Història 2 capítol 4! part 1

Hoooolaaaaa! quant de temps sense poder tocar l'ordinador!!! ueee! doncs avui us poso una miqueta més de la meva història. jejeje :P
aquest és el quart capítol de la segona història! i cal dir que ja he començat la tercera història i que vaig pel tercer capítol!! ara té 106 pàgines, la història! :P ^.*
però, de moment, aqui actualitzo amb una miqueta d'aquest quart capítol. jejeje quan pugui posaré més, que ho tinc al meu ordinador. :P

Sense més preàmbuls, l'inici del 4rt capítol! ^.* (aquest Pepón, que té festa i no va a treballar. i x + conya el substitueix l'Home greix i el Pelopi de regal!!!! >___< )

Personatges:

Emma

Cris

Pepón
Pèls
Secallona
Tati
Javi
Tecus
Eduardo


Capítol 4: Les vacances del Pèls i la decisió de “la secallona.”

Un cop més el Manelet és el protagonista de la història, aquest cop el tema tracta de les seves vacances i la baralla amb la seva amant, la seca! (o secallona :P).
Aquella tarda, el Manel havia quedat amb la Seca per berenar mentre discutien el lloc on anirien de vacances. I és que la dona del Pèls ja li ha dit que no podia anar de vacances perquè aquest mes d’agost treballa i el Pèls, en canvi, té vacances. I per tant, que si ell vol, que se’n vagi a airejar-se on vulgui.
La seca va arribar al bar a l’hora convinguda, amb el seu supermodelet de seca, la supermini faldilla texana blanca, la samarreta de tirants verd caqui, els seus cabells arrissats recollits en un monyo, d’aquells en que et pengen els pèls, les ulleres de sol al cap i les sandàlies d’alçada quilomètrica, de color blanques, que feien joc amb la bossa.
Per més conya, van i queden en un bar dels voltants de Francesc Macià, no si el pobre home no té més pesquis per quedar en un altre lloc lluny de la feina. Com a conseqüència, el Bigoti, que passava per allà, els va veure i va pensar que passar l’estoneta del seu descans allà seria ideal pels seus plans. Va anar a la barra a demanar i va seure a la taula del darrera de la taula del Pèls i la Seca.
Mentrestant, a Francesc Macià arribaven l’Emma i la Cristina, que havien anat a visitar el Pepón, que treballava a la tarda per fer-li un favor al Cap d’es, que volia passar 1 dia sencer amb la seva dona i els fills a Port Aventura. Aixi, que perquè el pobre home no se sentís sol i abandonat, les noies li van anar a fer companyia. L’Emma els va deixar sols i va sortir a donar una volta mentre ells xerraven (que bona amiga! Jeje) i va veure el panorama al bar del davant i els va dir:
- Voleu anar a prendre alguna cosa al bar d’aquí davant?
- Perquè no? Si ens quedem fora. Amb el fum d’aquest home ja n’hi ha prou i de sobres!.- va dir la Cris.
- Vale, ja capto la indirecta.- deia el Pepón.
- No, si no ho dic per res més que perquè em molesta. Però m’agrada estar amb tu.- va dir-li la Cris.
- Buenu, doncs anem.- va dir el Pepón amb un supersomriure encantador, acompanyat d’una mirada de les seves.
- Doncs apa, que al bar falta gent!.- va exclamar l’Emma.
- Què vols prendre?.- va preguntar el Pepón a la Cris.
- Aigua.- va dir la Cris.
- Això, això! Aigua, que de vi ja en venen!.- va exclamar l’Emma.
- Doncs aquí tens, avui et convido jo, ja que m’has vingut a veure.- li va dir el Pepón donant-li una ampolleta d’aigua fresqueta amb un somriure.
- Moltes gràcies, Jose.- va dir-li la Cris tornant-li el somriure.
- De res.- va dir somrient i llavors va veure el Bigoti espiant el Pèls (que potser no podia fer res més, aquest home?).
- Home, Manel!.- va exclamar el Pepón acostant-se al Pèls mentre l’Emma es pixava de riure perquè ja havia vist l’esceneta abans i la Cris començava a riure també.
- Home, Jose. Què fas tu per aquí? I ja veig que vas ben acompanyat, avui!,. va exclamar el Manel fent una salutació a les noies.
- Hola, Manelet!.- va dir-li la Cris.
- Hola Cristina! Què tal?.-va dir el Pèls aixecant-se de la cadira i fent-li dos petons a les galtes.
- Hola Manel.- va dir-li l’Emma.
- Hola Emma.- va dir el Pèls fent-li una reverència amb el cap.
- Ejem, Manel, aquestes llibertats?.- va dir el Pepón amb una mirada amenaçant.
- Ah, perdona Jose, ho he fet sense pensar.- va dir el Pèls discupant-se treient la llengua i picant-li l’ullet.
- Si, és clar.- va dir el Pepón amb un somriure forçat.
- M’alegro que ho entenguis, Jose!.- va dir el Pèls abraçant-lo.
- Apa! No sabia que també t’agradés el Jose, Manel!.- va exclamar la Cris fent-se la sorpresa.
- No! No és veritat! No siguis dolenta, Cristineta.- va dir el Pèls acostant-se amb un somriure malèfic.
- Tu quiet, Manelet.- va dir el Pepón amb sarcasme.
- Oh! Perdona, és veritat. Anem, amor meu, que ja va sent hora.- va dir-li el Pèls a la Seca.
- Ah! Però és que no em presentes els teus amics, Manel?.- va preguntar la Secallona.
- Ah, perdona, nena. És un descuit dels meus.- va dir-li el Pèls amb un dels seus mega somriures superfalsos.
- Bé, doncs me’ls presentes?.- pregunta la Seca.
- Perdona, Manel. Però jo he de marxar.- va dir el Pepón excusant-se.
- Ah, si, perdona, Jose. T’he entretingut molt, oi?.- va dir el Pèls.
- Si, però no passa res. Anem?.- va dir-li a la Cris amb un somriure.
- Si.- va dir-li ella.- adéu, Manel.- va dir-li la Cris.
- Adeu, parelleta.- va dir el Pèls amb un somriure malèfic.
- A callar, Pèls!.- va exclamar el Pepón rient mentre marxava.
- Jo? Pèls? Jeje des de quan?.- va preguntar el Pèls fent-se l’innocent.
- Apa, que t’ho passis bé!.- va exclamar el Pepón pujant al seu estimat bus gris.
- I tu, Emma? Què fas?.- va preguntar el Pèls amb ulls espurnejants.
- Doncs no sé què fer. Tinc a dues parelletes per triar.- va dir l’Emma.
En aquells moments el Bigoti també plegava veles i marxava dissimuladament i l’Emma va riure dissimuladament.
- I aixi?.- va preguntar el Pèls.
- A mi, m’és igual.- va dir la Seca llimant-se les ungles.
- Doncs si no t’importa...
L’Emma no va poder acabar la frase quan va sentir:
- Eeeeeeemmaaaaa!
L’Emma es va girar i va veure la Tati i el Javi agafadets de la mà i que ella la saludava molt efusivament. De lluny el Pepón i la Cris reien amb cara de “et salvem?” i ella no sabia què fer.
- Ei, tia, què hi fas per aquí?.- va preguntar-li la Tati a l’Emma mentre li feia dos petons i de seguida s’enganxava al Pèls.
- Ei, Tati, què tal?.- li pregunta el Pèls amb mooolta familiaritat.
- Ei, què tal, Manelet?.- va preguntar-li la Tati enganxant-se-li pel braç mentre li feia dos petons ben sonors.
- Molt bé, noia. Que voleu venir a prendre alguna coseta a un altre lloc? Ara mateix li comentava a l’Emma.- li va preguntar el Pèls amb ulls espurnejants.
- Oh i tant! Cap problema, oi rei?.- li va dir la Tati al Javi.
- Cap ni un. Encantat. Em dic Javi.- va dir el Javi al Pèls.
- Jo Manel.- va dir el Pèls.
- Què vens, Emma?.- li pregunta la Tati.
- No gràcies. He quedat amb la Cristina i ja m’espera.- va dir l’Emma.
- Però va amb el Jose, no?.- li diu el Pèls en plan “vine, vine”.
- No, però ella baixarà a Sant Feliu, no es queda més amb ell.- va dir l’Emma pensant que totes
les parelletes eren igual d'insoportables.
- Ah, doncs com vulguis.- va dir el Pèls arronsant les espatlles.
- Apa, adeu.- va dir l’Emma als altres.
- Adéeeu!.- li van dir els tres (la Seca no).
L’Emma s’acosta al bus:
- Em sap greu.
- No passa res. Em caurà el Pèl de totes maneres.- va dir el Pepón.
- Per què?.- li va preguntar la Cris.
- Perquè el cotxe no tira.- va dir el Pepón sospirant i trucant al Tecus.
- Si?.- va dir el Tecus.
- Senyor, sóc el Jose, el del 94, que el cotxe té una avaria i no tira.
- Ah si? I això?
- Doncs que l’he provat d’engegar i fa un soroll estrany i el motor no s’encén.
- Hi ha algu més per aquí?
- No, l’Esteve ja ha marxat fa més d’un quart.
- Doncs espera una miqueta. Que ara t’envio a l’Eduardo.
- D’acord. Gràcies, senyor.
- De res. Fins ara, Jose.
- Fins ara, senyor.
Al cap de 15 minuts va aparèixer l’Eduardo, amb la seva cara de pocs amics amb una supercafetera, alta, per putejar al Pepón i li diu:
- Jose, aquest és l’únic cotxe que estava disponible.
- Moltes gràcies, Eduardo. Ja et pots fer càrrec d’aquest.
- De res. Sempre al vostre servei, que per algo sóc mecànic.
- Apa, anem, nenes. Que ens esperen.- va dir el Pepón mantenint el somriure.
- D'acord.- va dir la Cris amb un somriure i seient davant amb ell.

Per altra banda, la doble cita del Pèls i la Seca i la Tati i el Javi...

- Aques bar us sembla bé?.- pregunta el Pèls.
- Com que estic embarassada, prefereixo un lloc sense fum, si us plau.- va dir la Tati.
- Ah! Felicitats!.- va exclamar el Pèls fent-li dos petons de nou i fent que la Seca posés encara més cara d’emprenyada.
- Gràcies. Aixi, què me’n dius?.- va preguntar la Tati amb un somriure.
- Oh! Cap problema.- va dir el Pèls amb un dels seus somriures falsos.
- Doncs anem a l’Starbucks, no?.- pregunta la Tati.
- Doncs a mi no em sembla bé.- va dir la Seca plegant-se de braços.
- Perquè no, amor meu?.- pregunta el Pèls.
- Doncs perquè els fas massa cas a les teves amiguetes. Si no les veiés amb uns altres pensaria que t’agraden, en serio. No pots deixar de ser un faldiller, Manel!?.- va exclamar la Secallona fent morros.
- Dona, nena, pero que dius? Si sempre sóc així amb les meves amigues...
- Doncs no m’agrada. Ets massa familiar. Em tractes igual que a elles. No creus que t’importo massa poc?.- va dir la Seca fingint que plorava.
- Au, au...
- Calla! Ets despreciable! Doncs aquestes vacances, les passes tu sol!.- va dir la Seca tocant el dos.
- Pobret, em sap greu. No hauriem d’haver vingut, oi?.- pregunta la Tati.
- No, no és culpa teva, Tati. Anem a l’Starbucks i en parlem?.- pregunta el Pèls.
- Doncs si, si no t’importa parlar-ne.- va dir la Tati.
- Aixi et sentiràs millor, noi!.- va exclamar el Javi.
- Quants anys tens?
- Els mateixos que tu.
- Apa! Que bé! Aixi potser m’entens.
- És clar que t’entenc.
- Perfecte! Em sento fora de lloc! Voleu que marxi jo també?.- va preguntar la Tati imitant la Seca.
- Nooo!.- van exclamar els dos homes alhora.
- Doncs perfecte, anem.- va dir la Tati posant-se al mig dels dos homes agafant-los pels braços amb un somriure de pilla.

Mentrestant, a Sant Feliu...

El bus del Pepón arrivaba a Sant Feliu i es deien adéu...
- Escolta, Jose, ens veiem en un altre moment fora del bus?.- va preguntar-li la Cris.
El Pepón la va mirar de fit a fit, vermell com un pebrot, va somriure:
- perquè no?
- De veritat?
- Si.- va dir dient-li que s’acostés.
- Ens veiem aquest vespre?.- va dir-li amb un supersomriure.
- Si.
- Doncs a les 10 a la parada del Roura. Sento que no pugui plegar abans.
- No passa res.- va dir-li la noia amb un somriure.
- Apa, fins després.- va dir-li el Pepón fent-li un petó a la galta.
- Fins després.- va dir-li ella tornant-li el petonet i baixant vermella fins a les orelles.
- Apa, que bé que t’ho passes, eh?.- va dir-li l’Emma en haver baixat del bus.
- Perquè m’ho preguntes.- va dir la Cris posant-se les mans a la cara, li cremaven les galtes.
- Doncs per la cara de felicitat que fas.- va dir l’Emma agafant el telèfon.
- Digui?
- Hola, Emma, sóc la Tati.
- Digues, Tat.
- Has arribat ja a Sant Feliu?
- Si, ara mateix estem a la carretera, anant cap a la Rambla per anar cap a casa. Per què?
- Perquè el Manel no està bé, s’ha barallat amb la novia i m’agradaria que li fessim companyia perquè els seus amics estan de vacances.
- Ah! Jo sí, la Cris ha quedat amb el Pepón. (tant de bo fos així a la realitat! :P)
- Ala! Amb el Pepón? En serio?
- Doncs si, noia.
- Espera, que el Pèls li vol dir algo.
- Cristineta, què m’expliquen per aquí?.- va dir el Pèls amb un somriure malvat als llavis i recuperant el seu humor per moments.
- Doncs el que has sentit. Encara que si et sents molt sol li puc proposar al Jose si vol que sopem tots aquí a Sant Feliu, eh?.- li va dir la Cris amb un somriure malvat (encara que cap dels dos veia el somriure malvat de l’altre perquè parlaven per telèfon).
- Doncs no em sembla mala idea. Però no sé com s’ho prendrà el Jose.- va dir el Pèls.
- Doncs passa’m el seu número de movil i li pregunto.- va dir-li la Cris.
- D’acord. Anota’l.
- Un moment.- va dir la Cris mentre treia la superllibreteta dels autobusos i autobuseros.
- A punt?
- Si.
- Molt bé, gràcies. Doncs ara el truco i et dic alguna cosa, Manelet.
- Molt bé. Mentrestant, parlo amb l’Emma.
- Vale! Té Emma. El Pèls.- va dir-li la Cris passant-li el mòvil.
- Gràcies. Digues, Manel.- va dir-li l’Emma.

Mentestrant, la Cris trucava al Pepón.

- Jose? sóc la Cristina.
- Ui. Com saps el meu número?
- Doncs perquè me l’ha donat el Manel.
- Mala senyal. Si em truques serà per algo.
- Doncs si. Es que ha trucat dient que estava depre perquè la novia i ell s’han barallat i volia estar amb nosaltres aquest vespre i que volia sopar amb tots aquí a Sant Feliu.
- Apa! El que em faltava! Jo que volia una vetllada romàntica...- va dir el Jose fent un silènci intencionat i afegint: - amb les ganes que tenia de veure’t guapa només per a mi en un sopar romàntic.
- Apa, no em siguis mentider. Què me’n dius, eh, maco?
- Ai, com m’hi puc negar si una senyoreta em demana aixi les coses i em diu “maco”?.- va dir resignant-se.
- Això és un sí?
- Si.- va dir resignat.
- Moltes gràcies, Jose. Doncs aixi quedem al mateix lloc però hi haurà més gent.
- Està bé.
- Moltes gràcies, de veritat. I em sap greu. Però podem quedar els dos sols un altre dia, no?.- va dir la noia posant veu de pena.
- ...siii.- va dir el Pepón rient.
- De veritat que no estàs enfadat?.- va dir-li ella posant veu de pena.
- No, no ho estic, de veritat. Encara no me n’havia fet a la idea del sopar romàntic. D’acord? No cal que t’hi amoïnis més. De moment, és millor un sopar en grup.
- D’acord. Fins després, doncs.
- Si, fins després.- va dir el Pepón penjant el telèfon mentre deia: aquesta dona no té remei,jeje. I va somriure.

La Cris s’acosta a l’Emma de nou, que seguia parlant amb el Pèls...

- Buenu, Manel, vols fer el favor de callar! Que a part d’arruinar-te, em deixaràs sense bateria!.- va exclamar l’Emma.
- Ja estic. Ja he parlat amb el Pepón.- va dir la Cris demanant el telèfon a l’Emma.
- Ara l’altra pesada. És que tots em voleu gastar la meva bateria? Doncs Manel, la truques a ella al seu movil, que té més bateria!.- va exclamar l’Emma penjant.
- Apa! Mira que ets bèstia!.- va dir-li la Cris.
- Digui?.- va dir la Cris despenjant el seu telèfon.
- Hola! Doncs et truco a tu!.què t’ha dit el Jose?- va exclamar el Pèls.
- Doncs que encara que li dolgui, que permet que quedis amb nosaltres.- va dir la Cris treient la llengua (encara que el Pèls no la vegi).
- Oh! Quanta generositat!.- va exclamar el Pèls amb sarcasme.
- Doncs si. És broma. Que quedem a les 10 al davant de la parada del Roura. Quan estem allà ja decidirem on sopem.- va dir la Cris.
- D’acord. Doncs no m’enrotllo més que em fa mal la gola de tant xerrar.
- Apa, doncs penjo, eh Manelet?
- Apa, fins després!
- Fins després!
Per fi s’acaben les superconverses telefòniques i l’Emma diu:
- Ens anem a vestir per l’ocasió? Has d’impressionar al Pepón, eh?
- Segur?
- Com que segur?! És clar que si! Per una oportunitat que tens de sopar amb ell?! Encara que sigui en grup.- va dir rient malvadament.

I així ho deixo, de moment, perquè sinò em faraàn fora d'aqui a patades!!! jejeje apa, si us agrada o no em deixeu un missatget aqui. jojojo XD pq jo ho sàpiga! ueee!

ens veiem! ;)