I ara, després de rentar-me el caparró segueixo escrivint aqui el que vaig escriure ja fa temps, per allà l'estiu... XD
que us divertiu!
Personatis dramae....................................................................
Emma
Pèls 2
Pepón
Cris
Jacinto
Bigoti
Brincos 3
Pèls
Tati
Cap d'es
Jose Luis
La senyora va portar-los les clares i els va demanar si ja havien decidit què volien per sopar. L’Emma, que havia estat distreta observant el lloc es va quedar parada, per sort, el Pèls 2 va dir:
- Si, ja en s hem decidit. Volem d’entrant un suc de pinya, de primer una amanida de formatges i de segon carn de bé a la brasa, si us plau.- va dir l’home tant cavallerós com sempre, amb un supersomriure als llavis.
- Molt bé, va dir la dona recollint la llista del menú.
- Gràcies.- va dir-li l’Emma al Pèls 2 quan la vella era a la cuina fent el jalar.
- De res, he pensat que dels tres plats que hi havia per escollir de cada plat eren els que et farien més gràcia.
- Doncs m’agraden.- va dir ella amb un somriure de satisfacció.
- Me n’alegro d’haver-ho encertat!.- va dir somrient alhora que començava a riure.
- Aquí tenen els sucs de pinya.- va dir la barman deixant-los a la taula.
- Gràcies.- van dir l’Emma i el Pèls 2.
- De res.- va xiuxiuejar la vella mentre anava a la cuina i parlava en àrab amb el cuiner/a.
- Vaja, deu ser musulmana.- va dir l’Emma.
- Segurament.- va dir el Pèls 2 rient.
Un cop begut el suc, parlaven de moltes coses mentre esperaven l’amanida.
La senyora, en 10 minuts va portar les amanides i es va dir:
- bon profit.
- Gràcies.- van dir els dos preparant-se per menjar.
- De res.- va dir la dona anant a la cuina de nou.
- Bon profit.- va dir-li el Pèls 2 a l’Emma.
- Gràcies. Igualment.- va dir-li la noia a ell.
- Els segons.- va dir la senyora llevant-se els plats del primer mentre els deixava les costelletes de bé a la brasa.
- Gràcies.- van dir els dos de nou.
- De res. Els deixo ja la llista de postres perquè pensin mentre mengen els segons.- va dir la vella.
- D’acord. Gràcies.- va dir-li el Pèls 2 agafant la llista de les postres.
- Mira, cafè irlandès. A tu t’agrada, oi?.- va dir-li el Pèls 2 amb un somriure de satisfacció com dient: “recordo el que t’agrada”.
- Si, potser me’l demano. Si no hi ha unes postres noves que em cridin l’atenció.- va dir l’Emma.
- Jajaja. Tenen un plat original!.- va exclamar el Pèls 2.
- Quin?.- va dir l’Emma.
- Però a tu no t’agradaria.- va dir el Pèls 2.
- Però digues’m-ho...
- Tonyina amb nata.
- Ecs. Tonyina...
- Per això t’ho deia.- li va dir el Pèls 2 rient.
- Això de postres?
- No, era un dels segons.
- Quin fàstic. Sort que has triat el bé.
- Si, oi?.- va dir ell somrient.
- Era bo, el bé.- va dir l’Emma escurant l’última engruna de bé.
- Si, tens raó. Què vols de postres?.- va preguntar el Pèls 2 a l’Emma passant-li la llista de postres.
- Doncs estic bastant tipa però vull trufes rellenes de crema amb nata per damunt i un cafè irlandès.- va dir l’Emma amb cara de “porfi, porfi”.
- Doncs jo vull trufes amb maduixa i un cafè amb gel.- va dir el Pèls 2 somrient.
- Saps que ens costarà dormir, oi?.- va dir l’Emma rient.
- Ah! Cap problema! Tampoc et deixaré dormir, aquesta nit!.- va dir ell rient.
- Què vols dir amb això?.- va dir ella sorpresa.
- Doncs el que vull dir.- va dir ell rient.
- Ja m’ho explicaràs, doncs.-va dir l’Emma bevent.
- No, t’ho ensenyaré.- va dir ell posant-se seriós però somrient alhora, amb el superpentinat de mafiós repentinat i les ulleres de sol al cap.
- Ja veurem, doncs, què m’ensenyes.- va dir ella rient i vermella com un pebrot.
- Ja han decidit el que volen de postres?.- va dir la senyora apareixent de cop i donant un sobresalt a l’Emma, que estava pensant: ens haurà sentit?
- Doncs si, per ella unes trufes de crema amb nata i un cafè irlandès. I per a mi unes trufes de maduixa amb un cafè amb gel.
- Molt bé. Els duc també el compte quan els els porti?
- Doncs si, així avancem.- va dir el Pèls 2.
- D’acord.- va dir la vella anant cap a la barra de nou.
- Avui et convido jo, ja que tu em convides al teu poble.- va dir el Pèls 2.
- No, l’altre cop ja em vas convidar tu, aquest cop et convido jo.- va dir l’Emma.
- Ni parlar-ne. He dit que et duria a passar una nit inoblidable i no vull que paguis.- va dir ell insistint.
- Insisteixo. Pago jo.
- No, jo.
- Que jo!.- exclamà l’Emma.
- Noooooo!.- va dir ell exhaltant-se per primera vegada.
- Que he dit que jo!.- va exclamar l’Emma posant-se seriosa i quan la dona es va acostar va pagar sense donar-li temps al Pèls 2 de pagar.
- Però que tossuda! Doncs el proper cop et convido jo!.- va exclamar l’home fent morritos.
- D’acord.- va dir ella guardant-se el bitllet restant a sota l’aixella.
- Quin estil.- va dir el Pèls 2 rient.
- Tu calla.- va dir ella vermella.
- Anem?.- va dir l’home quan ja havien acabat.
- Anem.- va dir l’Emma.
- Ara et duré al remat final.
- Ah si? A veure què m’ensenyes....- va dir l’Emma amb un somriure provocador.
- No em provoquis o...
- O què? Ja som prou grans, no?.- va dir l’Emma amb un somriure de pilla.
- Doncs anem al lloc on et volia portar.- va dir el Pèls 2 oferint-li el seu braç i fent-li un petó.
- Si, xurri.- va dir l’Emma.
Mentrestant, a Sant Feliu...
- Quina merda! Sempre acabem a Sant Feliu!.- va exclamar el Pèls indignat.
- Tu calla, m’has dit que anavem al restaurant que jo volguès, no? Doncs anem al xinès de Falguera.- va dir la Tati.
- Està bé...- va dir el Pèls cedint.
- Doncs entrem.- va dir la Tati.
- Bona nit. Taula per a dos?.- va preguntar el cambrer.
- Si, gràcies.- va dir la Tati.
- Em sap greu, però no tenen lloc per a dues persones, hauran de compartir la taula amb una altra parella, que li hem donat una taula de quatre a falta de una de dos.- va dir el Cambrer del restaurant.
- Què fem?.- va preguntar el Pèls a la Tati.
- Mirem qui hi ha, i depenent de qui sigui, ens quedem.- va dir la Tati.
- Està bé.- va dir el Pèls.
- Ens pot ensenyar qui hi ha a la taula?.- va preguntar la Tati al cambrer.
- Doncs suposo que si.- va dir el cambrer dubtant.
- Ens quedem!.- va exclamar la Tati de cop.
- Queeeeeeeeè?!.- van exclamar els dos que estaven sopant a la taula on van portar al Pèls i la Tati.
- Quina sorpresa! Què hi feu per aquí?.- va preguntar el Pèls.
- Doncs sopar.- va dir el Pepón començant-se a enfadar.
- Quina casualitat, eh?.- va dir el Pèls seient davant del Pepón i mirant com menjava per fotre’l.
- De tots els restaurants de Sant Feliu has hagut de venir a aquest, Manel?.- va preguntar el Pepón amb la cullerada d’arròs a la mà.
- Doncs si, és que la meva nena ha insistit.- va dir somrient.
- Vaja...- va dir ell reprimint la ràbia.
- Doncs em demano uns rotllets de primavera i unes empanadilles.- va dir la Tati quan el cambrer els va prendre nota.
- I jo vull uns fideus xinesos amb gambes i una marmita de sípia.- va dir el Pèls.
- Per beure?.- va preguntar el cambrer.
- Vi rosat i gasosa.- va demanar el Pèls.
- D’acord.- va dir el cambrer retirant-se.
- Què? Després voleu sortir amb nosaltres de gresca?.- va preguntar el Pèls emocionat.
- NO!.- va exclamar el Pepón amb un no rotund.
- Quina pena... però potser ella sí que vol...- va dir el Pèls provant de convèncer-lo.
- NO. Repeteixo. Volem passar la vetllada sols. L’altra vegada ja em vas espatllar els plans. Aquest cop NO.- va dir el Pepón menjant el pollastre el més de pressa possible per marxar d’allà.
- Que t’enguegaràs.- va dir-li la Cris donant-li la mà.
- Si no m’he ennuegat ja, no crec que ho faci! Estic que estic a punt de rebentar dels nervis!.- va exclamar el Pepón histèric.
- Però...- va provar de dir el Pèls.
- Calla! Més val que callis. que sempre que obres la bocota la cagues.- va dir el Pepón nerviosissim.
- Està bé. Bon profit.- va dir el Pèls començant a menjar.
En acabar el segon plat va dir que no volia postres i va demanar el compte i que volia pagar-lo directament a caixa. Es volia allunyar del Pèls però el Pèls es va aixecar al mateix moment que ell i es van donar un sonor cop al cap i van quedar estesos uns minuts. Les noies es van quedar molt amoïnades sense saber què fer i finalment es van aixecar. I el Pepón va remugar:
- au, seguim sopant!.- i va seure a la taula al lloc del Pèls.
- Au, marxem.- va dir el Pèls agafant la mà de la Cris.
- Ei!.- van exclamar la Tati i la Cris alhora.
- Què?!.- van preguntar el Pèls i el Pepón alhora.
- Que què?! Què passa aquí? Us proposeu tocar els nassos o què?!.- van dir les noies.
- No.- van dir els dos tios.
- Doncs què passa? Perquè tu vas amb mi i el Jose seu amb la Tati?.- va preguntar la Cris al Pèls.
- De què parles? El Jose sóc jo.- va dir el Pèls.
- I un bé negre!.- va exclamar la Cris amb els braços plegats.
- La broma no té gràcia, Manel.- va dir-li la Tati al Pèls.
- És la veritat.- va dir el Pèls.
- Doncs què demostra que tu ets el Pepón?.- va dir la Cris.
- Doncs vine, que t’ho dic.- va dir-li el Pèls fent que ella se li acostès per dir-li algo a cau d’orella.
- Estàs bé del cap?!.- va exclamar ella.
- Perfectament. Ja sé que és difícil demostrar que mentalment sóc el Jose en el cos del Manel i que suoso que ha estat amb el cop de cap, però què vols que t’hi faci..- va dir el Pèls.
- Doncs penso que això que m’has dit a cau d’orella t’ho podria haver dit el Jose. I això que és privat!.- va exclamar la Cris enfadada.
- Dona, ja et vaig prometre ahir que no ho diria a cap dels meus amics...- va dir el Pèls acostant-se a la noia.
- Que no et crec! És impossible! Manel, deixa de fer el ximple! I tu, Jose, deixa de menjar!.- va exclamar la Cris.
- Cris, pensa que potser és cert. Passen coses estranyes. Au, Manel, digues, què hem fet fins abans de venir aquí?.- va dir la Tati al Jose.
- Doncs claar i tu m’has despertat amb uns crits perquè havies tingut un malson.- va dir el Pepón.
- Veus? Ningu sabia què hem fet. I el Pepón ho sap. Com t’ho expliques això?.- va preguntar la Tati.
- I llavors què fem?.- va preguntar la Cris.
- Deixar-los així, té morbo.- va dir la Tati.
- Ni de conya!.- va exclamar la Cris.
- Què teníeu pensat per avui que t’emprenya tant?.- va preguntar-li la Tati.
- Avui havíem quedat per anar a dormir a casa seva.- va dir la noia vermella.
- Anar a dormir i prou?.- va preguntar la Tati burxant.
- Doncs si!.- va dir ella enfadada.
- Vale, vale.- va dir la Tati rient.
- I si ens donem un altre cop de cap?.- va preguntar el Pepón.
- Vols dir que funcionarà?.- va preguntar la Cris.
- Provem-ho i ho sabrem.- va dir el Pèls somrient.
- Au, prova-ho. Que se’m fa estrany veure el Manel mirant-me a mi amb el somriure carinyòs del Jose i parlant com ell.- va dir la Cris.
- Au, no t’amoïnis...- va dir l’home fent-li un petó al front.
- Ecs! No em toquis, Manel!.- va exclamar la Cris.
- Que sóc jo!.- va exclamar el Pèls (Pepón).
- Au, calla.- va dir la Cris.
- Som-hi!.- va dir el Pèls (pepón).
- Au!.- van cridar els dos.
- Ha funcionat?.- va preguntar la Cris.
- No. I fa mal.- van dir els dos.
- Ximples. Hem d’anar a l’hospital.- va dir la Cris.
- Si, ara hi corro! Perquè ens tractin com ximples!.- va exclamar el Pèls (Pepón).
- Doncs què vols que fem, eh, Jose?.- va dir la Cris amb cara de preocupació.
- Esperar a demà a veure què fem.- va dir ell intentant fer-li un petó per calmar-la.
- Eh! Tu no em toquis!
- Au! Però que sóc jo! De veritat.- va dir el Pèls (Pepón)
- Però no vull que em toquis amb el cos del Manel.
- Està bé.- va dir el Pepón sospirant.
- Doncs esperem a demà.- va dir la Tati.
- Està bé.- va dir la Cris emportant-se el Pèls (Pepón).
- Bona nit.- va dir la Cris.
- Bona nit.- va dir el Pepón agafant la seva cartera de la butxaca del Pepón (Pèls) i canviant-li per la del Pèls que tenia a la butxaca del cul.
- Gràcies.- va dir el Pèls, que seguia menjant.
- Anem.- va dir la Cris sospirant.
Fora del restaurant...
- Em sembla increïble que t’hagis passat això, Jose.- va dir la Cris.
- A mi també. Però deu haver passat per alguna cosa en concret. No t’amoïnis, demà ja pensarem en algo a cal Jacinto.- va dir el Pepón.
- Eeeeh?! Que vols anar-hi igualment? En aquestes condicions?.- va exclamar la Cris sorpresa.
- Es clar! Així ho resoldrem allà!.- va exclamar el Jose.
- Doncs ja ho veurem...- va xiuxiuejar la Cris.
- No t’amoïnis més, dona. Ja trobarem una solució demà, ara cap a casa.- va dir l’home posant-li la mà al cap i fent-li un petó a la galta.
- Ecs. T’he dit que no facis això!.- va dir ella apartant-se.
- Y dale! Tú eres cabezota como tú sola, cariño! Bueno, pues no me dejes hacerte nada, tú misma te lo pierdes.- va dir el Pepón fent morros.
- Ja t’he dit que no vull que te m’acostis amb la pinta del Manel, que és molt estrany. Ah! I espero que la Tati no et faci res...- va dir ella sospirant.
- Dubto molt que la teva amiga, per molt morbo que tingui es tiri al Manel amb el meu cos, però bé...- va dir el Pepón posant els ulls en blanc.
- No diguis bestieses! Espero que no.- va dir ella.
En arribar a casa del Pepón...
- Quin piset més mono!.- va exclamar la Cris.
- Si, el primer cop que vens i que sigui en aquestes circumstàncies. Maleït Manel!.- va exclamar el Pepón ple de ràbia.
- Se’m fa estrany veure el cos del Manel dient: maleït Manel amb la teva ràbia, Jose.
- Jeje. Una mica estrany si que és, oi?.- va preguntar l’home.
- Doncs si.- va dir ella seient a la taula del menjador.
- Au, que t’ensenyo el dormitori.- va dir el Pepón.
- Oh! Que maaacoooo! Un lavabo rosa!.- va exclamar la Cris.
- Si, és que la meva àvia va insistir en triar un dels lavabos per quan vinguès ella de tant en tant. I li va fer il·lusió rosa.
- Que bé!! A casa la meva àvia n’hi ha un d’igual i sempre es el que m’ha agradat més.- va dir la noia amb un somriure.
- M’alegro que t’agradi.- va dir l’home somrient.
- I l’habitació, Jose?
- És aquesta.- va dir entrant en una habitació de matrimoni.
- I això? No vius sol?.- va preguntar estranyada.
- Per si tenia parella algun dia, per això una habitació amb un llit de matrimoni. I en aquesta altra hi dormo normalment, quan estic sol.- va dir assenyalant l’habitació contígua.
- Ah. Vaja.
- I en aquesta hi dorm l’Agustín quan hi ve de tant en tant.- va dir el Pepón rient.
- Uala! És que el Bigoti es queda sovint?
- Doncs si.- va dir ell com lo més normal del món.
- Ah! Però no pensis malament!.- va exclamar ell de cop, en veure la cara que feia la noia.
- Està bé. Doncs em puc quedar en una habitació sola?
- No vols dormir amb mi?.- va dir l’home fent una mirada suplicant.
- És que... amb aquesta pinta...
- Això té solució!.- va exclamar el Pepón ficant-se al lavabo.
Una estona més tard...
- Que et semblo?.- va preguntar el Pepón amb l’aspecte canviat.
- El Manel et matarà.- va dir la Cris després de veure que s’havia tallat els cabells a lo cutre i amb els cabells tot engominats.
- Jeje. No tens res més a dir? Estic més guapo?.- va preguntar l’home acostant-se a ella.
- Home, més guapo més guapo... què vols que et digui, el Manel no m’agrada, físicament. És un noi jove, si, però no m’atreu.- va dir ella mirant-lo als ulls.
- Au, pensa que sóc jo. Tanca els ulls i prou.- va dir l’home fent-li un petó.
- Deixa-ho córrer, home. Ja t’he dit que m’agrades, però que no vull que em toquis amb el seu cos. Vull que siguis tu mateix amb el teu propi cos.- va dir ella avergonyida.
- Bé, doncs si és així, et perdono.- va dir fent-li una abraçada.
- Perdonar-me el què?
- Que no vulguis que te m’acosti. És que fa mal que em diguis que m’allunyi.
- Au, home...- va dir ella entristint-se.
- No facis aquesta cara. Anem a dormir?
- Si, bona nit.- va dir ella quedant-se a l’habitació on dormia normalment ell.
- Au, doncs jo dormiré a l’habitació de l’Agus.- va dir ell resignat.
- Bona nit.- va dir ella fent-li una abraçada.
- Bona nit, preciosa.- va dir ell sense deixar-la anar.
Mentrestant, l’Emma i el Pèls 2...
- que et sembla, la platja?
- És preciosa, així de nit.
- Ja t’ho deia, que et duria a un lloc interessant.- va dir el Pèls 2 abraçant la noia.
- Ejem...
- No diguis res, escolta’m...- va dir l’home tot enrojolat.
- D’acord, t’escolto.
- M’agrades molt, tots aquests mesos que hem estat sortint m’has començat a agradar més i més i et vull demanar que surtis amb mi formalment i que siguem una parella. Ho vols?.- va dir l’home mirant a la noia als ulls.
- Doncs et dic que si, que tu també m’agrades molt.- va dir l’Emma.
- Quina alegria!.- va exclamar el Pèls 2 sense deixar de petonejar la noia.
- Passegem?.- va pregunat la noia donant-li la mà.
- Si.- va dir ell tot feliç.
I sota la llum de la lluna plena d’aquella nit, l’Emma i el Pèls 2 van començar una nova vida junts, quines peripecies els esperen d’ara en endavant com a parella?
Mentrestant, la Tati i el Pèls...
- Escolta Manel, em sembla que has menjat massa. Després el Jose t’escabetxarà per haver menjat massa amb el seu cos.- li va advertir la Tati.
- És que tenia gana!.- va exclamar el Pèls.
- Ui! Tinc el mòvil del Jose enlloc del meu. Tafanegem els seus missatges?.- va proposar el Pèls.
- No està bé... però... és una temptació massa gran!.- va exclamar la Tati prenent-li el movil de les mans i començant a llegir els missatges.
- Oh! S’envia missatges amb la Cris!.- va exclamar el Pèls.
- Ah si? I què li diu?.- va dir la Tati.
- Que bonic... que romàntic, aquest home .-va dir el Pèls.
- A veure si em dius coses semblants, eh?!.- li va recriminar la Tati clavant-li un clatellot.
- Si vols començo ara mateix!.- va dir el Pèls acostant-se a la Tati.
- Més val que no.- va dir la Tati apartant-lo.
- Perquè?.- va preguntar el Pèls indigant fent morritos.
- Perquè no em puc concentrar amb la cara del Pepón.- va dir la Tati.
- Au, no et dóna morbo?
- La Cris em matarà i el Pepón a tu. Aixi que més val que no.- va dir la Tati pregant perquè el Pèls la deixès estar.
- Està bé, em comportaré. Però no sé si podré aguantar-me.- va dir el Pèls amb cara de pena.
- Ui, una trucada?!.- va exclamar el Pèls.
- Ei, hola Cinto!.- va exclamar el Pèls.
- Cinto? com que Cinto? Que em dic Ja-cin-to! Ei, escolta Jose. Que em pots fer un favor?.- va preguntar el Cinto.
- Si, quin?.- va respondre el Pèls.
- Doncs que demà, quan vinguis, si pots portar unes olivetes també, perquè he mirat l’armari i no en tinc. D’acord?.- va preguntar el Jacinto tot amoïnat.
- Oh! I tant! Per cert, el Manel diu que també vol venir.- va dir el Pèls.
- Ah! Doncs que vingui també! Es que li he deixat uns missatges al contestador perquè no hi era. Aixi que l’afegeixo també. Doncs digues-li que ell dugui les olivetes i alguna cosa més per picar. D’acord?
- D’acord. Fins demà!
- Fins demà.
- Marxem demà?.- va preguntar la Tati.
- Demà anem a cal Cinto. Ha dit que a les 6 a casa seva i que el Jose també hi va. Què deuen fer? Escoltem el contestador...- va dir el Pèls.
“Ei, Manel, sóc el Jacinto, de la feina. demà a casa vull estrenar una tele nova que m’he comprat, d’aquestes de plasma i amb satèlit digital. He convidat a uns col·legues per veure el futbol allà. T’hi apuntes? Digues-me alguna cosa, d’acord? Fins demà, doncs! Comptem amb tu!”
- Doncs això és el que deia.- va dir el Pèls.
- Vaja. Per cert. Si has parlat amb el cos del Jose però a la teva manera què haurà pensat el Cinto?
- Doncs que el Jose ha begut o alguna cosa per l’estil. Demà ja sabrà la veritat.- va dir el Pèls arronsant les espatlles.
- Doncs noi, dorms al sofà.- va dir la Tati.
- Perquè?!.- va exclamar tot indignat.
- Perquè em fa cosa estar a prop teu, tio! Fuig! El llit avui és meu.- va dir la Tati tapant-se amb el llençol
- Està bé...- va dir el Pèls amb cara de pena i el cap cot.
- Bona nit, amor meu.- va dir la Tati.
- Bona nit, tirana.- va dir el Pèls tot trist.
- De tirana res, que ho faig pel nostre bé.- va dir la Tati apagant el llum.
- Està bé...- va dir el Pèls estirant-se al sofà.
Al dia següent... a cal Cinto...
- Bona tarda!.- van exclamar el Pèls 2 i l’Emma, que arribaven tots contents.
- Bona tarda. Sou els primers.- va dir el Cinto tot content.
- Oh! Que bé, no?.- van dir ells dos rient.
- Per les vostres cares veig que anit ho vau passar bé, oi?.- va dir el Cinto amb una mirada pícara.
- Potser si, és el màxim que et diem.- va dir el Pèls 2 rient com un beneit.
- Bé, doncs seieu al sofà, poseu-vos còmodes i esperem junts mirant qualsevol cosa mentre els altres venen.- va dir el Cinto.
- Ah! Si! Té, unes patatones per picar: fritos, patates del dia i conos 3D del condis.- va dir l’Emma.
- Gràcies.- va dir el Cinto.
- Ding dong.
- El timbre.- va dir el Cinto anant a obrir.
- Bona tarda!.- va exclamar content en veure el Bigoti que arribava juntament amb el Cap d’es i el Ceri.
- Eiii!.- van exclamar els acabats d’arribar.
- Què em porteu un regalet?.- va preguntar el Jacinto emocionat.
- Doncs si.- van dir tots amagant les bosses amb el mejar i el beure.
- Quina ilu!.- va exclamar el Cinto entrant i fent saltironets.
- Ding dong!.- va sonar de nou el timbre.
- Ja vinc!.- va exclamar el Cinto corrent cap a la porta mentre els tres que havien arribar seien al sofà amb el Pèls 2 i l’Emma.
- Hooola!.- van dir el Pèls (Pepón) i la Cris alhora.
- Que us heu confòs de parella?.- va preguntar el Cinto extranyat.
- És una llarga història. Ara us ho explicarem.- va dir la Cris donant-li les begudes (una ampolla de cava rosat, un kas de taronja i un sprite).
- Gràcies, passeu, passeu.- va dir el Cinto.
En entrar el Pèls (Pepón) i la Cris al menjador tothom se’ls va quedar mirant com “estic flipant”. I el Bigoti, que va ser el primer en reaccionar va dir:
- què ha passat? Que us heu canviat les parelles amb la Tati o què?
- No exactament...- va dir la Cris que no sabia com explicar-ho.
- Ding dong
- El timbre! Vaig a veure qui és.
- Hola!.- van dir el Pepón (Pèls) i la Tati.
- Us esperàvem. Passeu.- va dir el Cinto aguantant-se el riure.
De nou, a la sala, tothom petrificat. En veure el Pepón engominat, amb la Tati. Ah! I el Pèls, amb els cabells de punxa, curts i engominats a l’estil Pepón i el Pepón a l’estil Pèls tot descamisat i amb roba de més jovenet.
- ens podeu explicar què passa aquí?.- va demanar el Bigoti.
- Doncs que ahir al vespre ens van trobar per casualitat al xinès i el Pepón va voler marxar ràpidament perquè no volia estar amb el Manel i llavors, es van donar 1 cop de cap i van fer un intercanvi de cossos.- va explicar la Tati resumidament.
- Aaaaaah!.- van fer els presents.
- Ding dong.
- Hooola!.- van dir el Jose Luis i el Gos, que arribaven plegats.
- Ei! Veniu, no us perdeu això!.- va exclamar el Cinto arrossegant-los cap al menjador.
- Què ha passat?.- van preguntar els dos.
- Doncs que s’han canviat de cossos i no saben com tornar-hi.- va explicar el Jacinto rient.
- Doncs si que estem bé!.- va exclamar el Brincos 3, que havia obert amb les claus.
- Ui! Tens claus,Manel?.- li va preguntar el Pepón (Pèls) en el to burleta de sempre.
- Manel, deixa de fer el burro amb el cos del Jose, que alucino. Ah! I responent a la teva pregunta. Si, m’he barallat amb la dona i estic passant uns dies a cal Cinto.- va dir el Brincos 3 rient.
- Compartim gastos, eh?.- va recalcar el Cinto.
- Exacte, no visc aquí en aquest superpiset de gorra, eh?.- va dir el Brincos 3 agafant una cadira i seient a propet de la Cris.
- Doncs abans de que comenci el partit, hem de trobar una solució.- va dir el Pèls 2 posant-se la cinta del Barça al cap.
- I si els fem donar un altre cop de cap?.- va preguntar el Brincos 3.
- Ja ho vam provar i res.- va dir la Cris.
- Què pensàveu en aquell moment?.- va preguntar el Cap d’es.
- Doncs en estrangular el Pèls i perdre’l de vista.- va respondre el Pèls (Pepón).
- En burxar al Pepón.- va respondre el Pepón (Pèls).
- Jajaja. Aixi pensàveu l’un en l’altre...- va dir el Bigoti pensant.
- Reunió!.- va exclamar la Tati.
- Si, em sembla que hem pensat el mateix, noia!.- va exclamar el Bigoti rient.
- Vosaltres, exclosos.- va exclamar la Tati.
En una habitació...
- hem de fer que es barallin i després, accidentalment, que es donin un bon cop de cap.- va explicar la Tati.
- És una bona idea. Com els fem enfadar?.- va preguntar el Jose Luis.
- Molt fàcil. Propiciar que el Manel digui bestieses de les seves, jo el burxaré també i la resta procureu fer-lo enfadar al màxim. Aixi, els donarem una empenta quan estiguin a prop i es canviaran de nou.- va explicar el Bigoti.
- D’acord.- van dir tots alhora abandonant la habitació del Cinto.
- Una mica guarrillo si que ets, eh, Cintet?.- va renyar-lo el Bigoti rient.
- Tu calla, que en teoria no hauríeu d’haver-hi entrat, per tant, no he endreçat.- va dir ell avergonyit.
- Si, si... està bé.- va dir el Bigoti.
- Mans a la obra!.- va exclamar la Tati aixecant el braç.
De nou a la saleta d’estar...
- Manel, em fas un petonet?.- va preguntar la Tati.
- És clar!.- va exclamar el Pèls (en cos del Pepón)llançant-se-li al damunt.
- Eeeeh! No la petonegis amb el meu cos!.- va exclamar el Pèls (Pepón).
- Si, segur que anit tu si que et vas aprofitar del meu cos!.- va exclamar el Pèls començant a fer el burro.
- Mentida! Espero que no hagis fet més bestieses...- va advertir-lo el Pepón.
- Potser si...- va fer el Pèls dissimulant.
- Ahir vam tafanejar els teus missatges de mòvil.- va dir la Tati.
- Aaaaaah! De què aneu? Tafaners! Maaaneeeeel! Tros de carellot! Com t’atreveixes!.- va exclamar llançant-se li al damunt.
- Deixa’m, violent. Que no vull ferir el meu preciòs cos!.- va exclamar el Pèls.
- Tu calla! Desgràcia humana! Què més vas fer?
- Dormir al sofà!.- va exclamar la Tati rient.
- Aaah! El mal d’esquena que agafaré serà culpa teva!
- L’edat, se’t ressenteix, eh?.- va dir el Pèls picant l’ullet a l’estil comercial (amb el cos del Pepón).
- I un rave!.- va exclamar intentant-lo escanyar.
- Ara!.- va exclamar el Bigoti mentre tothom se’ls llançava al damunt i el Brincos 3 i el Cinto els feien donar 1 bon cop de cap.
Els dos van estar inconscients a terra una bona estona fins que el Pepón va recobrar el coneixement.
- Collons!, quin mal de cap!.
- Et trobes bé?.- va preguntar la Cris.
- A qui se li acut fer-nos un superplacatge.- va dir el Pepón.
- Recordes anit?.- va preguntar la Cris.
- Perfectament, no em vas deixar fer-te res perquè tenia el cos del Manel... – va dir l’home corrents al lavabo per veure si estava com sempre.
- Em sembla que ha tornat tot a la normalitat...- va dir el Brincos 3 engegant la tele mentre començava a picar fritos.
- Ei! No t’ho jalis tot tu!.- va exclamar la Tati llançant-se al damunt del plat de fritos.
- Són meus!. Mi teeessooooooroooo.- va exclamar el Brincos 3 guardant-se el plat entre els braços com algo molt preciós.
- Au, Manel , no et converteixis tu en Golum, ara!.- va exclamar el Pèls 2.
- Jajaja. Segur que si el Manel estès despert ja n’haguès dit alguna de les seves!.- va exclamar el Pepón sortint feliç del lavabo i abraçant la Cris.
- Quines ganes tenia de tornar al meu cos!.- va exclamar l’home fent-li un petó a la noia.
- Ah si?.- van dir tots rient burletament.
- Calleu! Deixeu-me estar!.- va exclamar el Pepón abraçant-la més.
- Ooh! Quin mal de cap!.- va exclamar el Pèls.
- Manel! T’has despertat!.- va exclamar la Tati abraçant el Pèls perquè no es volia quedar enrera respecte la Cris i el Pepón.
- Si... quines ganes de tornar al meu cos...- va dir mirant la Tati.
- L’altre!.- va exclamar el Brincos 3 obrint el pot d’olives verdes amb pinyol.
- Tu, gula! Deixa de menjar! Que t’ho jalaràs tot en 2 segons!.- va exclamar el Bigoti retirant-li el pot de les mans.
- Ara ploraré!.- va fer el Brincos 3 fent veure que plorava.
- A veure, eh, Manel, no facis com l’altre Manel, que sinò, m’emprenyo. Que falten 10 minuts perquè comenci el futbol.- va dir el Pèls 2 amb la seva cinta del barça, la bufanda i la samarreta posades.
- Quin home...- van dir la resta seient en silenci i preparats per veure el futbol.
- M’ajudeu a posar coses, noies?.- va preguntar el Cinto.
- Síi!.- van respondre les tres boges.
- Doncs au!
La tarda va passar sense més incidents però això nomès és el principi, encara queden més peripècies d’aquests homes per explicar!
I aqui ho deixo x avui... jojojo, km fa el Bigoti... :P
pròximament, el capítol 5 de la història del bus XD
segurament sigui o demà al matí o dimarts al matí que actualitzi, o potser demà a la tarda... com que plego cap a quarts de sis... ^.*
au, ens llegim!
No hay comentarios:
Publicar un comentario