viernes, junio 30, 2006
El Detectiu Miki i el cas de les desaparicions: el desenllaç
Aqui poso el desenllaç de la primera història del detectiu Miki. espero que la disfruteu tant com jo quan la vaig escriure! ô.ô
- Sí, tot el dia.
- Perfecte.
- Vostè qui és?
- Sóc el Detectiu Miki i li voldria fer unes preguntes.
- Molt bé.
- Vostè va ser la que va veure les nenes del senyor Simon amb un paio desconegut?
- Sí, jo les vaig veure amb un home vell que se les va emportar. Les dues duien a les mans un peluix en forma de peix, gran, de colors. Cosa que em va cridar l’atenció.
- Ah si?.- va dir el Miki fent-se l’orni. Altra volta el peix de colors.
- Sí, i ja no sé res més.
- Aquell home passa sovint per aquí?
- No ho sé, no em sona.
- Molt bé, moltes gràcies.
- Em pot posar un merengue?.- va demanar el Fran.
- Si, és clar. Alguna cosa més?- va dir la dependenta.
- Sí. Una taronjada. La té de llauna?
- Sí.
- Doncs una de llauna.
- Per prendre aquí?
- Sí.- va dir el Miki.
- Molt bé.
- Ah! Senyoreta, la taronjada en un got llarg, amb glaçons, un tros de llimona. D’acord?
- Sí. Alguna cosa més?
- Sí. Per mi un entrepà de pernil salat. I de veure un cacaolat.
- Per mi un entrepà de xoriço. I per veure un granmissat de café.- va dir el Saba.
- I per mi unes pastes variades, d’aquelles d’allà. I una llet blanca.
- Molt bé.- va dir la dependenta.
El Miki va fer un senyal als nois per seure a la taula de la finestra, perquè així vegessin al Colom i al David quan vinguéssin.
- Miki, i ja sabran on som?.- preguntà el Fran.
- Sí, perquè és la pastisseria preferida del Colom.
- Aaahh!.- van dir els altres.
- Ara explicaré les meves conclusions del cas, explicant-lo pas per pas.- va dir el Miki.
- Ah si?.-van fer els nois.
- Sí, però abans vull saber si heu pensat en algu en concret.- va dir el Miki.
- Es que amb tan poques pistes... – va dir el Fran.
I per allà passaven el Colom i el David. El Fran els va fer un senyal amb la taronjada a la mà.
El David i el Colom van entrar. No duien bosses de la compra, això volia dir que havien anat a ca el David a deixar les bosses.
El Colom va demanar unes pastes que venien en una bossa i que tenien pinta de ser mini croissants. I per veure una horxata, com sempre.
I el David va demanar dues bosses de mini croissants i quatre donuts de xocolata. I per veure una cola de litre.
Llavors, el Colom i el David van seure.
El Miki els va preguntar com els havia anat la compra i va dir que bé.
La dependenta els va servir el que havien demanat tots menys el Fran, que ja tenia el seu got, buit, de taronjada.
- Si són servits; aquí tenen les seves comandes.
- Gràcies. Pot portar-me una altra taronjada igual?
- Sí, és clar.- va dir la dependenta.
- Vaig a menjar-me això...- va dir el Colom.
Va començar a obrir la bossa i en va treure una pasta, però en veure que no li agradava perquè resultà ser una pasta de crema per dins i coco ratllat i resulta que al Colom no li agrada el coco, va fixar la seva mirada cap als croissants del David, i quan ell mirava per la finestra... nyaca! Ja li havia pres un croissant de la bossa. I el David va veure que tenia un croissant estrany i va pensar ja hi ha tornat! I li va passar una bossa de croissants de xocolata al Colom i ell es va quedar la del Colom.
Després d’això el Miki va dir:
- Mireu les fotos de les nenes. .- La primera no tenia res de particular però el David va dir:
- Agafa un peix de peluix!
- Sí, jo els he vist. Però no recordo on...- va dir l’Oscar.
- Exacte! Totes les nenes i el nen de les desaparicions tenien aquest peluix, a més, la mare de la primera nena desapareguda, anava al psicòleg, que segons l’Oscar va veure allà.
- Això!.- va corroborar l’Oscar.
- No voleu dir que són massa coincidències?.- va preguntar el Miki.
- Això vol dir que el segrestador és el psicòleg!.- va exclamar el Fran amb menjar a la boca.
- Podria ser...
- Podria ser?!.- exclama el Saba amb aires de superioritat.
- Sí, una persona és innocent fins que es demostri el contrari.
- Ah!.- va dir el Saba.
- Ara farem una visiteta al doctor.... truquen.- va dir el Miki mentre treia el mòbil.
Era la senyora Núria, que deia que el Carlitus acabava d’arribar de l’escola. El Miki li va dir que si la vella havia cantat.
La senyora Núria va dir que sí, que havia dit que el doctor Focamonjo Peixflonjo era el cap de la senyora i que li havia segrestat la néta i li havia dit que si no sortia bé la investigació que li faria el mateix que a les altres nenes que havia agafat.
El Miki va preguntar-li si sabia què els feia a les altres nenes, però la senyora Núria li va dir que ella no ho sabia.
Va penjar. El Miki els va explicar el que els havia dit la mare d’en David i van decidir actuar. Van fer una visita com a polis el Fran i el Miki. Es van aixecar i van deixar jalar als altres.
Van pujar la pujada del Carrer de Ca l’Ample, que era on, per casualitat, hi havia el consultori del doctor Focamonjo- Peixflonjo.
Van trucar a la porta i els va obrir un vell calb, amb una barba de nan, i amb una panxa considerable.
El Fran li va xiuxiuejar al Miki: ja fa honor al carrer on viu, eh?
El senyor ample va dir:
- En què els puc servir, senyors policies?
- Doncs ens agradaria fer-li unes preguntetes, per pura rutina.- va dir el Miki.
- Que potser sóc sospitós per alguna cosa?.- va preguntar el doctor amb una entonació molt falsa.
- No, hi ara!.-va exclamar el Fran amb molt de sarcasme.
- Era sarcasme, això d’ara?.- va preguntar el doctor.
- No, és que ell sempre parla així. Així és el meu ajudant.- va dir el Miki clavant-li un cop de colze al Fran.
- Els agradaria passar?
- És clar.
- Passin, passin, que veuran el piset... – va dir el doctor.
En entrar es veia una placa que deia Consultori del Doctor Cinto Ample Focamonjo-Peixflonjo.
- Óndia Miki mira això!.- va exclamar el Fran.
El Miki, que anava davant amb el doctor es va girar amb mirada fulminant i el doctor també.
- Vosté es diu Cinturó Ample! No ho sabia. Quin nom més peculiar!.- va exclamar el Fran.
- Em dic Cinto Ample, i no pas Cinturó Ample.
- Ah! Ho sento, senyor Ample.- va dir el Miki.
- No passa res, però revisi-li la vista al seu ajudant.
El Miki va pensar: m’hauria d’haver endut el David...
Van veure les sales que hi havia per tot el consultori i van veure que per tot arreu hi havia peixos de peluix.
El Miki li va preguntar:
- Com és que per tot el consultori hi té peixos de peluix, senyor Ample?
- Doncs perquè com diu el meu cognom, Peixflonjo, m’agraden molt els peixos flonjos de peluix. I per aquest motiu, en tinc per arreu.
- Ah.
- Perquè ho pregunta?
- Per curiositat.
- Coneix la senyora Gutiérrez?
- En conec molta de gent.
- Però aquesta senyora en concret?
- No ho sé. Es una pacient meva?
- Sí.
- Que m’ha denunciat?
- Què li fa pensar?
- No ho sé. La seva presència?
- Doncs és per una cosa en relació amb la senyora Gutiérrez.
- Ah! Doncs ho sento, però ja coneix allò del secret professional; i que, per tant, no li puc dir res de res.
El Fran va agafar un dels peluixos i va dir:
- A l’etiqueta hi posa Focamonjo-Peixflonjo inc!!!
El Miki es va mirar el Fran i va dir al doctor:
- Què m’en pot dir d’això?
- Que tinc una fàbrica de peixos de peluix. Ja li he dit que m’agraden molt.
- On té la fàbrica?
- Això importa?
- Sí, molt.- va dir el Miki pensant que el Fran havia fet diana.
- Doncs al darrera de casa, en una fàbrica.
- Podem visitar-la?
- Per?
- Perquè tinc una sospita.
- Què? Vostè sospita de mi?
- Penso que vostè ha segrestat els nens, perquè segons les nostres fonts, un home gran i gras ha segrestat les nenes del Senyor Simon, el veí de sota seu.
- I creu que he estat jo?
- Sí, perquè elles tenien el seu peluix.
- Són veïnes,els el vaig regalar jo.
- I la filla de la senyora Gutiérrez?
- També.
- Mentider! No pot ser això veritat! Perquè la filla va desaparèixer abans de que la senyora Gutiérrez vingués al seu consultori. I ella viu lluny d’aquest carrer.
- I ella no el podria haver comprat?
- No. Perquè acaba de dir que vostè li va donar.
El metge va intentar fugir i va activar una cortina de fum.
Va obrir-se una porta secreta que duia a la fàbrica de peluixos i el fum es va esvair quan el Miki va obrir una finestra.
El Miki li va dir al Fran que truquès al Colom i als altres perquè pugéssin, que necessitaven reforços. Ell, mentrestant, trucava al Carlitus i li demanava que li portés la càmara de vídeo per agafar proves de la culpabilitat del senyor Ample.
Van arribar en poca estona. El Miki va mirar d’esbrinar per on havia escapat el senyor Ample. El Colom, que estava cansat, va arrepenjar-se en una figureta en forma de peix, que hi havia a l’estanteria de la llar de foc del despatx personal del senyor Ample.
Es va obrir la porta. Van cantar victòria.
Els detectius van entra a la sala amb les pistoles a les mans. En entrar al recinte secret, es va veure una fàbrica una mica estranya. El Carlitus anava filmant tot el que hi havia. I tot d’una es va veure una sala estranya, en la qual hi havia un peixet a la porta, penjat. Van obrir-la i van veure que hi havia robes de nens petits. En entrar més endins, van veure que hi havia les màquines amb les quals es feien els peluixos i van veure rastres de sang al voltant de la màquina, la qual hi quedaven també restes de ossos. Era esgarrifador, el paio feia servir nens petits per a fer els seus peluixos! L’havien de detenir pel crim comès.
El Miki va trucar al cap de la policia i li va comunicar els fets, li va dir que tenia proves de la culpabilitat del senyor Ample i que donés l’ordre de busca i captura del paio. El van enxampar a la fugida de la ciutat quan es disposava a marxar en un tren de llarg recorregut.
I un cop més, el detectiu Miki havia resolt un altre cas.
Doncs lo dit en l'anterior post, si voleu les històries en versió colors per una millor comprensió de la història, tan sols cal demanar-ho. he escrit unes 10 històries del detectiu Miki, espero que les pugui acabar, perquè algunes estan sense desenllac bé per mandra o bé per falta d'idees. però espero acabar-les aviat! ens veiem! ^.*
Nova història: El Detectiu Miki i el cas de les desaparicions.
Tal i com indico al títol posaré una nova història. aquesta la vaig escriure ja fa temps, quan tenia el vici de les històries de detectius i estava enganxadíssima (l'estiu passat) a les històries de l'inpector Maigret del Georges Simenon.
aquest detectiu Santfeliuenc és el Detectiu Miki i ell i els seus inseparables amics i ajudants resoldran insòlits casos que passen a Sant Feliu! :O aquest no és el primer cas. el primer no recordo on el vaig posar. quan el trobi el penjaré. aquesta és la història del tercer cas del Detectiu Miki.
només em cal dir: que la disfruteu! ^o^
aquestes són les 7 primeres pàgines, en el seguent post anirà la conclusió del cas! ^.* (si voleu diàleg de colors, m'ho diueu, i ho canviaré encantada ^^)
EL DETECTIU MIKI: EL CAS DE LES DESAPARICIONS MISTERIOSES.
El Miki, es va separar del cos de policia perquè trobava que no li satisfeia el fet de fer de poli i va muntar la seva pròpia agència de detectius en un edifici de la seva localitat, en el qual hi havia una filatèlia a sota i al costat una numismàtica.
Però el Miki no estava sol en això, tenia els seus ajudants: el David (el dels calers), el Carlitus (el dels calers, bis), el Fran (el pringat), el Colom (el qui feia d’esquer, normalment), el Saba (un simple acoplat) i l’Oscar (un company més).
Aquell dia, una dona misteriosa va entrar a la agència del Miki i li va dir: la meva filla ha desaparegut.
El Miki la va fer seure i li va oferir un cafè. La dona semblava nerviosa i li va dir que la seva fill feia tres setmanes que no donava senyals de vida i que la policia no l’havia sabut trobar, potser era morta.
El Miki va obrir el pot dels xupa xups i en va agafar un; el David, que mirava de lluny, el va imitar. Llavors, va dir:
Primer de tot, vull una foto de la seva filla, saber què feia quan va desaparèixer, amb qui havia estat abans de desaparèixer, els seus amics i enemics, tot això. I a més, si em permet, veure la seva habitació i les seves pertinencies per tenir pistes.
La dona va dir que tot això ja li havia preguntat la policia.
El Miki li va dir que si no li deixava fer que no podria ajudar-la. Llavors, la dona va accedir a deixar-los-hi anar l’endemà a la tarda perquè aquella tarda tenia teràpia al psicòleg.
El detectiu li va preguntar que perquè hi anava i ella li va respondre que des de la desaparició de la seva filla que hi anava per sentir-se millor, que aquell psicòleg era molt bo.
El Miki va deixar marxar la senyora quan li va haver donat les dades solicitades.
Quan la senyora va sortir li va dir al Colom i a l’Oscar que la seguissin fins al psicòleg i que el Colom i ell es fessin passar per pacients i que després li portéssin informació.
Al dia següent, va venir un home super preocupat que deia que les seves filles havien desaparegut també. El Miki el va fer seure com a la senyora del dia anterior. Ell va parlar, va dir que les seves filles havien sortit una estona al carrer de ca l’ample i que ja no havien tornat. Ell les va anar a buscar però no estaven enlloc. El més curiós es que una veïna havia dit que les havia vist amb un home de mitjana edat.
El Miki va encendre la bombeta. Potser es tractava d’un segrestador de menors? Un pederasta? O què? Mentre el senyor parlava, el Miki anava fent les seves hipòtesis.
Ell li va deixar una foto de les seves filles, eren bessones, de 10 anys. Ell li va preguntar si la seva dona també hi era. I li va explicar que ell i la seva dona estaven divorciats des de feia temps i que ell vivia sol amb les nenes; ja que la mare s’en va desentendre.
El Miki va anar a casa de les nenes amb el David.
Tots dos van estar mirant, era una habitació normal i corrent, de color de rosa, per les dues nenes que compartien l’habitació. Les nenes tenien un peluix de un peix immens de color vermell que va cridar l’atenció del Miki, però no sabia perquè.
El Miki li va dir que el mantindria informat i li va dir adéu al senyor Simón.
El Miki li va preguntar a en David:
- Has vist res que et cridi l’atenció?
- No, senyor. Hi hauria d’haver algo que em cridès l’atenció i no m’hi he fixat?
- No, alguna cosa que et cridi l’atenció personalment.
- Doncs no, també es una resposta negativa, senyor.
- Doncs així, tornem al despatx.
- Senyor, em permet una pregunta.
- Si.
- Anem a jugar una estona a bàsquet per aclarir-li les idees?
- Bona pensada! Anem al Casino.
- Si, senyor.
El Miki i el David van entrar al Casino i van demanar el de sempre, una cola en un got llarg, amb llimona, glaçons i una canyeta per beure.
Els nois van agafar els gots i van entrar a les pistes de bàsquet per tal de jugar i van veure un grup de negres que jugaven. Els van demanar partit. Van estar jugant i en Miki li donava voltes al cas que duien entre mans; és que al detectiu Miki l’ajuda a pensar el fet de jugar a bàsquet.
Al cap de mitja hora va aparèixer en Fran, amb un got llarg a les mans, ple de taronjada (per variar), amb una rodanxa de llimona a dins i uns glaçonets.
El Miki li va preguntar:
- El mateix de sempre?
- Sí, senyor. Taronjada de llauna, el que em van recomanar en aquell viatge que vam fer. S’en recorda?
- Sí. Encara segueixes amb aquell costum. Això és bo.
Després de dir això es va quedar pensant.
- Costum, eh?.- va dir el Miki per si mateix.
- Diu algo?.- preguntà en David.
- No res, pensava.
- Ah. Vale. – va dir en David pujant els gots buits de cola al bar.
- Ara faré una gran esmaixada que us deixaré bocabadats!.- va exclamar en Fran mentre saltava.
En Miki es va girar cap a ell i en Fran es va donar un cop de cap amb l’aro de la cistella. Tothom esclafí a riure.
- Sí que ha estat una gran esmaixada!.- exclamà en Miki.
- No s’en rigui, senyor!.- exclamava en Fran avergonyit, cridant arreu, com fa sempre que està avergonyit.
Els altres només feien que riure però es que no hi havia per a menys. El que amoïnava al Miki és que ni el Colom ni l’Oscar no havien tornat.
Passà un tercer dia, arribàren en Colom i l’Oscar a l’oficina.
- Bon dia, senyor,
- Bon dia, Oscar. Què m’explica?
- Crec que aquest psicòleg és molt estrany. Fa les coses com la gent espera que ho faci.
- És molt fals? És això el que em diu?.- preguntà el Miki.
- Sí. A més, té uns peluixos en forma de peix de colors per totes les sales.
- Eh?.- pensà el Miki. Això em sona.
Aquell matí entrà una dona gran amb el seu net petit plorant i va dir:
- tinc un cas per a vostè, senyor Miki.
- Passi, bona dona. Vol un cafè?
- Sí, si us plau. Si pot ser, amb croissants, que no he esmorzat.- va dir la vella.
- Bruixa. T’ho cobraré.- va xiuxiuejar en David anant al forn de la cantonada del carrer a buscar croissants.
- El meu company els ha anat a buscar, si em fa el favor de seure.
- Si, senyor. Ara li explico el que passa.
- Si?
- Que la meva neta va desaparèixer ahir.
- Ahir? On?
- Al carrer de ca l’ample. Quan va anar a jugar a casa d’una amiga seva. Jo la vaig advertir, que en aquell carrer havia desparegut gent, però va dir que només anava a casa d’una amiga, que tornaria acompanyada de la mare de l’amiga. Però no va tornar.
- Va passar algo estrany?
- No. Jo no sé res més. Vaig trucar a casa de l’amiga i la mare em va dir que la seva filla també havia desparegut. Que havia sortit amb la meva neta i que no havien tornat.
- I això? La dona ho ha denunciat a la policia?
- O hi tant! Ella i jo. És que el meu fill fa prop d’un mes que ha sortit en un viatge de negocis i que encara no ha tornat i ma deixat els nens a mi.
- Ah... – va dir el Miki.
- Doncs, farà algo?
- Potser té relació amb el cas que estic investigant.- digué el Miki.
- I li he de dir algo més.
- Sí, m’ha de deixar veure l’habitació de la nena i ma de donar una foto d’ella, per més pistes.
- Molt bé. Quan m’acabi el café amb croissants el porto a casa.- digué la vella xarrupant un glop del cafè que acabava de preparar en Fran.
El David acabava d’entrar amb els croissants i pensant que la vella era una bruixa aprofitada.
- Escolti, avui el seu fill no ha d’anar a l’escola? Em sembla que avui començava el curs escolar.
- Sí, però no veu que ara no el puc acompanyar?
- I el seu marit?
- És mort des de fa deu anys.
- No! Espero que no digui el que estic pensant!.- va exclamar el Fran al seu interior. I en veu alta va dir:
- Senyor, vaig al lavabo, amb el seu permís.
El David el va mirar estranyat.
- Doncs això està mal fet.
- Ja ho sé, però no tinc ningú a qui demanar que porti el nen.- digué la vella amb mirada imploradora.
- Ah, està bé... David! Pots portar el nen a l’escola? A quina escola va, senyora?.- va dir el Miki mirant la vella.
- Ah! Moltes gràcies. Va a les monges.
- Molt bé, així queda a la cantonada. David, ves a les monges i porta el nen, quan acabis, ens veiem al carrer de ca l’ample.
- D’acord, d’acord, ja vaig a fer de mainadera.- va dir el David ronsejant.
- Anem?.- va dir el Miki a la senyora.
- Sí.
La dona es va aixecar amb molt de compte però de cop i volta li va caure una micro-càmara.
El David, el Colom i el Miki estaven a l’aguait i van collir la càmara, van bloquejar les sortides i van agafar la vella.
Sort que el Fran acabava de sortir del vàter, perquè se li havia vist el llautó, que ho feia per no portar el nen.
Llavors. Van agafar unes manilles del calaix de la taula del Colom, que era la més propera i van dir-li:
- ja pot cantar, senyora.
- No sé de què em parla.- va dir la vella girant la cara.
- Doncs la faré parlar.- va dir el David aixecant el puny. La veritat és que el David estava indignat per lo dels croissants.
- Molt bé. Colom, treu-li la perruca!.- exclamà el Miki.
- Parrup!.- va fer el Colom. Es disposava a treure-li la perruca a la vella quan ella va dir.
- Jo no porto cap perruca.
- Ah no?.- va preguntar el David.
- No. Jo sóc així de vella.
- I ens ha dit la veritat? Així què hi feia la càmara sota les faldilles, eh?
- No sé de què em parla. No vol dir que no l’havia col·locat vostè a sota el sofà per inculpar-me. A més, vostè no em pot retenir.
- Ah no?.- preguntà el Miki.
- No!
- Sí que puc. Perquè encara sóc policia.- va dir el Miki ensenyant la placa.
- No és veritat! Vosté va deixar el cos.
- Jajajajajaja. I vostè com sap això?
- Perquè el meu... perquè m’ho han dit!.- va sentenciar la vella.
- Ah! Veig que estava a punt de confessar... doncs perquè ho sàpiga, encara estic al cos de policia, el que passa, que en les hores lliures vaig per lliure. I quan agafo vacances, també.
- Impossible! Vostè és massoca!
- Jajajaja. Pot dir el que li plagui, senyora Matasans!.- va dir el Miki llegint el nom en el dni de la senyora que li allargava el David.
- Eh? Lladre! M’ha robat el dni!
- Vostè no està en condicions de dir res. A veure.... diu que és doctora auxiliar en psicologia, té 47 anys, vidua, i que viu al carrer Colomines. Interessant...
- Què troba interessant?
- Que vostè viu al carrer del damunt de ca l’ample.
- Ja li he dit abans!
- No. Vostè ha dit que la seva néta ha anat al carrer de Ca l’Ample a jugar no que visquès al carrer de dalt.
- Doncs això és el que volia dir.
- I realment té una néta, senyora Matasans?
- Sí. Li he dit la veritat!
- Je, pot ser veritat o no. Que potser li han segrestat la néta? O m’equivoco?
- Com ho sap?
- Jejeje. Perquè ja he resolt el cas.
- Queè?! Ja?.- van exclamar tots de cop.
- Si. Ara el resoldrem, nois. Però primer de tot, truca a la teva mare perquè vingui a vigilar la sospitosa.- va dir li al David.
El David va pujar al pis de sobre on hi vivien els seus pares i li va demanar a la seva mare que baixès una estona.
Es veu que sa mare li va dir que si a canvi ell li feia la compra, així que ell li va dir que si. Així que el Davis i el Colom van anar a fer la compra.
Així que el Miki es va emportar el Saba, el Fran i l’Oscar. I va dir al David i el Colom que es trobarien al carrer de Ca l’Ample.
El Miki i la colla van dir adéu a la senyora Núria i li van dir que quan el Carlitus torni del col·legi que la rellevi. Ella va fer que si amb el cap mentre buscava l’encenedor a la butxaca dels pantalons i treia un cendrer del tercer calaix de la taula del David. Se suposava que li deuria deixat ella.
Així que els nois van marxar.
El Miki i els altres van arribar al Carrer de Ca l’Ample i van entrar en una pastisseria i van començar l’interrogatori definitiu.
El Miki es va acostar a la dependenta i li va dir:
- perdoni, vostè va estar aquí dilluns i dimarts?
continuarà en el següent post! ^.*
Capítol 3 part primera ^^
Doncs aqui està la tercera entrega de la saga, amb la primera part del capítol 3. el parteixo amb parts perquè és molt llarg i trigaria 3 mil·lenis en actualitzar-se. ^^ disculpeu les molèsties. :P
Narrador
Pepón
Iaio Viciós, Arturo i Criticón
Tati
Pèls 2
Lolo
Bigoti
Cap d'es
Odia 2
Tecus
Julio
Popeye
Pèls
Lalala
Ceri
Calvorota
Va de guapo
Peluda
Cluni
Arracada
Pelopi
Cris
Cara gos
Emma
Mosqueitor
Capítol 3: La festa de disfresses al laberint de Torreblanca.
Així que, com que s’aproximava l’aniversari del Manel, l’Esteve va pensar 1 pla per venjar-se del Tecus i la dona del Pèls. Així que el Bigoti va recomanar fer 1 festa de disfresses per tal que el Tecus no reconegués al seu agressor quan li clavéssin la pallissa de la seva vida però que el Pèls tingués una coartada. I d’això se n’encarregarien els seus companys.
Així que el Bigoti, va demanar ajuda al Manolo del Bigoti i a l’Arturo, que no se n’adona de res, perquè li donéssin 1 cop de mà per preparar 1 festa sorpresa pel Manel, per al seu aniversari.
Així que el Bigoti, que és com una mena d’espia va deixar-ho tot preparat, uns micròfons per aquí i altres per allà del parc de Torreblanca i després unes mini càmares, que després ja se n’encarregaria de retirar i guardar-les per una altra ocasió.
Un cop estava tot enllestit, van decidir que la festa estava enllestida. Al dia següent, era el dia abans de la festa i tots aquells que hi assistirien estaven reunits a les cotxeres per discutir quines disfresses es posarien i què li regalarien. En aquell precís instant va aparèixer el Tecus i els va preguntar que què estaven planejant. El Bigoti, la veu cantant del grupet, li va respondre:
- Estem preparant una macro-festa d’aniversari amb ball de disfresses per l’aniversari del Manel, aprofitant que la majoria dels col·legues amb qui es porta bé tenen festa aquest diumenge. I també t’ho volíem dir abans, però, cap, que té lliure el diumenge, és a dir, demà?
- Doncs si, que m’estàs, convidant, Esteve?.- va preguntar el Tecus aixecant 1 cella tot dubtant sobre les intencions del Bigoti.
- Doncs si, senyor. El convidem a la festa d’aniversari del Manel.- va dir el Calvorota, interrompent-los.
- Ah, doncs si m’hi convideu, vindré. Què se li regala?.- va preguntar el Tecus, que havia mossegat l’ham.
- Doncs un rellotge, una corbata, una camisa i una colònia de les cares.- va respondre el Pelopi, que estava embolicant els regals.
- Apa! Quina gastada de calers! Doncs quan tingueu calculat quant toca de pagar ja m’ho direu i us donaré la meva part.- va dir el Tecus.
- Esperi, senyor. Que abans d’entrar a Torreblanca trobarà un cofre amb el qual podrà triar la disfressa que més li agradi, perquè serà una festa de disfresses. El diumenge a les 11 del matí comencem amb la gresca.- va dir-li el Bigoti.
- Doncs allà estaré, apa, fins demà.- va dir el Tecus.
El Tecus va marxar amb el seu cotxe en direcció Molins i els altres van seguir conspirant a les cotxeres.
Diumenge, les onze del matí, Parc de Torreblanca de Sant Feliu. Comencen a arribar els convidats, primer de tot va aparèixer el Cap d’escombra, amb el seu cap de raspall i va posar la mà dins d’una caixa i va treure el núm 9 i li va tocar la disfressa de moro. Així que va anar a canviar-se. En sortir del “vestuari” improvisat, duia una mena de túnica llarga de color blau cel, amb una màscara a la cara de color gris, el cabell recollit en una mena de còfia, uns penjolls ed plàstic que eren daurats i tot d’anells als dits, i als peus unes sandàlies. El pobre home deia que no sabia on amagar-se. El següent de la cua era el Bigoti, q ell era qui repartia els números i ho organitzava però que, per sorts, li tocava a ell. Va posar la mà dins la caixa i va treure un paperet on hi deia “àngel”. Així que es va dirigir al cofre i es va anar a canviar. Mentre el Bigoti es canviava va arribar el Manel, que en veure un paio vestit de moro i la resta asseguts en una rotllana a terra no podia parar de riure. En sortir del vestuari, el Bigoti duia una túnica rosada, amb unes immenses ales postisses, una corona enganxada a les ales que li quedava per damunt del cap i el seu somriure de jojojo.
En sortir, el Bigoti va mirar la llista a veure qui li tocava i era el torn del Bigoti 2. va acostar-se a la caixa i li va sortir el seu número, va mirar que li tocava: cavaller medieval! Va agafar la disfressa del cofre i es va anar a canviar. Mentrestant, el Pèls prenia seient entre els altres mentre el felicitaven.
El Bigoti 2 va sortir, amb 1 cota de malla super cutre, una samarreta gris de màniga curta a sota i uns pantalons arrapats de color negre. També duia una espasa de plàstic a les mans i una mena de barret que pretenia ser un elm.
El Bigoti va prendre la llista i va cridar el següent a la palestra: el Pelopi.
El Pelopi va acostar-se a la caixa decorada amb floretes (ves a saber qui la va pintar) i va treure un número i li va sortir anar de futbolista. Així que va agafar les coses que li tocaven del cofre i es va canviar. En sortir, duia uns pantalons mooolt curts, ensenyant cuixa, amb els pèls de les cames, els pantalons eren els de la selecció catalana, la samarreta de la selecció també, la de màniga curta, perquè passi fred i unes vambes blanques amb mitjonets curts de color rosa i vermell.
El següent és el Pèls 2, que s’acosta amb por cap a la caixa, perquè no vol les pitjors disfresses. Remena...i li surt el núm amb el que li toca: va de rei medieval! Se’n va cap al cofre de les sorpreses i en treu la disfressa i se’n va cap al vestuari. En surt, amb una corona daurada als pèls, una túnica morada, amb les mànigues vermelles, un cinturó platejat, una espasa lligada al cinturó i una capa groga llampant al damunt. La veritat és que si algun dia es vesteix així deurà d’estar força guapo... li hagués quedat millor la disfressa de dràcula, però no li ha tocat a ell... què hi farem!
El següent de la llista és el Calvorota. S’acosta tot content, confiant en la seva sort, cap a la caixa dels números. Remena...i li surt... de metge! Així que se’n va satisfet cap al cofre de les disfresses per tal de posar-se de metge... es canvia i surt amb uns pantalons curts blancs, unes sabatilles de dansa blanques, una bata curta rosa al damunt, amb un auscultador penjat del coll, amb una llanterna de miner al cap, un bolígraf a la butxaca superior de la bata, i a les butxaques laterals inferiors duia a una els palillos per fer “aaahh” i a l’altra un bloc de notes q representa el bloc de fer receptes.
El següent és el Cluni, que resa perquè de 25 persones presents, ell és el 7è i té moltes possibilitats de que li toqui les disfresses indesitjables, ja que ell, que és del grupet dels conspiradors, sap quines disfresses hi ha al cofre. A més, ell sap que no té tanta sort com el seu amic el Calvorota. Així que s’acosta amb por cap a la caixa... remena... i li surt... de sacerdot! Respira fondo... i pensa... podria ser pitjor! Així que s’acosta al cofre i treu la disfressa. Un cop canviat, queda així: una túnica negra, amb 1 alçacolls blanc, unes sabates negres i un rosari immens penjat del coll, amb 1 creu quilomètrica de color groc florescent. Pensa: si no em podria tocar 1 disfressa ben discreteta, no! Com que ho organitza l’Estevet... però no va dir res i va seure de nou a la rotllana.
Es va aixecar el següent, el Popeye. Tot content i confiat, això que encara queden les disfresses temudes, pels que saben quines són! Posa la mà a la caixa i...no treu cap de les 3 disfresses temudes! Li toca anar d’escombriaire! Així que agafa la roba del cofre i se la posa allà al mig (a lo perver) i es posa el mono de treball taronja, amb la jaqueta sense mànigues antireflexant de color groc florescent, perquè es vegi bé de lluny, unes bambes de color taronja florescent, amb els cordons verd florescent i unes parts blau marí i una escombra quilomètrica i gastada.
Aquest cop s’aixeca el ½ cerilla, que té moooolta confiança en ell mateix i en lo guapo que és (jajaja XD) i remena a la caixa i treu... vampir! La veritat és que hagués preferit el Pèls 2 de vampir, no? Però què hi farem! Així que el 1/2ceri va agafar la disfressa del cofre i es va canviar al vestuari (ell no és tan desvergonyit com el Popeye, que s’havia descamisat allà al mig i la dona del Pèls disfrutant d’un paio sense camisa XD). I en surt disfressat, amb una camisa blanca, amb un llacet negre (en castellà, una pajarita), uns botons ben llampants negres amb forma de floreta als punys. Uns pantalons negres, llargs, amb la ratlla al mig, el “chaleco” posat, sense mànigues al damunt de la camisa, de color negre. Una americana de color negre al damunt, unes sabates de vestir i uns mitjons granate (jajaja) per acabar-ho d’adobar. La ratlla al mig i repentinat (el que es pugui fer ja s’ha fet :P).per arrodonir-ho duu uns ullals postissos a la boca i una capa al damunt de color granate, que fan conjunt amb els mitjons (XD).
El següent, i desé, és el Mosqueitor, que esperem que li toqui una de les tres disfresses temudes i alhora esperades pel Bigoti, per fer-se un tip de riure (fent jojojo). Així que el Mosk s’acosta a la caixa i en treu un paperet. D’un pèl! Pensa el Bigoti. Li toca anar d’estudiant! Així que el Mosk s’acosta al cofre i en treu les robes d’estudiant. S’en va al vestuari i es canvia. Quan en surt, duu un vestidet d’estudiant, amb uns pantalons curts de col·legi, de color gris, fins al genoll, amb els pèls de les cames, uns mitjons blau marí fins al turmell (perquè es vegin bé els pèls), les sabates negres típiques d’escola, pintades amb betum, del negre més fosc, una camisa blanca una mica esgrogueïda, amb un jersei blau marí al damunt, sense mànigues, perquè es vegin les mànigues fetes pols de la camisa esgrogueïda de màniga curta. Al cap un jersei d’hivern, de ratlles de colors, d’aquells que tenen orelleres i una bossa escolar de les “Bratz”, com a toc de Bigoti, que va fer que tothom esclafís de riure, perquè duia la carpeta de conjunt!
Quan el Mosk va seure, es va aixecar l’onzè participant, el Cara gos. Feia una cara de por, perquè veia que el Bigoti abans havia dit “uiii” i li feia por els seus plans malèfics. Va posar la mà a la caixa mirant al Bigoti tot amoïnat, mentre el Bigoti feia jojojo.
I llavors, per horror del Cara gos el Bigoti va exclamar: PREMI! I li va dir:
- Vine, vine, Jose.
- Per què?.- el va mirar tot horroritzat perquè temia el pitjor.
- Perquè ets el primer de treure una de les disfresses estrella de la festa.- a dir-li el Bigoti.
El Bigoti es va acostar el cofre i el Calvorota, el Cluni i el Pelopi estaven plorant de riure. El Cara gos els maleïa i el Bigoti va dir:
- No pateixis, n’hi haurà dos més com tu, que treguin una disfressa vergonyosa per un home.- i va començar a riure.
- Què és?.- va preguntar el Cara gos tot amoïnat.
- Tu agafa el que jo et digui i entra corrents al vestuari, però abans, la foto del abans. Després també te’n farem una.
El Cara gos, s’hi va posar de mala gana i remugant i el Bigoti que ja no sabia com posar-se perquè li rodolaven les llàgrimes de riure.
El Cara gos, es va ficar al vestuari i en va sortir, tot vermell fins a les orelles de “estudiant noia”! és el que li havia tocat! Així que va sortir, amb una faldilleta curta, per sobre els genolls, amb els plecs, de color rosa, amb una brusa blanca, quasi transparent, que deixava veure els pèls del pit a través, de màniga curta, que deixava veure els pèls d’home dels braços, amb el seu caxo rellotge de plata amb l’esfera blava (semblant al nou rellotge del Pepón), uns mitjonets blancs, curtets, que li deixen veure els pèls de les cuixes, uns nàutics marrons per sabates. Una polsera rosa a la mà dreta, amb floretes. Unes arracades postisses de clip (d’aquelles de vella) amb una flor rosa immensa, una perruca amb dues trenes, amb els cabells rossos de pot i dos llacets que facin la trena de color rosa cridaner. I unes pigues pintades una al costat del llavi i l’altra a sota de l’ull esquerra. Per rematar-ho, duia una bossa lila de la Barbie “My Scene” on hi havia dibuixades les tres noies i una carpeta de les “My Scene” també.
El Cara gos, va ser arrossegat pel Bigoti i li van fer 1foto per a la posteritat, mentre els demés esclafien a riures i alguns els queien les llàgrimes.
El següent era el Julio, que es va aixecar tement el pitjor i havent de fer el ridícul com el Cara gos. Posava una cara de pànic que no semblava pròpia d’ell. Es va acostar a la caixa, va mirar el Bigoti amb cara de “tu saps quines són les altres disfresses temudes, oi?” i va treure un paperet.
Va veure el que hi posava però tement el pitjor i va respirar alleugerit. Es va dirigir cap al cofre i en va treure la disfressa. Es va canviar al vestuari improvisat i va sortir disfressat de... pastoret! (del pastoret de les obres de “els pastorets”). En Julio lluïa un modelet de pantalons de pana de color marró curts, de ratlles, amb uns mitjons de llana grocs, llargs i gruixuts, amb unes botes amb un vellut, amb uns cordons gruixuts i que feien angúnia perquè estaven plens de terra, amb una camisa de quadres blau marí amb els quadres en groc, amb un “chaleco” sense mànigues forradet de vellut de color marró, amb el sarró penjant i una bossa creuada, també de vellut i texana, de color blau marí. I per acabar-ho d’adobar: la barretina!
En Julio va seure i va esperar a veure quines serien les altres “temudes disfresses”.
I arribem a la meitat dels presents, de què aniran els demès?
I el tretzè en aixecar-se fou el Rami! Va aixecar-se temerosament cap a la caixa, tement el pitjor i va remenar i va treure... una de les disfresses temudes! Pobre home, mira que té mala sort...
El Bigoti, de seguida es va acostar cap a ell i els tres conspiradors reien a llàgrima viva. Així que el Bigoti el va acompanyar fins al cofre i li va donar la seva disfressa amb el Rami que es començava a estressar i el Cara gos que deia que estava molt content que algú més li hagués tocat una de les “disfresses temudes” i li deia “company de penes”.El Rami va entrar al vestuari i en va sortir disfressat de monja! Pobre home... estava vermell com un tomàquet. El Bigoti, de seguida el va pescar i li va fer una foto i després li va demanar al Cara gos que poséssin els dos de les disfresses especials. El Ramiro duia una túnica negra fins als peus, però amb una “raja” a cada cuixa, deixant veure els pèls de les cames, amb unes sandàlies planes de color blanc, amb unes floretes, un rosari a la mà i a l’altra la Bíblia en tamany escolar, de mida immensa (XD, no pas de butxaca!) i penjada una gran creu de fusta i ben vistosa. Al cap duia el típic vel de les monges... pobre home, va seure al costat del Cara gos, mentre els altres no podien parar de riure.
El següent era el jefe, el Tecus, la dona del Pèls pregava perquè no li toquès la “disfressa temuda” que quedava i ell també. El Bigoti i el seu grupet desitjaven que fos ell qui es quedés amb la que quedava. En Tecus es va acostar cap a la caixa amb els paperets. En treu un i li surt: la Mort! No és una de les “disfresses temudes”! quina pena!
En Tecus es dirigeix cap al vestuari i es canvia. Duia una túnica negra llarga fins als peus, una falç immensa amb un bastó, als peus unes sandàlies senziles i un altaveu penjat del coll pel qual cridava a qui havia de morir. I a la cara una màscara d’esquelet.
El següent és el Lolo. Té por de que li surti una de les disfresses temudes, com tothom. S’acosta a la caixa i treu un paperet en el que diu: mafiós!
Respira tranquil i agafa la disfressa del cofre i se la posa al vestuari. En surt amb uns pantalons blancs, llargs, ben planxadets, amb unes sabates negres i uns mijons negres impecables. Una camisa negra, de màniga curta, que li quedava molt bé i que estava molt guapo. Al damunt una americana, de color blanc en conjunt amb els pantalons. I una corbata de color groc pàlid. Al cap un barret de palla i a les mans tot d’anells,a l’estil mafiós. I per rematar, unes ulleres de sol blanques, que formaven part de la seva col·lecció.
En veure’l tothom va pensar que li quedava de meravella, sobretot la peluda, que babejava pensant en quin moment es podria quedar a soles amb ell.
El següent de la llista era el Brincos 3, que s’acosta a la caixa tement el pitjor, ell era el num 16 de 25 persones convidades i té molts números per treure la “disfressa temuda” que quedava. Treu un paperet i li surt: Autobusero! Uf, quina diferencia dels dies de cada dia! Va cap al vestuari improvisat i es canvia i surt amb la roba de la feina, però com que és un tio bo, doncs el descric encara millor (jojojo). Lluïa un conjunt de camisa de màniga llarga, la nova, tota blanca radiant, amb el nom SS en petit i no immens, amb les mànigues arremangades a l’estil Pepón, plec per plec. La camisa amb el primer botó descordat i la camisa fluixa (jojojo), les ulleres de sol al cap i repentinat, amb els pantalons planxats i les sabates netes. (jejeje ara falta que s’obri la camisa i digui: vine, vine... jojojo XD)
Tothom es queixa de que li ha tocat lo millor, la roba de la feina (jeje és que van disfressats cada dia XD) i s’asseu amb els altres. Ara s’aixeca el següent de la llista, cridat pel Bigoti. S’aixeca el que m’odia num 2. S’acosta a la caixa, sabent que té moltes possibilitats de que li surti algo dolent. Remena... i li surt una de les disfresses temudes!! La que quedava! Quina mala sort que té el pobre home! Jo que volia que li sortís al iaiete! (T_T) així que de seguida, el Bigoti se li acosta fent jojojo i la resta de conspiradors, que ha augmentat els últims dies, es pixaven de riure rebolcant-se per terra. El Pèls alucinava. El Bigoti, el va empènyer gairebé cap al cofre i li va endinayr la roba. El pobre home la va agafar i se la va endur de mala gana al vestuari. Es va canviar i va sortir disfressat... d’infermera!! Pobre home, estava maleïnt haver vingut a l’aniversari del Pèls.El Bigoti, de seguida li va fer una foto i després li va demanar al Caragos i al Rami que posessin amb ell. El Rami plorava i el Caragos reia perquè ja no sabia que fer. Els tres van quedar retratats per la posteritat.
En aquell moment, l’Emma i la Cristina passaven per Torreblanca, per agafar el bus. Ens vam girar cap a les obres perquè veiem molt de rebombori i en veure que hi havia aquells homes, vam decidir de treure el cap i fer una ullada. En veure aquells tres homes, posant per una foto van començar a riure i van atreure la mirada dels presents. Les mirades assesines es clavaven en elles com ganivets afilats i però les dues noies no podien parar de riure. Així que el Pèls els va dir:
- Veniu, veniu, que estem celebrant el meu aniversari.
- Ah! Felicitats.- van dir les dues parant de riure, amb llàgrimes als ulls.
- Gràcies. Si us voleu quedar una estoneta...
Les dues noies es van mirar i van riure dient:
- Perquè no?
- Doncs seieu amb nosaltres.- va dir el Bigoti fent jojojo.
Quan els altres estaven per contemplar les disfresses van xiuxiuejar a cau d’orella:
- em sembla que en planegen una de grossa, aquests. Aquest jojojo em va por.
- Tens raó, em sembla que els hauríem d’haver ignorat i fet veure que no els véiem.
Així deixo la primer entrega del capítol tercer de la història. espero els vostres comentaris. apa doncs, a veure si pujo alguna coseta més abans de que se m'acabi el temps, perquè a la tarda em serà totalment impossible connectar-me i fins dilluns vinent no actualitzaré res de res, perquè no tindré oportunitat d'ordinador. mmm... potser diumenge, que mons pares marxen d'excursió per dinar, però no ho sé segura. així que fins dilluns vienent!! ^^
Narrador
Pepón
Iaio Viciós, Arturo i Criticón
Tati
Pèls 2
Lolo
Bigoti
Cap d'es
Odia 2
Tecus
Julio
Popeye
Pèls
Lalala
Ceri
Calvorota
Va de guapo
Peluda
Cluni
Arracada
Pelopi
Cris
Cara gos
Emma
Mosqueitor
Capítol 3: La festa de disfresses al laberint de Torreblanca.
Així que, com que s’aproximava l’aniversari del Manel, l’Esteve va pensar 1 pla per venjar-se del Tecus i la dona del Pèls. Així que el Bigoti va recomanar fer 1 festa de disfresses per tal que el Tecus no reconegués al seu agressor quan li clavéssin la pallissa de la seva vida però que el Pèls tingués una coartada. I d’això se n’encarregarien els seus companys.
Així que el Bigoti, va demanar ajuda al Manolo del Bigoti i a l’Arturo, que no se n’adona de res, perquè li donéssin 1 cop de mà per preparar 1 festa sorpresa pel Manel, per al seu aniversari.
Així que el Bigoti, que és com una mena d’espia va deixar-ho tot preparat, uns micròfons per aquí i altres per allà del parc de Torreblanca i després unes mini càmares, que després ja se n’encarregaria de retirar i guardar-les per una altra ocasió.
Un cop estava tot enllestit, van decidir que la festa estava enllestida. Al dia següent, era el dia abans de la festa i tots aquells que hi assistirien estaven reunits a les cotxeres per discutir quines disfresses es posarien i què li regalarien. En aquell precís instant va aparèixer el Tecus i els va preguntar que què estaven planejant. El Bigoti, la veu cantant del grupet, li va respondre:
- Estem preparant una macro-festa d’aniversari amb ball de disfresses per l’aniversari del Manel, aprofitant que la majoria dels col·legues amb qui es porta bé tenen festa aquest diumenge. I també t’ho volíem dir abans, però, cap, que té lliure el diumenge, és a dir, demà?
- Doncs si, que m’estàs, convidant, Esteve?.- va preguntar el Tecus aixecant 1 cella tot dubtant sobre les intencions del Bigoti.
- Doncs si, senyor. El convidem a la festa d’aniversari del Manel.- va dir el Calvorota, interrompent-los.
- Ah, doncs si m’hi convideu, vindré. Què se li regala?.- va preguntar el Tecus, que havia mossegat l’ham.
- Doncs un rellotge, una corbata, una camisa i una colònia de les cares.- va respondre el Pelopi, que estava embolicant els regals.
- Apa! Quina gastada de calers! Doncs quan tingueu calculat quant toca de pagar ja m’ho direu i us donaré la meva part.- va dir el Tecus.
- Esperi, senyor. Que abans d’entrar a Torreblanca trobarà un cofre amb el qual podrà triar la disfressa que més li agradi, perquè serà una festa de disfresses. El diumenge a les 11 del matí comencem amb la gresca.- va dir-li el Bigoti.
- Doncs allà estaré, apa, fins demà.- va dir el Tecus.
El Tecus va marxar amb el seu cotxe en direcció Molins i els altres van seguir conspirant a les cotxeres.
Diumenge, les onze del matí, Parc de Torreblanca de Sant Feliu. Comencen a arribar els convidats, primer de tot va aparèixer el Cap d’escombra, amb el seu cap de raspall i va posar la mà dins d’una caixa i va treure el núm 9 i li va tocar la disfressa de moro. Així que va anar a canviar-se. En sortir del “vestuari” improvisat, duia una mena de túnica llarga de color blau cel, amb una màscara a la cara de color gris, el cabell recollit en una mena de còfia, uns penjolls ed plàstic que eren daurats i tot d’anells als dits, i als peus unes sandàlies. El pobre home deia que no sabia on amagar-se. El següent de la cua era el Bigoti, q ell era qui repartia els números i ho organitzava però que, per sorts, li tocava a ell. Va posar la mà dins la caixa i va treure un paperet on hi deia “àngel”. Així que es va dirigir al cofre i es va anar a canviar. Mentre el Bigoti es canviava va arribar el Manel, que en veure un paio vestit de moro i la resta asseguts en una rotllana a terra no podia parar de riure. En sortir del vestuari, el Bigoti duia una túnica rosada, amb unes immenses ales postisses, una corona enganxada a les ales que li quedava per damunt del cap i el seu somriure de jojojo.
En sortir, el Bigoti va mirar la llista a veure qui li tocava i era el torn del Bigoti 2. va acostar-se a la caixa i li va sortir el seu número, va mirar que li tocava: cavaller medieval! Va agafar la disfressa del cofre i es va anar a canviar. Mentrestant, el Pèls prenia seient entre els altres mentre el felicitaven.
El Bigoti 2 va sortir, amb 1 cota de malla super cutre, una samarreta gris de màniga curta a sota i uns pantalons arrapats de color negre. També duia una espasa de plàstic a les mans i una mena de barret que pretenia ser un elm.
El Bigoti va prendre la llista i va cridar el següent a la palestra: el Pelopi.
El Pelopi va acostar-se a la caixa decorada amb floretes (ves a saber qui la va pintar) i va treure un número i li va sortir anar de futbolista. Així que va agafar les coses que li tocaven del cofre i es va canviar. En sortir, duia uns pantalons mooolt curts, ensenyant cuixa, amb els pèls de les cames, els pantalons eren els de la selecció catalana, la samarreta de la selecció també, la de màniga curta, perquè passi fred i unes vambes blanques amb mitjonets curts de color rosa i vermell.
El següent és el Pèls 2, que s’acosta amb por cap a la caixa, perquè no vol les pitjors disfresses. Remena...i li surt el núm amb el que li toca: va de rei medieval! Se’n va cap al cofre de les sorpreses i en treu la disfressa i se’n va cap al vestuari. En surt, amb una corona daurada als pèls, una túnica morada, amb les mànigues vermelles, un cinturó platejat, una espasa lligada al cinturó i una capa groga llampant al damunt. La veritat és que si algun dia es vesteix així deurà d’estar força guapo... li hagués quedat millor la disfressa de dràcula, però no li ha tocat a ell... què hi farem!
El següent de la llista és el Calvorota. S’acosta tot content, confiant en la seva sort, cap a la caixa dels números. Remena...i li surt... de metge! Així que se’n va satisfet cap al cofre de les disfresses per tal de posar-se de metge... es canvia i surt amb uns pantalons curts blancs, unes sabatilles de dansa blanques, una bata curta rosa al damunt, amb un auscultador penjat del coll, amb una llanterna de miner al cap, un bolígraf a la butxaca superior de la bata, i a les butxaques laterals inferiors duia a una els palillos per fer “aaahh” i a l’altra un bloc de notes q representa el bloc de fer receptes.
El següent és el Cluni, que resa perquè de 25 persones presents, ell és el 7è i té moltes possibilitats de que li toqui les disfresses indesitjables, ja que ell, que és del grupet dels conspiradors, sap quines disfresses hi ha al cofre. A més, ell sap que no té tanta sort com el seu amic el Calvorota. Així que s’acosta amb por cap a la caixa... remena... i li surt... de sacerdot! Respira fondo... i pensa... podria ser pitjor! Així que s’acosta al cofre i treu la disfressa. Un cop canviat, queda així: una túnica negra, amb 1 alçacolls blanc, unes sabates negres i un rosari immens penjat del coll, amb 1 creu quilomètrica de color groc florescent. Pensa: si no em podria tocar 1 disfressa ben discreteta, no! Com que ho organitza l’Estevet... però no va dir res i va seure de nou a la rotllana.
Es va aixecar el següent, el Popeye. Tot content i confiat, això que encara queden les disfresses temudes, pels que saben quines són! Posa la mà a la caixa i...no treu cap de les 3 disfresses temudes! Li toca anar d’escombriaire! Així que agafa la roba del cofre i se la posa allà al mig (a lo perver) i es posa el mono de treball taronja, amb la jaqueta sense mànigues antireflexant de color groc florescent, perquè es vegi bé de lluny, unes bambes de color taronja florescent, amb els cordons verd florescent i unes parts blau marí i una escombra quilomètrica i gastada.
Aquest cop s’aixeca el ½ cerilla, que té moooolta confiança en ell mateix i en lo guapo que és (jajaja XD) i remena a la caixa i treu... vampir! La veritat és que hagués preferit el Pèls 2 de vampir, no? Però què hi farem! Així que el 1/2ceri va agafar la disfressa del cofre i es va canviar al vestuari (ell no és tan desvergonyit com el Popeye, que s’havia descamisat allà al mig i la dona del Pèls disfrutant d’un paio sense camisa XD). I en surt disfressat, amb una camisa blanca, amb un llacet negre (en castellà, una pajarita), uns botons ben llampants negres amb forma de floreta als punys. Uns pantalons negres, llargs, amb la ratlla al mig, el “chaleco” posat, sense mànigues al damunt de la camisa, de color negre. Una americana de color negre al damunt, unes sabates de vestir i uns mitjons granate (jajaja) per acabar-ho d’adobar. La ratlla al mig i repentinat (el que es pugui fer ja s’ha fet :P).per arrodonir-ho duu uns ullals postissos a la boca i una capa al damunt de color granate, que fan conjunt amb els mitjons (XD).
El següent, i desé, és el Mosqueitor, que esperem que li toqui una de les tres disfresses temudes i alhora esperades pel Bigoti, per fer-se un tip de riure (fent jojojo). Així que el Mosk s’acosta a la caixa i en treu un paperet. D’un pèl! Pensa el Bigoti. Li toca anar d’estudiant! Així que el Mosk s’acosta al cofre i en treu les robes d’estudiant. S’en va al vestuari i es canvia. Quan en surt, duu un vestidet d’estudiant, amb uns pantalons curts de col·legi, de color gris, fins al genoll, amb els pèls de les cames, uns mitjons blau marí fins al turmell (perquè es vegin bé els pèls), les sabates negres típiques d’escola, pintades amb betum, del negre més fosc, una camisa blanca una mica esgrogueïda, amb un jersei blau marí al damunt, sense mànigues, perquè es vegin les mànigues fetes pols de la camisa esgrogueïda de màniga curta. Al cap un jersei d’hivern, de ratlles de colors, d’aquells que tenen orelleres i una bossa escolar de les “Bratz”, com a toc de Bigoti, que va fer que tothom esclafís de riure, perquè duia la carpeta de conjunt!
Quan el Mosk va seure, es va aixecar l’onzè participant, el Cara gos. Feia una cara de por, perquè veia que el Bigoti abans havia dit “uiii” i li feia por els seus plans malèfics. Va posar la mà a la caixa mirant al Bigoti tot amoïnat, mentre el Bigoti feia jojojo.
I llavors, per horror del Cara gos el Bigoti va exclamar: PREMI! I li va dir:
- Vine, vine, Jose.
- Per què?.- el va mirar tot horroritzat perquè temia el pitjor.
- Perquè ets el primer de treure una de les disfresses estrella de la festa.- a dir-li el Bigoti.
El Bigoti es va acostar el cofre i el Calvorota, el Cluni i el Pelopi estaven plorant de riure. El Cara gos els maleïa i el Bigoti va dir:
- No pateixis, n’hi haurà dos més com tu, que treguin una disfressa vergonyosa per un home.- i va començar a riure.
- Què és?.- va preguntar el Cara gos tot amoïnat.
- Tu agafa el que jo et digui i entra corrents al vestuari, però abans, la foto del abans. Després també te’n farem una.
El Cara gos, s’hi va posar de mala gana i remugant i el Bigoti que ja no sabia com posar-se perquè li rodolaven les llàgrimes de riure.
El Cara gos, es va ficar al vestuari i en va sortir, tot vermell fins a les orelles de “estudiant noia”! és el que li havia tocat! Així que va sortir, amb una faldilleta curta, per sobre els genolls, amb els plecs, de color rosa, amb una brusa blanca, quasi transparent, que deixava veure els pèls del pit a través, de màniga curta, que deixava veure els pèls d’home dels braços, amb el seu caxo rellotge de plata amb l’esfera blava (semblant al nou rellotge del Pepón), uns mitjonets blancs, curtets, que li deixen veure els pèls de les cuixes, uns nàutics marrons per sabates. Una polsera rosa a la mà dreta, amb floretes. Unes arracades postisses de clip (d’aquelles de vella) amb una flor rosa immensa, una perruca amb dues trenes, amb els cabells rossos de pot i dos llacets que facin la trena de color rosa cridaner. I unes pigues pintades una al costat del llavi i l’altra a sota de l’ull esquerra. Per rematar-ho, duia una bossa lila de la Barbie “My Scene” on hi havia dibuixades les tres noies i una carpeta de les “My Scene” també.
El Cara gos, va ser arrossegat pel Bigoti i li van fer 1foto per a la posteritat, mentre els demés esclafien a riures i alguns els queien les llàgrimes.
El següent era el Julio, que es va aixecar tement el pitjor i havent de fer el ridícul com el Cara gos. Posava una cara de pànic que no semblava pròpia d’ell. Es va acostar a la caixa, va mirar el Bigoti amb cara de “tu saps quines són les altres disfresses temudes, oi?” i va treure un paperet.
Va veure el que hi posava però tement el pitjor i va respirar alleugerit. Es va dirigir cap al cofre i en va treure la disfressa. Es va canviar al vestuari improvisat i va sortir disfressat de... pastoret! (del pastoret de les obres de “els pastorets”). En Julio lluïa un modelet de pantalons de pana de color marró curts, de ratlles, amb uns mitjons de llana grocs, llargs i gruixuts, amb unes botes amb un vellut, amb uns cordons gruixuts i que feien angúnia perquè estaven plens de terra, amb una camisa de quadres blau marí amb els quadres en groc, amb un “chaleco” sense mànigues forradet de vellut de color marró, amb el sarró penjant i una bossa creuada, també de vellut i texana, de color blau marí. I per acabar-ho d’adobar: la barretina!
En Julio va seure i va esperar a veure quines serien les altres “temudes disfresses”.
I arribem a la meitat dels presents, de què aniran els demès?
I el tretzè en aixecar-se fou el Rami! Va aixecar-se temerosament cap a la caixa, tement el pitjor i va remenar i va treure... una de les disfresses temudes! Pobre home, mira que té mala sort...
El Bigoti, de seguida es va acostar cap a ell i els tres conspiradors reien a llàgrima viva. Així que el Bigoti el va acompanyar fins al cofre i li va donar la seva disfressa amb el Rami que es començava a estressar i el Cara gos que deia que estava molt content que algú més li hagués tocat una de les “disfresses temudes” i li deia “company de penes”.El Rami va entrar al vestuari i en va sortir disfressat de monja! Pobre home... estava vermell com un tomàquet. El Bigoti, de seguida el va pescar i li va fer una foto i després li va demanar al Cara gos que poséssin els dos de les disfresses especials. El Ramiro duia una túnica negra fins als peus, però amb una “raja” a cada cuixa, deixant veure els pèls de les cames, amb unes sandàlies planes de color blanc, amb unes floretes, un rosari a la mà i a l’altra la Bíblia en tamany escolar, de mida immensa (XD, no pas de butxaca!) i penjada una gran creu de fusta i ben vistosa. Al cap duia el típic vel de les monges... pobre home, va seure al costat del Cara gos, mentre els altres no podien parar de riure.
El següent era el jefe, el Tecus, la dona del Pèls pregava perquè no li toquès la “disfressa temuda” que quedava i ell també. El Bigoti i el seu grupet desitjaven que fos ell qui es quedés amb la que quedava. En Tecus es va acostar cap a la caixa amb els paperets. En treu un i li surt: la Mort! No és una de les “disfresses temudes”! quina pena!
En Tecus es dirigeix cap al vestuari i es canvia. Duia una túnica negra llarga fins als peus, una falç immensa amb un bastó, als peus unes sandàlies senziles i un altaveu penjat del coll pel qual cridava a qui havia de morir. I a la cara una màscara d’esquelet.
El següent és el Lolo. Té por de que li surti una de les disfresses temudes, com tothom. S’acosta a la caixa i treu un paperet en el que diu: mafiós!
Respira tranquil i agafa la disfressa del cofre i se la posa al vestuari. En surt amb uns pantalons blancs, llargs, ben planxadets, amb unes sabates negres i uns mijons negres impecables. Una camisa negra, de màniga curta, que li quedava molt bé i que estava molt guapo. Al damunt una americana, de color blanc en conjunt amb els pantalons. I una corbata de color groc pàlid. Al cap un barret de palla i a les mans tot d’anells,a l’estil mafiós. I per rematar, unes ulleres de sol blanques, que formaven part de la seva col·lecció.
En veure’l tothom va pensar que li quedava de meravella, sobretot la peluda, que babejava pensant en quin moment es podria quedar a soles amb ell.
El següent de la llista era el Brincos 3, que s’acosta a la caixa tement el pitjor, ell era el num 16 de 25 persones convidades i té molts números per treure la “disfressa temuda” que quedava. Treu un paperet i li surt: Autobusero! Uf, quina diferencia dels dies de cada dia! Va cap al vestuari improvisat i es canvia i surt amb la roba de la feina, però com que és un tio bo, doncs el descric encara millor (jojojo). Lluïa un conjunt de camisa de màniga llarga, la nova, tota blanca radiant, amb el nom SS en petit i no immens, amb les mànigues arremangades a l’estil Pepón, plec per plec. La camisa amb el primer botó descordat i la camisa fluixa (jojojo), les ulleres de sol al cap i repentinat, amb els pantalons planxats i les sabates netes. (jejeje ara falta que s’obri la camisa i digui: vine, vine... jojojo XD)
Tothom es queixa de que li ha tocat lo millor, la roba de la feina (jeje és que van disfressats cada dia XD) i s’asseu amb els altres. Ara s’aixeca el següent de la llista, cridat pel Bigoti. S’aixeca el que m’odia num 2. S’acosta a la caixa, sabent que té moltes possibilitats de que li surti algo dolent. Remena... i li surt una de les disfresses temudes!! La que quedava! Quina mala sort que té el pobre home! Jo que volia que li sortís al iaiete! (T_T) així que de seguida, el Bigoti se li acosta fent jojojo i la resta de conspiradors, que ha augmentat els últims dies, es pixaven de riure rebolcant-se per terra. El Pèls alucinava. El Bigoti, el va empènyer gairebé cap al cofre i li va endinayr la roba. El pobre home la va agafar i se la va endur de mala gana al vestuari. Es va canviar i va sortir disfressat... d’infermera!! Pobre home, estava maleïnt haver vingut a l’aniversari del Pèls.El Bigoti, de seguida li va fer una foto i després li va demanar al Caragos i al Rami que posessin amb ell. El Rami plorava i el Caragos reia perquè ja no sabia que fer. Els tres van quedar retratats per la posteritat.
En aquell moment, l’Emma i la Cristina passaven per Torreblanca, per agafar el bus. Ens vam girar cap a les obres perquè veiem molt de rebombori i en veure que hi havia aquells homes, vam decidir de treure el cap i fer una ullada. En veure aquells tres homes, posant per una foto van començar a riure i van atreure la mirada dels presents. Les mirades assesines es clavaven en elles com ganivets afilats i però les dues noies no podien parar de riure. Així que el Pèls els va dir:
- Veniu, veniu, que estem celebrant el meu aniversari.
- Ah! Felicitats.- van dir les dues parant de riure, amb llàgrimes als ulls.
- Gràcies. Si us voleu quedar una estoneta...
Les dues noies es van mirar i van riure dient:
- Perquè no?
- Doncs seieu amb nosaltres.- va dir el Bigoti fent jojojo.
Quan els altres estaven per contemplar les disfresses van xiuxiuejar a cau d’orella:
- em sembla que en planegen una de grossa, aquests. Aquest jojojo em va por.
- Tens raó, em sembla que els hauríem d’haver ignorat i fet veure que no els véiem.
Així deixo la primer entrega del capítol tercer de la història. espero els vostres comentaris. apa doncs, a veure si pujo alguna coseta més abans de que se m'acabi el temps, perquè a la tarda em serà totalment impossible connectar-me i fins dilluns vinent no actualitzaré res de res, perquè no tindré oportunitat d'ordinador. mmm... potser diumenge, que mons pares marxen d'excursió per dinar, però no ho sé segura. així que fins dilluns vienent!! ^^
Història 1 capítol 2 ^^
Donades les peticions de la "Kiki" (jojojo) seguiré amb el segon capítol de la història 1: les banyes del pèls. ^^
seguiré també posant de colors els diàlegs perquè aixi se sap exactament qui parla. ^^ és pesat fer-ho aixi però a la llarga és millor. ^.*
Narrador: negre
Tecus: aquest blau
Pèls: aquest lila
Tati: aquest to de verd
Bigoti: aquest vermell fosc
Calvorota: aquest gris
Cluni: aquest groc
Capítol 2: La reacció del Pèls, reunió d’homes a cotxeres.
Al cap de dos dies de l’incident, en Manel encara pensava que l’havien enganyat, però com poder demostrar que ell estava en el bon camí per descobrir que la seva dona estava embolicada amb el seu cap? Va pensar-hi durant 1 estona i va arribar a dues conclusions: una, o es venja d’ells fent-los putades a tots dos donant per sabut que estan junts o, dues fer-los quedar com a parella davant de tothom i ell quedaria com 1 banyut però el cap quedaria malament i ja no el podia amenaçar amb res. Bé, potser el despatxava i prou.
Així, que en Pèls estava avorrit i es va mirar al mirall, va treure la pinta i es va començar a pentinar, estant a la parada de Francesc Macià. La Tati, que passava per allí per fer encàrrecs de la feina per després marxar cap a casa sense tornar per la feina el va veure i va decidir fer-li una visita.
- Buenas, Manel!
El Pèls se la va mirar amb cara de poker i no sabia què dir-li. Finalment va dir:
- Ho sabies?
- El què?
- Lo de la meva dona i el cap.
- Sí, però no t’ho podia dir directament o no m’haguéssis cregut i també perquè el cap hauria fet fora el meu estimat.
- Ah. Vaja. Com ho vas saber?
- Doncs... .- la Tati va mirar cap a una altra banda.
- Digues, va!.- va donar-li pressa en Pèls.
- Doncs és una història molt llarga i...
- Explica-me-la, no?.- va dir-li amb somriure maliciós.
- Doncs te la explicaré quan torni de fer els encàrrecs!.- va dir-li marxant treient-li la llengua.
En Pèls, va arronsar les espatlles i va dir:
- Aquesta tampoc té remei.
I va seguir pentinant-se i retocant-se el maquillatge dels ulls.
Quan la Tati va tornar dels encàrrecs encara estava allà, amb la cafetera bigotal, i va asseure’s davant, on la cadira del costat del seient del conductor queda mooolt a prop del seient del conductor però la pega és que no li veus la cara.
Així que la Tati s’hi va asseure i va dir:
- Bona tarda de nou, Manelet!
- Manelet? Jeje, que familiar, no?
- Potser si, que tu no ens tractes amb familiaritat, també?
- Ens?
- Sí, a mi i a les meves amigues.
- Potser si. Molesta?
- No, hi ara! Hi dóna 1 tracte més familiar al bus, que et fa venir ganes de tornar.- va dir la Tati amb 1 somriure.
- Doncs ara que ja has fet els encàrrecs, em diràs què va passar?
- De què em parles?.- va dir la Tati treient un llibre.
- Au, no siguis aixi, Tati.
- Oh! M’has dit pel nom!
- I tu abans m’has dit Manelet.- va dir somrient, com aquell que torna la malifeta.
- Està bé, però per culpa teva avui no podré llegir 1 tros més del llibre!.- va exclamar la Tati començant a guardar el llibre a la bossa.
- Quin llibre llegeixes?
La Tati li va ensenyar.
- “Los caballeros de la Vera Cruz”?
- que no saps llegir, o què?.- li va dir la Tati
- Està bé o què?
- Doncs no ho sé, fins que no l’acabi no t’ho diré.- va respondre la noia.
- Ah, ara m’expliques què saps.- va dir retenint el llibre en el seu poder.
- Crec que si el vull t’ho he d’explicar, no?
- Exactament.
- Doncs si no hi ha més remei...- va dir la Tati parant la mà per que en Manel li tornés el llibre.
- No, no i no. Fins que no m’ho expliquis no te’l torno. Jo, no el vull per a res, però fins que no m’ho expliquis no te’l torno.
- Està bé, però me’l tornes, eh? Que és del pare del meu novio.
- Del pare del teu novio?
- Si.
El Pèls es va limitar a somriure posant en marxa l’autobus, marxaven de Macià. Mentre anaven cap a Sant Feliu, el Pèls escoltava atentament el relat de la Tati i quan va acabar va dir:
- Així que les meves sospites eren certes?
- Quines sospites?.- va respondre-li la Tati parant la mà.
- Doncs que la dona em fot les banyes.- va dir el Pèls tornant-li el llibre.
- Doncs si, noi.- va dir la Tati treient una piruleta lila de la bossa.
- Doncs quina merda. He de pensar què fer.
- En vols una?.- va preguntar sostenent una piruleta a la mà.
El Pèls se la va mirar, somreia feliçment amb una piruleta a la boca i una altra a la mà. Ell va riure:
- Si, gràcies.- i la va agafar tot pentinant-se.
- De res.- va dir la Tati.
En arribar a la seva destinació la Tati va dir adéu al Manelet i ell es va quedar sol.
Així que com que estava avorrit va encendre la super-ràdio i va començar a xerrar amb qui estès disponible.
- Qui hi ha per aquí?
- Jo, en Kòjak.
- Oh! Sempre estàs a la mateixa hora que jo!
- Ja veus. Tens novetats?.- va preguntar el calvo.
- Doncs si, te les puc explicar si anem de copes.
- Vols anar de copes?.- va preguntar extranyat el Calvorota.
- Doncs si, fa poc m’ho vas proposar, doncs avui t’ho proposo jo.
- Ah! Em sembla bé.
- A mi també!.- va fer 1 altra veu, a través de la ràdio.
- Qui és aquest, jo també?.- va preguntar el Pèls.
- Això, qui tafaneja les nostres tafaneries, eh?.- va preguntar el Calvorota.
- Doncs jo, el Cluni..
- Jajaja. Tu, de Cluni res, tu Mister Bean!.- va exclamar el Calvorota.
- Tu calla! Mala persona! Atreveix-te a dir-m’ho a la cara després a cotxeres.
- No! Que em moro de riure!.- va dir el Calvorota tot rient.
- Tu calla, bola de billar!.- va exclamar el Cluni.
- No, tinc un mot millor!.- va exclamar el Pèls.
- Quin?!.- va preguntar tot emocionat el Calvorota.
- Noooo! No em motegis, maleït pelut!
- Com que pelut?! Com t’atreveixes, Clubin!
- Clubin?.- van preguntar el Calvo i el Cluni.
- De Cluni i mister bean.-va dir satisfet el Pèls.
- Doncs vaja...- van dir els altres dos.
- Què?.- va preguntar el Pèls, molest.
- Que és cutre.
- I què vols que hi faci,eh?.- va dir el Pèls.
- Bé, deixem el tema. Tens novetats?.- va tornar a preguntar el Calvorota.
- Això l’hi hauries de preguntar al Ràdio-Makuto del barri, el Bigoti.
- Tens raó, però ja deu haver plegat.
- El cridem?
- Per què no?
- Bigotiiiiiii!Hombre del Bigote!.- li van dir tots tres per la ràdio.
- Quien me llama así, eh?.- va respondre el Bigoti tot emprenyat.
- Noslatres!.- van exclamar els tres.
- Es que no es pot dur bigoti en aquesta companyia o què? Que no hi ha llibretat d’expressió? Jojojo. Atreviu-vos a venir a cotxeres quan plegueu, veniu, veniu, que us caurà el pèl!.- va dir el Bigoti a travès de la ràdio, tot rient.
- Em fas por, Bigoti.- va dir el Pèls.
- I dale amb lo de Bigoti!.- va exclamar indignat el Bigoti.
- Es que ens fa gràcia!.- i van començar a riure.
- Què és lo que volíeu?.- va preguntar el Bigoti 1 mica mosca.
- Doncs que si tens novetats per explicar.
- Doncs sí, unes quantes.
- Ooooooooh!.- van exclamar els tres.
- Voleu que us ho expliqui?.- va preguntar el Bigoti fent-se l’interessant.
- Siiiiii!.- van dir els tres.
- Doncs veniu a cotxeres, veniu, que primer m’he de venjar pel que m’heu fet.jojojo.- va dir el Bigoti.
- Apa, Estevet, no siguis així. - li van dir els altres.
- Doncs és el que hi ha.- va dir fent una llarga riallada.
- Apa! Sembles el Riki!.- va exclamar el Calvorota.
- Jojojo. Es que el veig moltes vegades al dia!.- va exclamar el Bigoti.
- Aaaaah!.- van dir els tres.
- El que et voliem proposar, Esteve, es que si vols venir de copes amb nosaltres.- li va dir el Manelet.
- Doncs si, perquè no? I ens expliquem les novetats.- va dir el Bigoti fent jojojo.
- Doncs apa, quan pleguem, ens veiem.- va dir el Pèls apagant la ràdio i apagant el motor.
Acabava de fer l’últim trajecte, estava a Macià, trucava al cap per preguntar-li a quines cotxeres l’havia de deixar. El Tecus s’hi va posar de mala gana:
- Digui, aquí l’Òscar.
- Cap, sóc en Manel.
- Si? Quin? el que sempre va tard?
- Molt gràciós, senyor, molt graciós.
- Pel que sento si que el deus ser, què vols?
- Saber on he de guardar l’autobus.
- Deixa’l a Sant Feliu i ja està. Apa, fins demà, Manel.- va dir el Tecus penjant el telèfon.
- Doncs sí que estava ocupat i de mala llet, el tio!.- va exclamar el Pèls un cop havia penjat el telèfon.
Així que va anar cap a les cotxeres de Sant Feliu i va deixar l’autobus, allà l’esperaven en “Clubin” i el Kòjak.
- Ja era hora, Manel!.- va exclamar Cluni.
- Tan ràpid com sempre!.- va exclamar el Calvorota.
- Sempre fotent-se del mateix! El cap igual!.- va exclamar indignat el Pèls.
- Es que ets més lent que les tortuges, noi!.- va exclamar el Cluni.
- Sóc així d’encantador.- va dir el Pèls pentinant-se.
- Per això la dona et posa les banyes, oi?.- va preguntar 1 veu.
El Pèls va treure el cap de bolet per la finestra de la cafetera bigotal i va veure 1 bigoti que s’aproximava: era el Bigoti!
- Hombre, Hombre del Bigote!.- li va dir el Pèls per fer-lo emprenyar.
- No dissimulis més, que ja ho sabem!.- va exclamar el Bigoti.
- Qui ho ha explicat?.- va preguntar el Pèls baixant de la cafetera bigotal.
- Doncs el Mosk.- va dir el Bigoti.
- El Mosk?.- va preguntar el Pèls.
- Si, es que està sortint amb la tercera del Trio de l’Apocalipsis i ens ho va explicar ahir a nosaltres, perquè som els teus amics.- va dir el Bigoti tot somrient.
- Tens un pla, oi, Esteve?
- Oh! I tant! Anem de copes, pagant tu, es clar, i t’explico què he pensat!.- va dir el Bigoti agafant el Pèls per les espatlles i arrossegant-lo fora de les cotxeres.
- Segur que he de pagar jo?.- va preguntar el Pèls.
- Quien algo quiere, algo le cuesta.- va dir el Bigoti rient i fent jojojo.
Així que els 4 homes es van reunir en un bar de Sant Feliu.
I així és com acaba el segon capítol de la primera història de les històries del bus. ^^ també cal dir que començaré una nova història que ja fa temps que em ronda i que em faria il·lusió que la llegissin. es titula: "Kitsune no miko i Ryuujin no miko" i està basada en la mitologia japonesa i xinesa, de les quals he estat informant-me últimament. ah! també cal dir que les històries del detectiu més famós de Sant Feliu, el Detectiu Miki, també les penjaré. encara que fa temps que no n'escric res.
doncs, apa! ens llegim! i espero algun comentari respecte aquesta entrega i la proposta final que he fet! ^.*
seguiré també posant de colors els diàlegs perquè aixi se sap exactament qui parla. ^^ és pesat fer-ho aixi però a la llarga és millor. ^.*
Narrador: negre
Tecus: aquest blau
Pèls: aquest lila
Tati: aquest to de verd
Bigoti: aquest vermell fosc
Calvorota: aquest gris
Cluni: aquest groc
Capítol 2: La reacció del Pèls, reunió d’homes a cotxeres.
Al cap de dos dies de l’incident, en Manel encara pensava que l’havien enganyat, però com poder demostrar que ell estava en el bon camí per descobrir que la seva dona estava embolicada amb el seu cap? Va pensar-hi durant 1 estona i va arribar a dues conclusions: una, o es venja d’ells fent-los putades a tots dos donant per sabut que estan junts o, dues fer-los quedar com a parella davant de tothom i ell quedaria com 1 banyut però el cap quedaria malament i ja no el podia amenaçar amb res. Bé, potser el despatxava i prou.
Així, que en Pèls estava avorrit i es va mirar al mirall, va treure la pinta i es va començar a pentinar, estant a la parada de Francesc Macià. La Tati, que passava per allí per fer encàrrecs de la feina per després marxar cap a casa sense tornar per la feina el va veure i va decidir fer-li una visita.
- Buenas, Manel!
El Pèls se la va mirar amb cara de poker i no sabia què dir-li. Finalment va dir:
- Ho sabies?
- El què?
- Lo de la meva dona i el cap.
- Sí, però no t’ho podia dir directament o no m’haguéssis cregut i també perquè el cap hauria fet fora el meu estimat.
- Ah. Vaja. Com ho vas saber?
- Doncs... .- la Tati va mirar cap a una altra banda.
- Digues, va!.- va donar-li pressa en Pèls.
- Doncs és una història molt llarga i...
- Explica-me-la, no?.- va dir-li amb somriure maliciós.
- Doncs te la explicaré quan torni de fer els encàrrecs!.- va dir-li marxant treient-li la llengua.
En Pèls, va arronsar les espatlles i va dir:
- Aquesta tampoc té remei.
I va seguir pentinant-se i retocant-se el maquillatge dels ulls.
Quan la Tati va tornar dels encàrrecs encara estava allà, amb la cafetera bigotal, i va asseure’s davant, on la cadira del costat del seient del conductor queda mooolt a prop del seient del conductor però la pega és que no li veus la cara.
Així que la Tati s’hi va asseure i va dir:
- Bona tarda de nou, Manelet!
- Manelet? Jeje, que familiar, no?
- Potser si, que tu no ens tractes amb familiaritat, també?
- Ens?
- Sí, a mi i a les meves amigues.
- Potser si. Molesta?
- No, hi ara! Hi dóna 1 tracte més familiar al bus, que et fa venir ganes de tornar.- va dir la Tati amb 1 somriure.
- Doncs ara que ja has fet els encàrrecs, em diràs què va passar?
- De què em parles?.- va dir la Tati treient un llibre.
- Au, no siguis aixi, Tati.
- Oh! M’has dit pel nom!
- I tu abans m’has dit Manelet.- va dir somrient, com aquell que torna la malifeta.
- Està bé, però per culpa teva avui no podré llegir 1 tros més del llibre!.- va exclamar la Tati començant a guardar el llibre a la bossa.
- Quin llibre llegeixes?
La Tati li va ensenyar.
- “Los caballeros de la Vera Cruz”?
- que no saps llegir, o què?.- li va dir la Tati
- Està bé o què?
- Doncs no ho sé, fins que no l’acabi no t’ho diré.- va respondre la noia.
- Ah, ara m’expliques què saps.- va dir retenint el llibre en el seu poder.
- Crec que si el vull t’ho he d’explicar, no?
- Exactament.
- Doncs si no hi ha més remei...- va dir la Tati parant la mà per que en Manel li tornés el llibre.
- No, no i no. Fins que no m’ho expliquis no te’l torno. Jo, no el vull per a res, però fins que no m’ho expliquis no te’l torno.
- Està bé, però me’l tornes, eh? Que és del pare del meu novio.
- Del pare del teu novio?
- Si.
El Pèls es va limitar a somriure posant en marxa l’autobus, marxaven de Macià. Mentre anaven cap a Sant Feliu, el Pèls escoltava atentament el relat de la Tati i quan va acabar va dir:
- Així que les meves sospites eren certes?
- Quines sospites?.- va respondre-li la Tati parant la mà.
- Doncs que la dona em fot les banyes.- va dir el Pèls tornant-li el llibre.
- Doncs si, noi.- va dir la Tati treient una piruleta lila de la bossa.
- Doncs quina merda. He de pensar què fer.
- En vols una?.- va preguntar sostenent una piruleta a la mà.
El Pèls se la va mirar, somreia feliçment amb una piruleta a la boca i una altra a la mà. Ell va riure:
- Si, gràcies.- i la va agafar tot pentinant-se.
- De res.- va dir la Tati.
En arribar a la seva destinació la Tati va dir adéu al Manelet i ell es va quedar sol.
Així que com que estava avorrit va encendre la super-ràdio i va començar a xerrar amb qui estès disponible.
- Qui hi ha per aquí?
- Jo, en Kòjak.
- Oh! Sempre estàs a la mateixa hora que jo!
- Ja veus. Tens novetats?.- va preguntar el calvo.
- Doncs si, te les puc explicar si anem de copes.
- Vols anar de copes?.- va preguntar extranyat el Calvorota.
- Doncs si, fa poc m’ho vas proposar, doncs avui t’ho proposo jo.
- Ah! Em sembla bé.
- A mi també!.- va fer 1 altra veu, a través de la ràdio.
- Qui és aquest, jo també?.- va preguntar el Pèls.
- Això, qui tafaneja les nostres tafaneries, eh?.- va preguntar el Calvorota.
- Doncs jo, el Cluni..
- Jajaja. Tu, de Cluni res, tu Mister Bean!.- va exclamar el Calvorota.
- Tu calla! Mala persona! Atreveix-te a dir-m’ho a la cara després a cotxeres.
- No! Que em moro de riure!.- va dir el Calvorota tot rient.
- Tu calla, bola de billar!.- va exclamar el Cluni.
- No, tinc un mot millor!.- va exclamar el Pèls.
- Quin?!.- va preguntar tot emocionat el Calvorota.
- Noooo! No em motegis, maleït pelut!
- Com que pelut?! Com t’atreveixes, Clubin!
- Clubin?.- van preguntar el Calvo i el Cluni.
- De Cluni i mister bean.-va dir satisfet el Pèls.
- Doncs vaja...- van dir els altres dos.
- Què?.- va preguntar el Pèls, molest.
- Que és cutre.
- I què vols que hi faci,eh?.- va dir el Pèls.
- Bé, deixem el tema. Tens novetats?.- va tornar a preguntar el Calvorota.
- Això l’hi hauries de preguntar al Ràdio-Makuto del barri, el Bigoti.
- Tens raó, però ja deu haver plegat.
- El cridem?
- Per què no?
- Bigotiiiiiii!Hombre del Bigote!.- li van dir tots tres per la ràdio.
- Quien me llama así, eh?.- va respondre el Bigoti tot emprenyat.
- Noslatres!.- van exclamar els tres.
- Es que no es pot dur bigoti en aquesta companyia o què? Que no hi ha llibretat d’expressió? Jojojo. Atreviu-vos a venir a cotxeres quan plegueu, veniu, veniu, que us caurà el pèl!.- va dir el Bigoti a travès de la ràdio, tot rient.
- Em fas por, Bigoti.- va dir el Pèls.
- I dale amb lo de Bigoti!.- va exclamar indignat el Bigoti.
- Es que ens fa gràcia!.- i van començar a riure.
- Què és lo que volíeu?.- va preguntar el Bigoti 1 mica mosca.
- Doncs que si tens novetats per explicar.
- Doncs sí, unes quantes.
- Ooooooooh!.- van exclamar els tres.
- Voleu que us ho expliqui?.- va preguntar el Bigoti fent-se l’interessant.
- Siiiiii!.- van dir els tres.
- Doncs veniu a cotxeres, veniu, que primer m’he de venjar pel que m’heu fet.jojojo.- va dir el Bigoti.
- Apa, Estevet, no siguis així. - li van dir els altres.
- Doncs és el que hi ha.- va dir fent una llarga riallada.
- Apa! Sembles el Riki!.- va exclamar el Calvorota.
- Jojojo. Es que el veig moltes vegades al dia!.- va exclamar el Bigoti.
- Aaaaah!.- van dir els tres.
- El que et voliem proposar, Esteve, es que si vols venir de copes amb nosaltres.- li va dir el Manelet.
- Doncs si, perquè no? I ens expliquem les novetats.- va dir el Bigoti fent jojojo.
- Doncs apa, quan pleguem, ens veiem.- va dir el Pèls apagant la ràdio i apagant el motor.
Acabava de fer l’últim trajecte, estava a Macià, trucava al cap per preguntar-li a quines cotxeres l’havia de deixar. El Tecus s’hi va posar de mala gana:
- Digui, aquí l’Òscar.
- Cap, sóc en Manel.
- Si? Quin? el que sempre va tard?
- Molt gràciós, senyor, molt graciós.
- Pel que sento si que el deus ser, què vols?
- Saber on he de guardar l’autobus.
- Deixa’l a Sant Feliu i ja està. Apa, fins demà, Manel.- va dir el Tecus penjant el telèfon.
- Doncs sí que estava ocupat i de mala llet, el tio!.- va exclamar el Pèls un cop havia penjat el telèfon.
Així que va anar cap a les cotxeres de Sant Feliu i va deixar l’autobus, allà l’esperaven en “Clubin” i el Kòjak.
- Ja era hora, Manel!.- va exclamar Cluni.
- Tan ràpid com sempre!.- va exclamar el Calvorota.
- Sempre fotent-se del mateix! El cap igual!.- va exclamar indignat el Pèls.
- Es que ets més lent que les tortuges, noi!.- va exclamar el Cluni.
- Sóc així d’encantador.- va dir el Pèls pentinant-se.
- Per això la dona et posa les banyes, oi?.- va preguntar 1 veu.
El Pèls va treure el cap de bolet per la finestra de la cafetera bigotal i va veure 1 bigoti que s’aproximava: era el Bigoti!
- Hombre, Hombre del Bigote!.- li va dir el Pèls per fer-lo emprenyar.
- No dissimulis més, que ja ho sabem!.- va exclamar el Bigoti.
- Qui ho ha explicat?.- va preguntar el Pèls baixant de la cafetera bigotal.
- Doncs el Mosk.- va dir el Bigoti.
- El Mosk?.- va preguntar el Pèls.
- Si, es que està sortint amb la tercera del Trio de l’Apocalipsis i ens ho va explicar ahir a nosaltres, perquè som els teus amics.- va dir el Bigoti tot somrient.
- Tens un pla, oi, Esteve?
- Oh! I tant! Anem de copes, pagant tu, es clar, i t’explico què he pensat!.- va dir el Bigoti agafant el Pèls per les espatlles i arrossegant-lo fora de les cotxeres.
- Segur que he de pagar jo?.- va preguntar el Pèls.
- Quien algo quiere, algo le cuesta.- va dir el Bigoti rient i fent jojojo.
Així que els 4 homes es van reunir en un bar de Sant Feliu.
I així és com acaba el segon capítol de la primera història de les històries del bus. ^^ també cal dir que començaré una nova història que ja fa temps que em ronda i que em faria il·lusió que la llegissin. es titula: "Kitsune no miko i Ryuujin no miko" i està basada en la mitologia japonesa i xinesa, de les quals he estat informant-me últimament. ah! també cal dir que les històries del detectiu més famós de Sant Feliu, el Detectiu Miki, també les penjaré. encara que fa temps que no n'escric res.
doncs, apa! ens llegim! i espero algun comentari respecte aquesta entrega i la proposta final que he fet! ^.*
jueves, junio 29, 2006
història 1 primera part
Història 1: Les banyes del Pèls
HISTÒRIA 1: LES BANYES DEL PÈLS.
Capítol 1: Una trobada secreta a les 3 a cotxeres.
A Sant Feliu, a les tres de la matinada té lloc una trobada entre 2 amants, q a espatlles dels seus matrimonis es troben,tenen 1 relació secreta. Però què passaria si les seves parelles s’adonéssin del seu pecat? L’Óscar, el cap a càrrec de vigilar de prop els treballadors, està embolicat amb la dona d’en Manel i es veuen en secret tres o quatre cops per setmana o el que el temps els permet.
A les cotxeres era el lloc on van quedar per veure’s en secret, però resultà ser que allà, en secret hi havia el Mosqueitor i la Tati, que havien quedat per fer el mateix.
En Tecus, q és l mal nom del cap, va dir-li a la “senyora pèls”:
- Què fem?
- Què vols que fem? Entres tú sol i els fots bronca, que per això ets el cap.
- Però si faig això em diràn que què hi faig a les 3 de la matinada a les cotxeres!.- va exclamar en Tecus.
- I ells què? Qui els ha obert, eh? Això és que s’hi ha colat. A més,els pots dir que t’has deixat uns papers a la oficina i que són necessaris per demà. I sinò, perquè els hauries de explicar res, si tu ets el cap, no?.- va dir la peluda.
- També tens raó, els faré fora.
Així que en Tecus va entrar i els va enxampar amb les mans a la massa i mentre els esbroncava, la dona d’en pèls es va intentar colar per darrera.
I dic intentar perquè, no ho va aconseguir perquè, la Tati, que li havien espatllat la festa la va veure i va dir:
- Tecus, em sembla que no ets qui per parlar, perque si nosaltres veníem a fer coses em sembla que vosaltres veníeu per la mateixa feina, no?.- va dir-li tota enfadada.
- Què t’ho fa pensar? Em veus amb algú?.- va replicar en Tecus sense adonar-se que la dona d’en Pèls era darerra seu, tota enrojolada perquè l’havien enxampat.
- La dona del Manel, que està darrera teu.- va dir la Tati sense tallar-se.
En Tecus es va girar i va veure la seva amant, allà palplantada, sense saber què fer. Va creure que allò era el final fins que la Tati va dir:
- Si ens deixeu seguir tal i com estàvem, amb la festa, no direm res al Manel.
- I com sé que no li direu res al meu marit?.- va dir la senyora.
- Hauràs de confiar en la meva paraula.- va declarar la Tati amb 1 posat d’allò més seriós.
- I si ho refuso?.- va preguntar el Tecus.
- Doncs li diré al Manel, perquè ens has espatllat la festa.- va dir la Tati sense deixar parlar en Mosqueitor en tota l’estona.
- Doncs jo encara proposo un tracte millor.- va dir en Tecus amb el posat seriós de “jefe”.
- Tu diràs.- va dir la Tati.
- Jo faig els ulls grossos i faig veure que no us he vist aquí, perquè representa que no us podeu colar aquí a aquestes hores perquè ni tan sols teniu les claus i marxeu tranquil·lament i vosaltres feu veure que no ens heu vist junts.
- Em sembla que el tracte només és beneficiós per a tu.- va dir la Tati.
- T’ho diré d’una altra manera, jo mano, jo imposo les normes, o marxeu o us denuncio per entrar sense permís i el despatxo. Així hi perdeu vosaltres. Quin tracte us agrada més, el primer o preferiu les dolentes, és a dir, la opció num 2?.- va dir amb 1 somriure malvat.
- Em sembla que no tenim elecció, la primera, però que quedi clar que això no quedarà així.- va dir la Tati recollint les coses i emportant-se en Mosk estirant-lo per la corbata.
Així que en Tecus i la dona del pèls van entrar als despatxos tot triomfant mentre que la Tati i el Mosk sortien tot emprenyats, buscant 1 altre lloc per passar la nit.
Al dia següent, en Tecus es va passar al SF2 nou per veure si hi havia novetats i per controlar què feien els seus treballadors i els ciutadans de Sant Feliu. Allà, a la carretera, ens va veure,a les dues pesades núm1 i 2 de SF rient i passant-ho pipa veient les ximpleries que fan els seus treballadors. Però no veia cap indici de la “venjança de la Tati”. Així que va respirar tranquil.
Aquell mateix dia, per la banda de la Tati, en plegar de la feina, es va asseure a la parada per esperar el 7, davant de l’Illa i de passada, amb la mirada buscava el pèls. Però enlloc del pèls, va veure el seu estimat Mosk i es van intercanviar uns somriures i es va emocionar.
Llavors, la Tati ideava 1 pla: dir-li tot al pèls i ja s’arreglarien, però allò era imperdonable: li havien espatllat la diversió, potser s’associaria amb en pèls per venjar-se, però com?... pensà i va arribar a la conclusió. Va riure malvadament imitant la Sara i va agafar el 7 amb 1 noi guapo igual que el Lolo.
Al dia següent del dia següent, la Tati ja sabia on era el pèls i a quina hora gràcies al seu estimat, que li havia dit. Aixi que va agafar el 51 de les 19.20 amb la xatarra gris de Bcn remodelada amb 1 pèls repentinat, amb les pestanyes marcades de negre i sense les ulleres cutres posades. Tmb duia la camisa mig oberta, la corbata fluixa i les ulleres de sol al cap. Ah! I sense descuidar-nos del seu somriure fals als llavis! I li va dir:
- Bona tarda, Tati, què tal?.- va dir en Manel amb 1 somriure radiant dels seus.
- Bona tarda, Manel! Què tal?
- Bé, i tu?
- Doncs jo no gaire.
- No? I això, seu, seu aquí davant amb mi i m’expliques què et passa.- va dir-li a la Tati assenyalant-li el seient de davant, el del costat del seu seient, l’únic seient dels autobusos vells.
- Doncs la veritat, no sé per on començar.- va dir fingint que no sabia què fer i per picar la curiositat de tafaner del pèls.
- Comença pel principi, dona!.- va animar-la el pèls amb ulls brillants!
- Doncs, és que és tant llarg d’explicar...
- Doncs si vols aquest vespre sortim de copes i m’ho acabes d’explicar.- va dir el pèls amb cara de qui busca parella.
- Segur? No et fotrà canya la dona?.- va mirar amb mirada innocent.
- Hi ara! Si aquesta nit TAMBÉ surt amb les amigues. Des de ja fa uns mesos que surt sovint amb les amigues, així que tinc temps per mi i els meus amics.- va dir amb 1 somriure de tristor.
- Doncs per mi perfecte, perquè el novio treballa en torn de nit avui. – va dir tota contenta.
- Perfecte, doncs et pots quedar amb mi tota l’estona fins que plegui?.- va preguntar amb ullets implorants.
- Siiiiii!.-va exclamar la Tati.
Així,que els 2, van estar parlant “una mica de tot” i va arribar el moment de plegar. La Tati va excusar-se davant del pèls dient que havia d’anar a deixar unes coses pels seus pares a casa seva i ell va anar cap a les cotxeres i ella cap a casa dels pares. Queden en que la recollirà allà, al costat del Caprabo.
Així que el pèls va deixar la cafetera a cotxeres i la Tati va seure al banc al costat del Caprabo on havien quedat. En pèls, a cotxeres es va trobar el Calvorota, que estava avorrit i amb ganes de tafanejar i li va dir:
- Què Manel, aquesta nit de festa?
- Hi ara! Me’n vaig de copes amb 1 col·lega!
- Ah! I el conec?.- va preguntar el Kòjak, amb ànim de tafaner.
- Doncs em sembla que no, eh? I tu que fas?
- Doncs he quedat amb el “Clubi” per sortir de festa, sense dones, ja saps, sortida d’homes. Us hi apunteu tu i el col·lega, eh?.- va dir amb 1 somirure malvat.
- No gràcies, un altre dia potser.
- Com vulguis, però tu t’ho perds, i ara me’n vaig a cagar que no puc més.
- Apa, fins demà!
- Fins demà!
En Pèls va agafar el cotxe i va dirigir-se cap al lloc on havia quedat amb la Tati.
Mentrestant, la Tati, estava asseguda enviant 1 missatge al Mosk preguntant si havia vist el Tecus. I li va dir que estava amb la dona del Pèls, prenent algo, a Esplugues.
Així que la Tati va proposar al Pèls d’anar a fer 1 vol per Esplugues així que ell va arribar i preguntar a on anaven de copes, que tenia tot el temps que ella vulguès.
Així que van anar a un café que hi havia a la carretera Laureà Miró d’Esplugues, al davant de la parada d’anada cap a BCN de “Angel Guimerà” i van prendre un café. Mentre el prenien, la Tati va veure passar per davant el Tecus i la dona del Pèls, i com que el Pèls estava de cara en contra de la porta no ho va veure i la Tati li va dir:
- Escolta, Manel, perquè no fem 1 volt?
- Perfecte.- va dir
I es van aixecar i es disposaven a marxar quan veure el Tecus i la dona del Pèls abraçadets asseguts al bar del darrera de la parada de tornada de l’Ajuntament i el Pèls li va dir adéu a la Tati i s’hi va dirigir cap allà.
La trobada era inevitable i la “venjança de la Tati” s’havia fet realitat. El Pèls es va dirigir tot indignat cap a on era la parella d’amants i ells es van horroritzar en veure el Pèls per allà.
- Bona nit, t’ho passes bé amb les AMIGUES?.- va dir el Pèls sarcàsticament.
- No sé de què m’estàs parlant.- va dir la dona del Pèls arreglant-se bé els pèls.
- Això mateix, de què parles, Manel?.- va preguntar el Tecus fent-se l’orni.
- Doncs em sembla que està prou clar el que passa no?
- Doncs jo no veig absolutament res més que dos AMICS que queden per prendre alguna cosa.- va dir el Tecus en “plan sóc el jefe però vaig d’amic amb els treballadors”.
- Doncs per mi queda molt clar que la dona m’enganya amb el meu cap.
- Doncs jo no sé on veus això, Manel. És cert que t’he dit que quedava amb les amigues però és que m’han trucat que tenien altres compromisos.
- Ja, i quina casualitat que TOTES no podien quedar el mateix dia. Inventa’t una excusa millor dona!.- va exclamar el Pèls treient foc pels queixals.
- Doncs si no em creus és que confies molt poc en mi, no trobes?.- va respondre-li amb 1 to desafiant.
- Ah no? Així em pots explicar què hi fas a la nit amb el meu cap, prenent unes copes?
- Doncs si, xerrem sobre tu i el teu futur.
- Aaaah! Quina casualitat! I perquè h hauria de parlar amb tu?.- posant-se gallet.
- Doncs perquè ets el meu marit.- va dir quedant-se tant ampla, la tia.
- No en volia saber d’altra! La meva dona s’interessa per el meu sou i el meu futur com autobusero!.- va exclamar picant de peus a terra i començant a elevar bastant el to de veu.
- Em sembla que no són hores de cridar així al carrer, Manel.- va dir el Tecus.
- Tu, més val que callis o rebràs.- va dir-li el Pèls al Tecus.
- I tu més val que em parlis amb més respecte o et despatxo.
- Que jo sàpiga no estem en hores de treball i no tens dret de fer-me això.
- Provem-ho, si t’hi veus en cor.- li va dir el Tecus en to desafiant i mirant-lo directament als ulls.
- Pareu, tots dos!.- va exclamar la peluda.
Els dos homes la van mirar.
- No vull que us baralleu per un malentès. Mira, Manel, si no em creus tens dret de pensar el que el vingui de gust però t’ho dic mirant-te als ulls: no et poso les banyes amb el teu cap.
El Pèls la va mirar als ulls, li deia la veritat i llavors, després de reflexionar-hi una miqueta va dir-li:
- potser m’he passat, potser nomès estàvem xerrant tant sols, però es que sembla molt sospitós.- va dir mirant al terra tot enrojolat.
- No passa res, Manelet. Apa, anem cap a casa.- va dir agafant-lo pel braç.
I la dona es va girar cap al Tecus i li va enviar 1 petonet i li va picar l’ullet i van marxar.
Així, d'aquesta manera acaba el primer capítol de la història del Pèls. que seguirà amb més, depenent dels comentaris que em deixin. apa, fins aviat! ^^ m'he permés el luxe de posar els diàlegs en colors:
verd: Tati
blau: Tecus
vermell: narrador
lila: Pèls
marró: dona del Pèls
gris: Calvorota
d'aquesta manera és + senzill llegir-ho ^^ se m'ha acudit que ja que ho passo aqui que podria introduir aquests petits canvis. ^^
apa, que disfruteu amb la història del Pèls. :P
HISTÒRIA 1: LES BANYES DEL PÈLS.
Capítol 1: Una trobada secreta a les 3 a cotxeres.
A Sant Feliu, a les tres de la matinada té lloc una trobada entre 2 amants, q a espatlles dels seus matrimonis es troben,tenen 1 relació secreta. Però què passaria si les seves parelles s’adonéssin del seu pecat? L’Óscar, el cap a càrrec de vigilar de prop els treballadors, està embolicat amb la dona d’en Manel i es veuen en secret tres o quatre cops per setmana o el que el temps els permet.
A les cotxeres era el lloc on van quedar per veure’s en secret, però resultà ser que allà, en secret hi havia el Mosqueitor i la Tati, que havien quedat per fer el mateix.
En Tecus, q és l mal nom del cap, va dir-li a la “senyora pèls”:
- Què fem?
- Què vols que fem? Entres tú sol i els fots bronca, que per això ets el cap.
- Però si faig això em diràn que què hi faig a les 3 de la matinada a les cotxeres!.- va exclamar en Tecus.
- I ells què? Qui els ha obert, eh? Això és que s’hi ha colat. A més,els pots dir que t’has deixat uns papers a la oficina i que són necessaris per demà. I sinò, perquè els hauries de explicar res, si tu ets el cap, no?.- va dir la peluda.
- També tens raó, els faré fora.
Així que en Tecus va entrar i els va enxampar amb les mans a la massa i mentre els esbroncava, la dona d’en pèls es va intentar colar per darrera.
I dic intentar perquè, no ho va aconseguir perquè, la Tati, que li havien espatllat la festa la va veure i va dir:
- Tecus, em sembla que no ets qui per parlar, perque si nosaltres veníem a fer coses em sembla que vosaltres veníeu per la mateixa feina, no?.- va dir-li tota enfadada.
- Què t’ho fa pensar? Em veus amb algú?.- va replicar en Tecus sense adonar-se que la dona d’en Pèls era darerra seu, tota enrojolada perquè l’havien enxampat.
- La dona del Manel, que està darrera teu.- va dir la Tati sense tallar-se.
En Tecus es va girar i va veure la seva amant, allà palplantada, sense saber què fer. Va creure que allò era el final fins que la Tati va dir:
- Si ens deixeu seguir tal i com estàvem, amb la festa, no direm res al Manel.
- I com sé que no li direu res al meu marit?.- va dir la senyora.
- Hauràs de confiar en la meva paraula.- va declarar la Tati amb 1 posat d’allò més seriós.
- I si ho refuso?.- va preguntar el Tecus.
- Doncs li diré al Manel, perquè ens has espatllat la festa.- va dir la Tati sense deixar parlar en Mosqueitor en tota l’estona.
- Doncs jo encara proposo un tracte millor.- va dir en Tecus amb el posat seriós de “jefe”.
- Tu diràs.- va dir la Tati.
- Jo faig els ulls grossos i faig veure que no us he vist aquí, perquè representa que no us podeu colar aquí a aquestes hores perquè ni tan sols teniu les claus i marxeu tranquil·lament i vosaltres feu veure que no ens heu vist junts.
- Em sembla que el tracte només és beneficiós per a tu.- va dir la Tati.
- T’ho diré d’una altra manera, jo mano, jo imposo les normes, o marxeu o us denuncio per entrar sense permís i el despatxo. Així hi perdeu vosaltres. Quin tracte us agrada més, el primer o preferiu les dolentes, és a dir, la opció num 2?.- va dir amb 1 somriure malvat.
- Em sembla que no tenim elecció, la primera, però que quedi clar que això no quedarà així.- va dir la Tati recollint les coses i emportant-se en Mosk estirant-lo per la corbata.
Així que en Tecus i la dona del pèls van entrar als despatxos tot triomfant mentre que la Tati i el Mosk sortien tot emprenyats, buscant 1 altre lloc per passar la nit.
Al dia següent, en Tecus es va passar al SF2 nou per veure si hi havia novetats i per controlar què feien els seus treballadors i els ciutadans de Sant Feliu. Allà, a la carretera, ens va veure,a les dues pesades núm1 i 2 de SF rient i passant-ho pipa veient les ximpleries que fan els seus treballadors. Però no veia cap indici de la “venjança de la Tati”. Així que va respirar tranquil.
Aquell mateix dia, per la banda de la Tati, en plegar de la feina, es va asseure a la parada per esperar el 7, davant de l’Illa i de passada, amb la mirada buscava el pèls. Però enlloc del pèls, va veure el seu estimat Mosk i es van intercanviar uns somriures i es va emocionar.
Llavors, la Tati ideava 1 pla: dir-li tot al pèls i ja s’arreglarien, però allò era imperdonable: li havien espatllat la diversió, potser s’associaria amb en pèls per venjar-se, però com?... pensà i va arribar a la conclusió. Va riure malvadament imitant la Sara i va agafar el 7 amb 1 noi guapo igual que el Lolo.
Al dia següent del dia següent, la Tati ja sabia on era el pèls i a quina hora gràcies al seu estimat, que li havia dit. Aixi que va agafar el 51 de les 19.20 amb la xatarra gris de Bcn remodelada amb 1 pèls repentinat, amb les pestanyes marcades de negre i sense les ulleres cutres posades. Tmb duia la camisa mig oberta, la corbata fluixa i les ulleres de sol al cap. Ah! I sense descuidar-nos del seu somriure fals als llavis! I li va dir:
- Bona tarda, Tati, què tal?.- va dir en Manel amb 1 somriure radiant dels seus.
- Bona tarda, Manel! Què tal?
- Bé, i tu?
- Doncs jo no gaire.
- No? I això, seu, seu aquí davant amb mi i m’expliques què et passa.- va dir-li a la Tati assenyalant-li el seient de davant, el del costat del seu seient, l’únic seient dels autobusos vells.
- Doncs la veritat, no sé per on començar.- va dir fingint que no sabia què fer i per picar la curiositat de tafaner del pèls.
- Comença pel principi, dona!.- va animar-la el pèls amb ulls brillants!
- Doncs, és que és tant llarg d’explicar...
- Doncs si vols aquest vespre sortim de copes i m’ho acabes d’explicar.- va dir el pèls amb cara de qui busca parella.
- Segur? No et fotrà canya la dona?.- va mirar amb mirada innocent.
- Hi ara! Si aquesta nit TAMBÉ surt amb les amigues. Des de ja fa uns mesos que surt sovint amb les amigues, així que tinc temps per mi i els meus amics.- va dir amb 1 somriure de tristor.
- Doncs per mi perfecte, perquè el novio treballa en torn de nit avui. – va dir tota contenta.
- Perfecte, doncs et pots quedar amb mi tota l’estona fins que plegui?.- va preguntar amb ullets implorants.
- Siiiiii!.-va exclamar la Tati.
Així,que els 2, van estar parlant “una mica de tot” i va arribar el moment de plegar. La Tati va excusar-se davant del pèls dient que havia d’anar a deixar unes coses pels seus pares a casa seva i ell va anar cap a les cotxeres i ella cap a casa dels pares. Queden en que la recollirà allà, al costat del Caprabo.
Així que el pèls va deixar la cafetera a cotxeres i la Tati va seure al banc al costat del Caprabo on havien quedat. En pèls, a cotxeres es va trobar el Calvorota, que estava avorrit i amb ganes de tafanejar i li va dir:
- Què Manel, aquesta nit de festa?
- Hi ara! Me’n vaig de copes amb 1 col·lega!
- Ah! I el conec?.- va preguntar el Kòjak, amb ànim de tafaner.
- Doncs em sembla que no, eh? I tu que fas?
- Doncs he quedat amb el “Clubi” per sortir de festa, sense dones, ja saps, sortida d’homes. Us hi apunteu tu i el col·lega, eh?.- va dir amb 1 somirure malvat.
- No gràcies, un altre dia potser.
- Com vulguis, però tu t’ho perds, i ara me’n vaig a cagar que no puc més.
- Apa, fins demà!
- Fins demà!
En Pèls va agafar el cotxe i va dirigir-se cap al lloc on havia quedat amb la Tati.
Mentrestant, la Tati, estava asseguda enviant 1 missatge al Mosk preguntant si havia vist el Tecus. I li va dir que estava amb la dona del Pèls, prenent algo, a Esplugues.
Així que la Tati va proposar al Pèls d’anar a fer 1 vol per Esplugues així que ell va arribar i preguntar a on anaven de copes, que tenia tot el temps que ella vulguès.
Així que van anar a un café que hi havia a la carretera Laureà Miró d’Esplugues, al davant de la parada d’anada cap a BCN de “Angel Guimerà” i van prendre un café. Mentre el prenien, la Tati va veure passar per davant el Tecus i la dona del Pèls, i com que el Pèls estava de cara en contra de la porta no ho va veure i la Tati li va dir:
- Escolta, Manel, perquè no fem 1 volt?
- Perfecte.- va dir
I es van aixecar i es disposaven a marxar quan veure el Tecus i la dona del Pèls abraçadets asseguts al bar del darrera de la parada de tornada de l’Ajuntament i el Pèls li va dir adéu a la Tati i s’hi va dirigir cap allà.
La trobada era inevitable i la “venjança de la Tati” s’havia fet realitat. El Pèls es va dirigir tot indignat cap a on era la parella d’amants i ells es van horroritzar en veure el Pèls per allà.
- Bona nit, t’ho passes bé amb les AMIGUES?.- va dir el Pèls sarcàsticament.
- No sé de què m’estàs parlant.- va dir la dona del Pèls arreglant-se bé els pèls.
- Això mateix, de què parles, Manel?.- va preguntar el Tecus fent-se l’orni.
- Doncs em sembla que està prou clar el que passa no?
- Doncs jo no veig absolutament res més que dos AMICS que queden per prendre alguna cosa.- va dir el Tecus en “plan sóc el jefe però vaig d’amic amb els treballadors”.
- Doncs per mi queda molt clar que la dona m’enganya amb el meu cap.
- Doncs jo no sé on veus això, Manel. És cert que t’he dit que quedava amb les amigues però és que m’han trucat que tenien altres compromisos.
- Ja, i quina casualitat que TOTES no podien quedar el mateix dia. Inventa’t una excusa millor dona!.- va exclamar el Pèls treient foc pels queixals.
- Doncs si no em creus és que confies molt poc en mi, no trobes?.- va respondre-li amb 1 to desafiant.
- Ah no? Així em pots explicar què hi fas a la nit amb el meu cap, prenent unes copes?
- Doncs si, xerrem sobre tu i el teu futur.
- Aaaah! Quina casualitat! I perquè h hauria de parlar amb tu?.- posant-se gallet.
- Doncs perquè ets el meu marit.- va dir quedant-se tant ampla, la tia.
- No en volia saber d’altra! La meva dona s’interessa per el meu sou i el meu futur com autobusero!.- va exclamar picant de peus a terra i començant a elevar bastant el to de veu.
- Em sembla que no són hores de cridar així al carrer, Manel.- va dir el Tecus.
- Tu, més val que callis o rebràs.- va dir-li el Pèls al Tecus.
- I tu més val que em parlis amb més respecte o et despatxo.
- Que jo sàpiga no estem en hores de treball i no tens dret de fer-me això.
- Provem-ho, si t’hi veus en cor.- li va dir el Tecus en to desafiant i mirant-lo directament als ulls.
- Pareu, tots dos!.- va exclamar la peluda.
Els dos homes la van mirar.
- No vull que us baralleu per un malentès. Mira, Manel, si no em creus tens dret de pensar el que el vingui de gust però t’ho dic mirant-te als ulls: no et poso les banyes amb el teu cap.
El Pèls la va mirar als ulls, li deia la veritat i llavors, després de reflexionar-hi una miqueta va dir-li:
- potser m’he passat, potser nomès estàvem xerrant tant sols, però es que sembla molt sospitós.- va dir mirant al terra tot enrojolat.
- No passa res, Manelet. Apa, anem cap a casa.- va dir agafant-lo pel braç.
I la dona es va girar cap al Tecus i li va enviar 1 petonet i li va picar l’ullet i van marxar.
Així, d'aquesta manera acaba el primer capítol de la història del Pèls. que seguirà amb més, depenent dels comentaris que em deixin. apa, fins aviat! ^^ m'he permés el luxe de posar els diàlegs en colors:
verd: Tati
blau: Tecus
vermell: narrador
lila: Pèls
marró: dona del Pèls
gris: Calvorota
d'aquesta manera és + senzill llegir-ho ^^ se m'ha acudit que ja que ho passo aqui que podria introduir aquests petits canvis. ^^
apa, que disfruteu amb la història del Pèls. :P
Avui començo per parts les meves històries
Avui començo a transcriure aqui les meves últimes històries. ^^ ja que m'ho has demanat, ho escric aqui, començant per "La història del bus"amb les seves respectives mini històries.
la primera és la història del Pèls. :D i en el post seguent quedarà la primera part (és que sinó és molt gran :P)
la primera és la història del Pèls. :D i en el post seguent quedarà la primera part (és que sinó és molt gran :P)
Suscribirse a:
Entradas (Atom)