Deixa de menjar! Que t’ho jalaràs tot en 2 segons!.- va exclamar el Bigoti retirant-li el pot de les mans.
- Ara ploraré!.- va fer el Brincos 3 fent veure que plorava.
- A veure, eh, Manel, no facis com l’altre Manel, que sinò, m’emprenyo. Que falten 10 minuts perquè comenci el futbol.- va dir el Pèls 2 amb la seva cinta del barça, la bufanda i la samarreta posades.
- Quin home...- van dir la resta seient en silenci i preparats per veure el futbol.
- M’ajudeu a posar coses, noies?.- va preguntar el Cinto.
- Síi!.- van respondre les tres boges.
- Doncs au!
La tarda va passar sense més incidents però això nomès és el principi, encara queden més peripècies d’aquests homes per explicar!


I aqui ho deixo x avui... jojojo, km fa el Bigoti... :P

pròximament, el capítol 5 de la història del bus XD

segurament sigui o demà al matí o dimarts al matí que actualitzi, o potser demà a la tarda... com que plego cap a quarts de sis... ^.*

au, ens llegim!

Capítol 4 part 3 ^^ l'atac seguit de la història!

I ara seguiré amb la història amb una miqueta més! XDDD

Endavant!

Personatges.................................................................

Emma
Pèls 2
Cris
Pèls
Pepón
Tati
Bigoti
Jacinto


Per altra banda el Pèls 2 i l’Emma...

- Marxem?.- va preguntar el Pèls 2 a l’Emma, després d’haver-se dutxat.
- Si.- va dir l’Emma tancant la porta de casa amb clau i revisant la bossa per si s’havia deixat res.
- T’has deixat alguna cosa?.- li va preguntar el Pèls 2 com si li haguès llegit la ment.
- No, maco.- va dir l’Emma.
- Doncs anem.- va dir obrint la porta de l’ascensor i deixant passar primer l’Emma com un bon cavaller que era.
- Gràcies, guapo.- va dir l’Emma entrant primer a l’ascensor.
El Pèls 2 va pensar que aquesta era la seva oportunitat i seguia pensant que la millor manera eren les indirectes enlloc de jugar amb les directes.
- Escolta, nena. Ja tinc el pla per aquesta nit.- va dir el Pèls 2 posant un braç al costat d’ella i mirant de cara al mirall li va somriure.
- Doncs digues.- va dir ella.
- Podem anar a sopar a un restaurant que conec. Encara que serà sorpresa fins el final.- va dir el Pèls 2 acostant-se a ella i fent-li un petó.
- Doncs com vulguis, mentre no sigui massa car.- va dir ella amb un somriure.
- Està bé.- va dir el Pèls 2 obrint la porta de l’ascensor i deixant-la passar.
- Gràcies, ets un cavaller.- va dir l’Emma rient.
- Digui?.- va dir el Pèls 2 responent al mòvil.
- Hola, tio!
- Ei, Jacinto! Què tal?.- va preguntar el Pèls 2.
- Bé. Escolta, que demà juga el Barça, que vols venir a veure’l a casa meva? Es que tenim una parabòlica nova i convidaré als amics a que vinguin a estrenar-la amb mi i a sopar. Què et sembla?
- Ah! Bé. Puc dur la meva nena?
- Es clar, cap problema.- va dir el Cinto.
- Vols anar-hi?.- va preguntar el Pèls 2 amb ulls espurnejants.
- Es clar.- va dir l’Emma amb un somriure i després sospirant.
- Doncs demà venim. A quina hora?.- va preguntar el Pèls 2.
- Doncs a les 6 ja podeu venir, perquè aixi preparem les coses.- va dir el Cinto.
- Perfecte.- va dir el Pèls 2.
- Doncs apa, fins demà! Ah! I podeu portar papes si voleu. Per picar.- va dir el Cinto.
- Està bé. Ja les comprarem demà a la xurreria.- va dir el Pèls 2.
- Adeu.
- Adeu.- va dir el Pèls 2 penjant.
- Què deia el Cinto?.- va preguntar l’Emma.
- Que si voliem anar a casa seva a veure el partit del Barça.
- Ah. Està bé. A més, ja t’he dit que si.- va dir l’Emma amb un somriure.
- Gràcies, preciosa.-va dir-li fent-li un superpetó.
- Anem?
- Si, anem.- va dir el Pèls 2 pujant al cotxe.
El Pèls 2 li va tapar els ulls amb un mocador perquè fos més intrigant el lloc on anaven a sopar.

Mentrestant, a Sant Feliu...

- Escolta, que ja t’he dit que venia, no? A què ve aquesta urgència, no?.- va remugar la Cris emprenyada.
- Ah! És clar, com que trigues tres anys en arreglar-te!.- exclamava el Pepón indignat.
- Ah! Qui parla! El que lliga amb les clientes! I amb les velles, sobretot!.- va exclamar la Cris enfadada.
- Si, i la que es mira els conductor joves i guapos quan jo no hi sóc!.- va exclamar ell indignat.
- Ah si? I tu què? Que et mires les ties bones! Estem iguals! I a més! No em bordis perquè ets tu qui ha vingut tard per estar-se enrotllant com una persiana amb aquella cosa!
- Aquella cosa?! Però si és una clienta VIP! L’he de tractar bé!
- Si! Però una cosa és tractar-la bé i l’altra és babejar com un imbècil per la cosa rossa!.- va exclamar la Cris fent morros.
- Ah! La que babeja quan estàvem parlant amb el Lolo!
- I què?! Ell és molt guapo!
- Ah! I ho admets, que t’agrada?
- No he dit que m’agradi! Tan sols que és atractiu, simpàtic i bona persona!.- va exclamar la Cris creuant-se de braços.
- No, si ja sabia jo...
- Què sabies? Saberut! Sempre fas veure que no em veus quan t’interessa i quan et sents sol, vens a mi! Estúpid!
- Ah! Estupid?! Mocosa!
- Vell!
- Nena de bolquers! Criatura!
- Viciós! Que no deixes mai el tabac ni que t’hi obliguin!
- De què vas?!
- Me’n vaig!
- Això, ves-te’n a cagar!
- A cagar hi aniràs tu, amb el Calvorota!
- Qui és aquest?!.- va exclamar el Pepón quedant-se sol.
- Qui tio, quin caràcter! Sempre s’emprenya per bestieses!
- Anda con la tía! Siempre me hace parecer gilipollas... mira que a mi edad ponerme nervioso por ella... – va dir el Pepón encenent una cigarreta.
- Ui, hola Jacinto!.- va exclamar la Cris.
- Ei! Què tal?.- va dir el Jacinto.
- No massa bé.- va dir ella.
- Perquè? T’has barallat amb el Jose?
- Com ho saps?
- Jajaja. Per la cara que fas!.- va exclamar el tio encenent una cigarreta.
- Un altre! Aquí tot déu fuma!
- Jajajaja. Us heu barallat pel tema del tabac?.- va exclamar rient el Cinto.
- No exactament, perquè haviem quedat amb el Lolo, la Lola i la Pili d’arracada i llavors, quan he vist que el Lolo estava tant guapo amb la camisa i la corbata li he dit: “però què guapo vas, Lolo!” i el Jose s’ha enfadat.
- Jajajajajajajajaja. Quin tio més gelòs, no?
- Gelòs? Impossible! El que és és un torracollons!
- Au, no diguis això, que bé t’agrada!.- va dir el Cinto donant-li uns copets a l’espatlla.
- Jeje. Quina gràcia. Estàs de bones, no?
- Si, és que tinc una tele nova. De pantalla plana, de 36 polzades i una parabòlica.- va dir el Cinto.
- Quina passada, no?!.- va exclamar la Cris.
- Ja ho sé! Perquè no veniu demà el Jose i tu?.- va preguntar el Cinto.
- Per mi si, però ell no ho sé.- va dir la Cris pensativa.
- Doncs ara ho sabrem...- va dir el Cinto.
- Perquè ho dius?
- Perquè és aquí.- va dir el Jacinto.
La Cris es va girar i va veure el Pepón amb un ram de flors i va dir:
- em sap greu, no m’hauria d’haver posat aixi.- va dir donant-li el ram a la noia.
- A mi també. A vegades m’emprenyo amb massa facilitat. Gràcies per les flors. Són molt boniques.- va dir la Cris somrient.
- De res.- va dir el Pepón tot vermell.
- Oh! Que bonica, aquesta esceneta!.- va exclamar el Jacinto fent una calada.
- Tu què? Què hi fots, per aquest poble?!.- va exclamar el Pepón en veure el Cinto i fent una encaixada de mans.
- Doncs, ja ho veus, colega, havia vingut a buscar una tele.
- Una tele?.- va preguntar el Pepón.
- Doncs si, demà vols venir a estrenar-la amb més col·legues?.- va preguntar el Cinto.
- Perfecte!.- va exclamar el Pepón.
- Doncs vosaltres heu de dur les begudes.- va dir el Cinto.
- Au, quina barra!.- va exclamar el Pepón.
- Ah! No pensaràs que veuràs el cana satèl·lit de gorra, no?.- va dir el Cinto rient.
- quina barra. Està bé. Quines begudes vols que portem?.- va preguntar el Pepón.
- Quines? Les que volgueu. Les que us agradin o trobeu. Perquè demà és diumenge.- va dir el Cinto rient.
- Tens raó.- va dir el Pepón pensant.
- Doncs au, a les 6 de la tarda, a casa meva.- va dir el Cinto marxant.
- Au, fins demà!.- van dir el dos.
- Saps on viu?.- va preguntar-li la Cris.
- Si, ja anirem amb el cotxe.- va dir el Pepón.
- Encara està en peu l’oferta d’anar a sopar?.- va preguntar ella.
- Si, si en tens ganes d’anar-hi amb un quarentón sense atractiu.
- Au, que per tenir 44 anys ets molt guapo!.- va exclamar ella fent-li un petonet a la galta.
- Segur? No ho dius per dir?.- va dir el Jose desconfiant.
- Segur.- va dir ella amb una mirada segura.
- Està bé. Doncs anem al xinès abans no ens tanquin.- va dir el Pepón.
- Si, anem.- va dir la noia donant-li la mà.

Mentrestant, l’Emma i el Pèls 2...

- Ja hem arribat?.- va preguntar l’Emma.
- No, encara no. Falta una miqueta, encara.- va dir el Pèls 2.
- Doncs si que és lluny, no?.- va preguntar l’Emma.
- Doncs no, el que passa és que hi ha molt de trànsit.
- A aquestes hores?!.- va exclamar l’Emma.
- Doncs si, noia.- va dir el Pèls 2 posant la ràdio.
- Au, doncs a esperar una mica més.- va dir aixafant la tortuga que té al clauer.
- Ja hi som!.- va exclamar el Pèls 2 20 minuts després.
- Ooh! Ara per fi em treuràs el mocador, no?.- va preguntar l’Emma emocionada.
- Doncs si.- va dir el Pèls 2 traient-li.
- Oh! Però si estem a la platja!
- Si, he pensat que aquest xiringuito de la platja està molt bé i que també t’agradaria. A més, tenim el mar, de nit, és molt bonic.- va dir el Pèls 2.
- Doncs si, és preciós.- va dir l’Emma.
- M’alegro que t’agradi.- va dir el Pèls 2.
- I perquè no m’hauria d’agradar? El que importa és estar al teu costat.- va dir l’Emma mirant-lo fixament als ulls.
- Gràcies.- va dir ell tot vermell i avergonyit.
- De res. I no t’avergonyeixis i no siguis indirecte, no soporto les indirectes.- va dir l’Emma.
- Ah no? Doncs seré directe. Ja ho veuràs.- va dir el Pèls 2.
- Això espero.- va dir l’Emma donant-li la mà.
- Bona nit!.- va exclamar el Pèls 2 en arribar al xiringuito desert.
- Booonaaa niiit.- va dir una velleta revella i que repapiejava.
- Bona nit, senyora.- va dir el Pèls 2.
- No, no sóc cap senyora! Sóc una senyoreta.- va reivindicar la vella.
- Doncs senyoreta, que podem sopar?.- va preguntar el Pèls 2.
- És clar! Sinò perquè hi som! Seguiu-me a les taules!.- va exclamar la velleta plena d’energia.
- Gràcies.- van dir els dos.
- Què prendran?.- va preguntar la velleta quan els dos eren asseguts a taula.
- Doncs jo vull una clara.- va dir l’Emma.
- Jo també, si us plau.- va dir el Pèls 2.
- Doncs ara els porto les begudes. Els deixo el menú aquí.- va dir la dona mentre entrava a la barra.
- És maco, el lloc.- va dir l’Emma mentre mirava al voltant.
La lluna plena il·luminava el cel d’aquella nit i a la llum de les espelmes, estaven a la platja, en aquell xiringuito portat tan sols per una velleta, amb les taules i les cadires de fusta, mig corcades però que resultava d'allò més acollidor. Semblava que potser havien fet ús de la llum temps enllà però que en aquell moment, o bé no els arrivaben els diners o preferien estalviar per pagar altres coses, el que era un fet era que tan sols es veien les cares gràcies a la llum de les espelmes que tenien sobre la taula. Les altres taules semblava que també tenien unes espelmes però estaven apagades, en aquell moment.

I de moment u deixo aqui. ben aviat, en una estoneta faré més actualitzacions de la història fins arribar a la nova part que vaig escriure ahir. ara em vaig a rentar el cap i apagaré una estona l'ordinador.

ens veiem! ^.*