Nova història: El Detectiu Miki i el cas de les desaparicions.

Tal i com indico al títol posaré una nova història. aquesta la vaig escriure ja fa temps, quan tenia el vici de les històries de detectius i estava enganxadíssima (l'estiu passat) a les històries de l'inpector Maigret del Georges Simenon.

aquest detectiu Santfeliuenc és el Detectiu Miki i ell i els seus inseparables amics i ajudants resoldran insòlits casos que passen a Sant Feliu! :O aquest no és el primer cas. el primer no recordo on el vaig posar. quan el trobi el penjaré. aquesta és la història del tercer cas del Detectiu Miki.

només em cal dir: que la disfruteu! ^o^

aquestes són les 7 primeres pàgines, en el seguent post anirà la conclusió del cas! ^.* (si voleu diàleg de colors, m'ho diueu, i ho canviaré encantada ^^)

EL DETECTIU MIKI: EL CAS DE LES DESAPARICIONS MISTERIOSES.

El Miki, es va separar del cos de policia perquè trobava que no li satisfeia el fet de fer de poli i va muntar la seva pròpia agència de detectius en un edifici de la seva localitat, en el qual hi havia una filatèlia a sota i al costat una numismàtica.
Però el Miki no estava sol en això, tenia els seus ajudants: el David (el dels calers), el Carlitus (el dels calers, bis), el Fran (el pringat), el Colom (el qui feia d’esquer, normalment), el Saba (un simple acoplat) i l’Oscar (un company més).
Aquell dia, una dona misteriosa va entrar a la agència del Miki i li va dir: la meva filla ha desaparegut.
El Miki la va fer seure i li va oferir un cafè. La dona semblava nerviosa i li va dir que la seva fill feia tres setmanes que no donava senyals de vida i que la policia no l’havia sabut trobar, potser era morta.
El Miki va obrir el pot dels xupa xups i en va agafar un; el David, que mirava de lluny, el va imitar. Llavors, va dir:
Primer de tot, vull una foto de la seva filla, saber què feia quan va desaparèixer, amb qui havia estat abans de desaparèixer, els seus amics i enemics, tot això. I a més, si em permet, veure la seva habitació i les seves pertinencies per tenir pistes.
La dona va dir que tot això ja li havia preguntat la policia.
El Miki li va dir que si no li deixava fer que no podria ajudar-la. Llavors, la dona va accedir a deixar-los-hi anar l’endemà a la tarda perquè aquella tarda tenia teràpia al psicòleg.
El detectiu li va preguntar que perquè hi anava i ella li va respondre que des de la desaparició de la seva filla que hi anava per sentir-se millor, que aquell psicòleg era molt bo.
El Miki va deixar marxar la senyora quan li va haver donat les dades solicitades.
Quan la senyora va sortir li va dir al Colom i a l’Oscar que la seguissin fins al psicòleg i que el Colom i ell es fessin passar per pacients i que després li portéssin informació.
Al dia següent, va venir un home super preocupat que deia que les seves filles havien desaparegut també. El Miki el va fer seure com a la senyora del dia anterior. Ell va parlar, va dir que les seves filles havien sortit una estona al carrer de ca l’ample i que ja no havien tornat. Ell les va anar a buscar però no estaven enlloc. El més curiós es que una veïna havia dit que les havia vist amb un home de mitjana edat.
El Miki va encendre la bombeta. Potser es tractava d’un segrestador de menors? Un pederasta? O què? Mentre el senyor parlava, el Miki anava fent les seves hipòtesis.
Ell li va deixar una foto de les seves filles, eren bessones, de 10 anys. Ell li va preguntar si la seva dona també hi era. I li va explicar que ell i la seva dona estaven divorciats des de feia temps i que ell vivia sol amb les nenes; ja que la mare s’en va desentendre.
El Miki va anar a casa de les nenes amb el David.
Tots dos van estar mirant, era una habitació normal i corrent, de color de rosa, per les dues nenes que compartien l’habitació. Les nenes tenien un peluix de un peix immens de color vermell que va cridar l’atenció del Miki, però no sabia perquè.
El Miki li va dir que el mantindria informat i li va dir adéu al senyor Simón.
El Miki li va preguntar a en David:
- Has vist res que et cridi l’atenció?
- No, senyor. Hi hauria d’haver algo que em cridès l’atenció i no m’hi he fixat?
- No, alguna cosa que et cridi l’atenció personalment.
- Doncs no, també es una resposta negativa, senyor.
- Doncs així, tornem al despatx.
- Senyor, em permet una pregunta.
- Si.
- Anem a jugar una estona a bàsquet per aclarir-li les idees?
- Bona pensada! Anem al Casino.
- Si, senyor.
El Miki i el David van entrar al Casino i van demanar el de sempre, una cola en un got llarg, amb llimona, glaçons i una canyeta per beure.
Els nois van agafar els gots i van entrar a les pistes de bàsquet per tal de jugar i van veure un grup de negres que jugaven. Els van demanar partit. Van estar jugant i en Miki li donava voltes al cas que duien entre mans; és que al detectiu Miki l’ajuda a pensar el fet de jugar a bàsquet.
Al cap de mitja hora va aparèixer en Fran, amb un got llarg a les mans, ple de taronjada (per variar), amb una rodanxa de llimona a dins i uns glaçonets.
El Miki li va preguntar:
- El mateix de sempre?
- Sí, senyor. Taronjada de llauna, el que em van recomanar en aquell viatge que vam fer. S’en recorda?
- Sí. Encara segueixes amb aquell costum. Això és bo.
Després de dir això es va quedar pensant.
- Costum, eh?.- va dir el Miki per si mateix.
- Diu algo?.- preguntà en David.
- No res, pensava.
- Ah. Vale. – va dir en David pujant els gots buits de cola al bar.
- Ara faré una gran esmaixada que us deixaré bocabadats!.- va exclamar en Fran mentre saltava.
En Miki es va girar cap a ell i en Fran es va donar un cop de cap amb l’aro de la cistella. Tothom esclafí a riure.
- Sí que ha estat una gran esmaixada!.- exclamà en Miki.
- No s’en rigui, senyor!.- exclamava en Fran avergonyit, cridant arreu, com fa sempre que està avergonyit.
Els altres només feien que riure però es que no hi havia per a menys. El que amoïnava al Miki és que ni el Colom ni l’Oscar no havien tornat.
Passà un tercer dia, arribàren en Colom i l’Oscar a l’oficina.
- Bon dia, senyor,
- Bon dia, Oscar. Què m’explica?
- Crec que aquest psicòleg és molt estrany. Fa les coses com la gent espera que ho faci.
- És molt fals? És això el que em diu?.- preguntà el Miki.
- Sí. A més, té uns peluixos en forma de peix de colors per totes les sales.
- Eh?.- pensà el Miki. Això em sona.
Aquell matí entrà una dona gran amb el seu net petit plorant i va dir:
- tinc un cas per a vostè, senyor Miki.
- Passi, bona dona. Vol un cafè?
- Sí, si us plau. Si pot ser, amb croissants, que no he esmorzat.- va dir la vella.
- Bruixa. T’ho cobraré.- va xiuxiuejar en David anant al forn de la cantonada del carrer a buscar croissants.
- El meu company els ha anat a buscar, si em fa el favor de seure.
- Si, senyor. Ara li explico el que passa.
- Si?
- Que la meva neta va desaparèixer ahir.
- Ahir? On?
- Al carrer de ca l’ample. Quan va anar a jugar a casa d’una amiga seva. Jo la vaig advertir, que en aquell carrer havia desparegut gent, però va dir que només anava a casa d’una amiga, que tornaria acompanyada de la mare de l’amiga. Però no va tornar.
- Va passar algo estrany?
- No. Jo no sé res més. Vaig trucar a casa de l’amiga i la mare em va dir que la seva filla també havia desparegut. Que havia sortit amb la meva neta i que no havien tornat.
- I això? La dona ho ha denunciat a la policia?
- O hi tant! Ella i jo. És que el meu fill fa prop d’un mes que ha sortit en un viatge de negocis i que encara no ha tornat i ma deixat els nens a mi.
- Ah... – va dir el Miki.
- Doncs, farà algo?
- Potser té relació amb el cas que estic investigant.- digué el Miki.
- I li he de dir algo més.
- Sí, m’ha de deixar veure l’habitació de la nena i ma de donar una foto d’ella, per més pistes.
- Molt bé. Quan m’acabi el café amb croissants el porto a casa.- digué la vella xarrupant un glop del cafè que acabava de preparar en Fran.
El David acabava d’entrar amb els croissants i pensant que la vella era una bruixa aprofitada.
- Escolti, avui el seu fill no ha d’anar a l’escola? Em sembla que avui començava el curs escolar.
- Sí, però no veu que ara no el puc acompanyar?
- I el seu marit?
- És mort des de fa deu anys.
- No! Espero que no digui el que estic pensant!.- va exclamar el Fran al seu interior. I en veu alta va dir:
- Senyor, vaig al lavabo, amb el seu permís.
El David el va mirar estranyat.
- Doncs això està mal fet.
- Ja ho sé, però no tinc ningú a qui demanar que porti el nen.- digué la vella amb mirada imploradora.
- Ah, està bé... David! Pots portar el nen a l’escola? A quina escola va, senyora?.- va dir el Miki mirant la vella.
- Ah! Moltes gràcies. Va a les monges.
- Molt bé, així queda a la cantonada. David, ves a les monges i porta el nen, quan acabis, ens veiem al carrer de ca l’ample.
- D’acord, d’acord, ja vaig a fer de mainadera.- va dir el David ronsejant.
- Anem?.- va dir el Miki a la senyora.
- Sí.
La dona es va aixecar amb molt de compte però de cop i volta li va caure una micro-càmara.
El David, el Colom i el Miki estaven a l’aguait i van collir la càmara, van bloquejar les sortides i van agafar la vella.
Sort que el Fran acabava de sortir del vàter, perquè se li havia vist el llautó, que ho feia per no portar el nen.
Llavors. Van agafar unes manilles del calaix de la taula del Colom, que era la més propera i van dir-li:
- ja pot cantar, senyora.
- No sé de què em parla.- va dir la vella girant la cara.
- Doncs la faré parlar.- va dir el David aixecant el puny. La veritat és que el David estava indignat per lo dels croissants.
- Molt bé. Colom, treu-li la perruca!.- exclamà el Miki.
- Parrup!.- va fer el Colom. Es disposava a treure-li la perruca a la vella quan ella va dir.
- Jo no porto cap perruca.
- Ah no?.- va preguntar el David.
- No. Jo sóc així de vella.
- I ens ha dit la veritat? Així què hi feia la càmara sota les faldilles, eh?
- No sé de què em parla. No vol dir que no l’havia col·locat vostè a sota el sofà per inculpar-me. A més, vostè no em pot retenir.
- Ah no?.- preguntà el Miki.
- No!
- Sí que puc. Perquè encara sóc policia.- va dir el Miki ensenyant la placa.
- No és veritat! Vosté va deixar el cos.
- Jajajajajaja. I vostè com sap això?
- Perquè el meu... perquè m’ho han dit!.- va sentenciar la vella.
- Ah! Veig que estava a punt de confessar... doncs perquè ho sàpiga, encara estic al cos de policia, el que passa, que en les hores lliures vaig per lliure. I quan agafo vacances, també.
- Impossible! Vostè és massoca!
- Jajajaja. Pot dir el que li plagui, senyora Matasans!.- va dir el Miki llegint el nom en el dni de la senyora que li allargava el David.
- Eh? Lladre! M’ha robat el dni!
- Vostè no està en condicions de dir res. A veure.... diu que és doctora auxiliar en psicologia, té 47 anys, vidua, i que viu al carrer Colomines. Interessant...
- Què troba interessant?
- Que vostè viu al carrer del damunt de ca l’ample.
- Ja li he dit abans!
- No. Vostè ha dit que la seva néta ha anat al carrer de Ca l’Ample a jugar no que visquès al carrer de dalt.
- Doncs això és el que volia dir.
- I realment té una néta, senyora Matasans?
- Sí. Li he dit la veritat!
- Je, pot ser veritat o no. Que potser li han segrestat la néta? O m’equivoco?
- Com ho sap?
- Jejeje. Perquè ja he resolt el cas.
- Queè?! Ja?.- van exclamar tots de cop.
- Si. Ara el resoldrem, nois. Però primer de tot, truca a la teva mare perquè vingui a vigilar la sospitosa.- va dir li al David.
El David va pujar al pis de sobre on hi vivien els seus pares i li va demanar a la seva mare que baixès una estona.
Es veu que sa mare li va dir que si a canvi ell li feia la compra, així que ell li va dir que si. Així que el Davis i el Colom van anar a fer la compra.
Així que el Miki es va emportar el Saba, el Fran i l’Oscar. I va dir al David i el Colom que es trobarien al carrer de Ca l’Ample.
El Miki i la colla van dir adéu a la senyora Núria i li van dir que quan el Carlitus torni del col·legi que la rellevi. Ella va fer que si amb el cap mentre buscava l’encenedor a la butxaca dels pantalons i treia un cendrer del tercer calaix de la taula del David. Se suposava que li deuria deixat ella.
Així que els nois van marxar.
El Miki i els altres van arribar al Carrer de Ca l’Ample i van entrar en una pastisseria i van començar l’interrogatori definitiu.
El Miki es va acostar a la dependenta i li va dir:
- perdoni, vostè va estar aquí dilluns i dimarts?


continuarà en el següent post! ^.*